No entenc la gent que corre amunt per la muntanya.
La gent que corre amunt per la muntanya es perd coses com ara sentir el soroll dels passos movent les pedres, o potser passen de llarg un ball entre papallones, o no senten el cric-cric de les marmotes, o refilar els ocells; i espanten les sargantanes, i fins i tot potser els vedells, i qui sap si no fan emmudir les granotes. És clar que arriben abans a dalt, segurament menys defallits que hom no pugui dir (I això, ves, fa envegeta, i també ràbia, si cal ser franc).
Els qui pugem sense córrer amunt per la muntanya tenim el costum d’aturar-nos per qualsevulla excusa: escoltar el silenci; flairar la verdor; observar la tranquil·litat; sentir el vol de libèl·lules i papallones o d’àligues i falsiots; badar o fer veure que badem (i descansar, en realitat, encara que no en siguem pas conscients). També parem per beure i transportar muntanya amunt l’aigua des del pla i aconseguir, doncs, encara més motius per aturar-nos (ara a pixar –per si calia aclarir-ho).
No us heu trobat mai que us avancin al trot per un camí d’allò més costerut mentre mireu on posar els peus? Són homes o dones, amb roba sempre cenyida, gràcils, molt gràcils, i es mouen sense esforç aparent… elèctricament. Duen una petita motxilla, que no obren perquè mai s’aturen (mai he pogut observar aquest esdeveniment, mai: són com tonyines!) ¿I no us heu trobat l’individu en qüestió, aquell que ens ha avançat fa ben poc, baixant quan encara no heu arribat a dalt? Però ell sí que hi ha arribat! I ja en torna! Per què ho fan!? Poc que els entenc.
Seguiré fent el meu Tetris de peus i pedres, pas a pas, mentre guanyo altura camí amunt. Els ignoraré. Que facin el que vulguin! Ells hi perden.
