El cistell del druida

Caminar pel bosc a finals d’agost, llavors que, malgrat la calor, s’albira el final no ben bé de l’estiu sinó més aviat de les vacances, és sempre una bona cosa. I tirar de cantimplora –sota l’ombra– havent fet una pujada assoleiada és un plaer reservat a esforçats i esforçades, només.

El cistell del druida que apareix a la imatge conté flors –per guarnir–, algun fruit que no ve al cas de revelar –per convertir bon vi en bon vermut– i sajolida, la vella i perfumada, mediterrània, medicinal, gastronòmica i afrodisíaca sajolida, la que els grecs van consagrar a Dionís –déu sempre envoltat de Satyros (probablement l’origen de la paraula sajolida)– i que el monoteisme totalitari cristià (que hi veia l’herba de l’apetit sexual) prohibí cultivar als horts dels monestirs medievals, no fos cas.

És meravellós bosquejar cap a finals d’agost, sobretot.

000_7176-01

 

Quant a Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
Aquesta entrada ha esta publicada en Comentaris, Fotografies, Viatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *