Whatsapp 

A la Soles

Aquell dia fred però assolellat de gener, en una de les places del barri on hi ha un gran rellotge, i que normalment és ben plena de criatures jugant i avis mirant com juguen les criatures, hi passaven coses mai vistes que volien trencar la persistent monotonia del llogaret. 

Hi havia un grup de jovenívoles dones passant de llarg la vuitantena que es movien, segons aparentava, aleatòriament entre els bancs, el quiosc (un dels darrers a Barcelona), les taules del Vincennes i el munt de criatures jugant. Totes duien un mòbil a la mà i se’l miraven contínuament i anaven rient i cridant. Entre elles, hi destacava la Pilar, que tenia el mèrit d’haver acabat la paciència de la clientela de Can Rovira per Reis, i que aquell dia a la plaça del rellotge duia la veu cantant.

Tres homes asseguts als bancs vigilant les criatures s’ho miraven amb curiositat i sorpresa.

—Guaita! Què fan aquelles? —va dir en Joaquim, un dels tres. 

—Ves, que la Julieta plora —va advertir en Jaume, sense fer cas del comentari.

—Avi, en Martí m’ha pres el camió —es queixava la Julieta.

—Martí, torna-li el camió. Jugueu-hi tots dos, home.

—Com és que la teva néta juga amb camions? —va dir el tercer, en Pere, que seia a la dreta d’en Joaquim.

—I amb què ha de jugar?! Son pare és mecànic i sa mare cirurgiana. Val més que jugui amb camions que no pas t’operi a tu de la pròstata.

—No hi trobaria res. Me la van treure fa anys, a mi.

—Què els passa a aquelles? —va insistir en Joaquim, de nou alertat per la cridòria de les dels mòbils. Semblava reconèixer-hi algú.

L’explicació del que passava a la plaça del rellotge i que tanta expectació començava a generar en els presents, cal trobar-la uns dies abans, llavors que la Pilar, la Carmeta i la Montserrat van decidir de passar un cap de setmana en una casa rural que la Pilar havia trobat a molt bon preu. 

—Vols dir que no ens engatusen amb aquests preus? —va objectar la Carmeta, desconfiada, llavors que eren al vestidor del gym. 

—Que no veus que han passat Reis i ara tothom es queda a casa perquè fa fred i no tenen ni cinc perquè s’ho han gastat tot per Nadal entre regals i tiberis? Ara és allò que diuen temporada baixa i ni els col·lègits hi van —argumentava la Pilar. 

—No hi van mai en cap de setmana, els col·lègits —va observar la Montserrat amb agudesa. 

Però després d’un debat que va durar fins que sortiren al carrer, la Pilar, la Carmeta i la Montserrat finalment van acordar d’anar-hi. 

—Ja veureu com ens ho passarem. Ho petarem, que diu la Clara, la meva néta —va fer il·lusionada la Pilar. 

—Però si tornem dilluns, arribarem a la classe d’anglès? —va objectar encara la Carmeta.

—Ja el sabem, el pass simple —va respondre la Montserrat despreocupada. 

—Ai com ets, nena! Relaxa’t. Ho passarem pipa, noies —va concloure la Pilar. 

I així és que divendres per la tarda totes tres, ben afeixugades amb motxilles i bastons de muntanya, van agafar el tren i després un taxi que les dugué allà on “Jesucrist va perdre els calçotets”, en paraules de la Montserrat, la qual, havent nascut a l’Eixample, era tant de Can Fanga que tot el que fos travessar el Besòs o el Llobregat ja li semblava un altre planeta.

—Ens hauríem d’haver endut una guitarra —va fer la Montserrat llavors que encara eren al tren —. Quan tenia disset anys, sempre la dúiem.

—I qui pot tocar la guitarra aquí, amb el reuma als dits?! —va dir la Carmeta.

—Ets ben aspra, quan vols!

Van arribar a Cal Ganxo de nit però a temps de sopar i fer un parxís (així ho deien elles). 

—Que maco és això! —exclamava la Montserrat entre tirada i tirada mirant el foc de la llar. 

—Estigues pel joc, nena —rondinava la Carmeta. 

De nit, mentre tothom dormia, va nevar i l’endemà tot el paisatge tenia una capa de blanc que, si bé no era molt gruixuda, feia les delícies de la Montserrat, que corria amunt i avall com una nena que veu la neu per primer cop.

—Hi ha més neu que al Tibidabo l’última vegada —anava cridant sense parar esment en els anys que feia que no nevava al Tibidabo.

—Nena, sembles ben bé de Barcelona —li deien les altres.

—Podem anar a passejar amb raquetes, oi, Sergi? —van demanar al responsable, un xicot molt jove i corpulent. 

Però en Sergi va fondre les il·lusions com el sol hauria de fondre la neu:

—Cap a migdia no en quedarà.

I encara hi va afegir amb aquell pessimisme de la gent de muntanya:

—Tot estarà ben enfangat, maleït siga.

—Doncs aprofitem per fer un ninot de neu —va proposar la Pilar.

—Ja n’hi haurà prou, de neu? —va fer la Carmeta.

—Va. Som-hi —va dir la Montserrat.

Van fer un ninot de neu, amb orelles i tot, i amb nas que era una pedra que van anar a trobar al riu, i amb uns ulls d’avellanes empescades a la cuina. I la Montserrat encara li va deixar la seva bufanda i els seu petit capell. El ninot era tan bufó que li van posar de nom Rafael (a proposta de la Montserrat). 

—Fa patxoca! —deien mentre el retrataven o es retrataven amb en Rafael i enviaven fotografies a tothom.

—Fem una per a l’instagram! Que hi sortim totes!

—Sí. Fem una selfa.

—Una selfie, nena, que sembla que no vagis a classes d’anglès.

Val a dir que, tal com en Sergi havia previst, passat migdia, en Rafael era només una muntanya de neu: res en recordava ja l’origen antropomòrfic. 

—Ha durat menys que el romance que vam tenir amb en Rafael, el de debò —va fer la Montserrat. 

A la tarda estaven molt esgotades, el temps era rúfol i la foscor va entrar tant d’hora que se la van passar jugant al parxís fins a l’hora de sopar i més enllà.

L’endemà, tant la Carmeta com la Montserrat seguien ben cansades. Però la Pilar era inesgotable i va sortir la primera a veure el paisatge: no hi havia neu, però tampoc semblava que els camins estiguessin enfangats. 

—Mireu quin sol fa! Avui podem fer una excursió —va proposar.

Però les altres dues estaven ben trinxades.

—Sembleu velles —els va etzibar la Pilar.

La Pilar, havent esmorzat, va decidir carregar la motxilla amb quatre coses que ella considerava imprescindibles i va sortir a fer l’excursió tota sola. Les altres dues es van quedar a la casa fent-se fotos tota l’estona i enviant whatsapps a amigues i familiars i penjant instagrams a dojo. Tant van fer servir els mòbils que se’n van esgotar les bateries mentre elles jugaven a les dames esperant la Pilar per dinar.

La Pilar havia seguit un camí que sortia de la casa i serpentejava pel bosc. Després de dues hores ben bé de caminar, va arribar fins una ermita romànica. Va descansar, va beure aigua, va collir flors i alguna planta, es va menjar l’entrepà que duia preparat i va tornar a agafar el mateix camí de tornada. O això és el que ella pensava, perquè després de caminar i caminar, la casa no va aparèixer. Va tornar enrere un tros i després va anar endavant.

—A veure, Pilar, si t’has perdut.

El camí només tenia dos sentits: amunt o avall. I no recordava cap desviament; però va resultar que sí que hi era i va seguir-lo un tros amunt i, llavors que esperava trobar la casa després d’un revolt del camí, es va trobar davant d’una ermita que semblava l’anterior. En desfer el camí, va trobar un nou desviament que no sabia si era el mateix o no d’abans: la cosa es complicava!

—Com que totes les ermites són iguales… —va dir.

Ja era migdia. Va pensar de trucar les amigues perquè no patissin, ja que arribaria més tard. Però els mòbils deien que estaven apagats o sense cobertura. 

Diversos intents amunt i avall van tenir com a resultat sempre una ermita i ja no sabia quina de les dues o de les tres era l’ermita on es trobava. La casa havia desaparegut. 

—Només hi ha ermites, aquí.

Llavors va ser que decidí trucar a casa del fill a Puigcerdà, on algú o altre hi trobaria malgrat ser diumenge. Fet i fet, Cal Ganxo, on s’hostatjaven, hi era a prop. Va respondre la Montse, la seva nora.

—Nena, mira, que m’he perdut.

—Què vol dir que s’ha perdut?

—Què vol dir “què vol dir”? M’he perdut. No sé on sóc. Camino, camino i només faig que trobar ermites. I com que totes les ermites aquestes són iguals, no sé en quina estic i encara que ho sapigués tampoc no en treuria res, perquè el que vull trobar és la casa i la casa sembla que se l’hagi endut el dimoni. Vaja, que estic perduda i només faig que trobar ermites que no sé si són la mateixa, de tan atabalada que em tenen. 

—A veure, mare, on és?

—No ho sé, t’he dit. Si ho sapigués, rai.

—Com es diu la casa aquesta de què em parla?

—Cal Ganxo. És una casa de colònies o no sé de què que hi hem vingut perquè estava molt bé de preu i ens ho estem passant d’allò més bé, eh, però, mira, jo he volgut sortir a passejar una mica (perquè aquelles dues estaven molt cansades del ninot de neu, en Rafael (un nòvio de la Montserrat) que vam fer ahir, amb bufanda i tot, saps? Que ahir va nevar, no gaire neu, però, mira, vam fer un ninot, i com que són tan iaiotes, avui no podien amb la seva ànima i…

—Entesos! Cal Ganxo. Esperi —la va tallar.

—Ai! Que seca! —va dir tapant el micro.

La Montse va buscar el lloc amb el mòbil mateix per on parlava, però com que no se’n sortia, va cridar la filla.

—Clara, filla, mira de trobar Cal Ganxo al Google. Que la iaia se’ns ha perdut i no sap on.

—Està bé, però? —va demanar la Clara una mica preocupada perquè sempre havia tingut una relació molt especial amb l’àvia.

—Sí, sí. Però l’haurem d’anar a buscar. I la casa la trobarem però vés a saber on és ella, que és molt caminadora, ja ho saps.

La Clara va trobar tres Cal Ganxo, però només un encaixava amb el viatge de tren i taxi que va descriure la Pilar en demanar-l’hi.

—Agafo el cotxe i me n’hi vaig. No és gaire lluny de Puigcerdà.

—Vinc amb tu —va fer la Clara.

En arribar a Cal Ganxo, van trobar la Carmeta, la Montserrat i en Sergi ben preocupats. Tots tres sabien que estava bé, perquè hi van poder parlar quan s’adonaren que els mòbils s’havien quedat sense bateria. Però en Sergi, sobretot, que coneixia ben bé el lloc, estava desanimat: havia sortit un parell de vegades amb el totterreny i no la va trobar, i la descripció que feia la Pilar era massa genèrica per identificar el lloc.

—I aviat farà nit, maleït siga —va concloure lacònic.

La Clara, la persona més jove de tots cinc, va agafar el seu mòbil i va trucar l’àvia.

—Iaia, sóc la Clara.

Se sentia la veu preocupada de la Pilar: “Ai, Clara, que et passa res? Estàs bé?”. La pregunta feia palès dues coses: en primer lloc, que la Clara, tot i estimar-se-la molt, mai la trucava i, per tant, si ho feia, havia de ser per una raó molt important o greu; en segon lloc, que la Pilar no era conscient que estava perduda enmig d’ermites i que aviat es faria de nit i la temperatura cauria molt sota zero.

—Jo estic bé, però tu estàs perduda, iaia.

—Ja t’ho ha explicat ta mare? Com corren les notícies! Si, noia, ves. Però tu estàs bé, oi? Doncs sí, nena, és que hem anat amb les amigues a un lloc molt maco, a Cal Ganxo, saps?, que ho feien molt bé de preu perquè ves qui va ara a llocs així en plena cuesta de enero, i com que ahir va nevar una mica, no gaire, però prou per fer un ninot (quin ninot, nena, que bonic va quedar, mira-ho a l’Intagram), doncs avui aquelles dues amigues que anem a anglès i al gym, saps?, estaven ben rebentades i no podien més les fofes i jo que ja saps que sóc més…

—Sí, sí, iaia. Ja ho sé, tot això. Estem a Cal Ganxo. Ara fes el que et diré amb el mòbil perquè sapiguem on ets i puguem venir-te a buscar.

Segurament la Clara era l’única persona a qui podia permetre un tall així seguit d’ordres estrictes.

—Sí, nena, sí —va fer obedient. 

—Entra al whatsapp i busca’m… Ara, veus una mena de clip a la dreta?… Vés-hi i et sortirà una pantalla amb més possibilitats.

—Menús?

—Sí, menús. Tria compartir ubicació…

La Pilar va fer un crit. Ja tenia raó, ja, de fer cas sempre a la Clara. Ai, aquesta joventut. Guaita si en sabien! 

—Et veig a tu, Clara, amb aquell gatet blanc que surts ara al whatsapp. Ets un puntet blau damunt de Cal Ganxo… Que t’has enfilat a la teulada, Clara?

—Ara no et moguis. En Sergi s’ha oferit per venir-te a buscar amb el seu totterreny. I jo l’acompanyaré.

—A veure què feu tu i en Sergi pel camí! No us entretingueu gaire, eh, que comença a fresquejar.

A la Clara (19 anys) no li havia passat desparcebut en Sergi (21 anys): semblava llest, era molt amable, es va mostrar molt atent amb la Carmeta i la Montserrat i feia de molt bon veure —abdominals, natges i paquet inclosos, vet aquí—. Però això tampoc no havia passat desapercebut a la Pilar quan tot just arribar divendres va dir a en Sergi:

—Ai! Tinc una neta amb qui faries bones migues.

Ves per on, ja de camí amb el totterreny, en Sergi va dir alguna cosa així com:

—Tu ets la neta de la senyora Pilar amb qui faria bones migues?

—Qui t’ho ha dit això? La meva àvia, és clar. És molt eixelebrada, la meva àvia.

—Doncs deixa-les córrer, les amigues.

—Ho sé, ho sé. 

I aleshores la Clara va dir una cosa d’aquelles que no es pensen abans de dir-les i que generalment no tenen cap mena de sentit si es pensen bé:

—De gran, vull ser com ella.

En una cruïlla del camí, van seguir per la dreta i després, en la següent, cap a l’esquerra fins a una ermita que van deixar a la dreta per seguir baixant. 

—Crec que ja sé on és… però seguim el GPS —va dir en Sergi. 

Van arribar en una segona edificació, ara una casa en ruïnes: estaven a 20 m. En Sergi va parar i van baixar tots dos. L’anaven cridant:

—Iaia!

—Senyora Pilar!

Finalment, darrera uns esbarzers, van sentir algú que cridava. 

—Sóc aquí. Ben enganxada, cagun!

Hi van córrer. La Pilar estava atrapada entre les punxes i duia unes tisores de podar. Anava tallant i caminant. Quan ells hi van arribar, quasi havia sortit del matoll.

—Encara heu vingut prou ràpid, no us heu entretingut pel camí, ja ho he vist —va dir amb evident murrieria mirant a tots dos alternativament.

—Iaia! —li va recriminar la Clara. 

—Noia, no sé què he fet que m’he quedat atrapada —deia mentre posava les enormes tisores de podar dins la motxilla. 

—Això carregues a la motxilla, iaia?

—És clar! Com me n’hagués sortit, si no?! —va dir assenyalant amb la vista els esbarzers. 

—Com hi has anat a parar? 

Però la Pilar van canviar de tema:

—Ai, nena, això del whatsapp no ho sabia pas. Cada dia aprenc coses noves, jo. Ui demà!, quan ho expliqui a anglès… Bé, demà no, que no estarem a temps, dimecres. Ho petarem!

—Estàs bé, iaia? —va tallar mentre li atansava la mà per ajudar-la a baixar d’un pedrís.

—I tant que estic bé! He fet una caminada… potser massa al final! Però és tan bonic tot això, i a més he recollit un munt d’herbes.

—Súper, iaia. Quina aventura de cap de setmana!

—Ha dit “ho petarem” —va murmurar en Sergi a l’oïda de la Clara.

—Ho ha dit, sí.

Va acompanyar la seva àvia fins al cotxe mentre li duia la motxilla, que pesava moltíssim. Quan en Sergi la va carregar al cotxe, va dir:

—Què hi porta, senyora Pilar?

—Coses de supervivència… —va fer histriònicament.

Ja a Cal Ganxo, a l’hora de marxar, la Clara i en Sergi es van intercanviar un somriure i telèfons. La Montse mai se n’adonà; la Pilar, sí, i per això va engegar un cop de colze a la néta mentre li feia l’ullet. 

—Iaia!

Més tard, al vespre, la Pilar, la Montserrat i la Carmeta, van jugar a parxís després que la Pilar expliqués com se les havia enginyat la Clara per trobar-la. 

—Demà us en faig una demostració —i les va deixar amb l’angoixa per saber-ne més. 

No van arribar a temps d’explicar-ho dilluns a classe d’anglès, però sí que ho van poder fer dimecres. Per això, a la sortida de classe, totes havien compartit ubicació entre elles i s’anaven perseguint mirant els puntets:

—Guaita, tu ets el puntet blau. Mira, mira, acosta’t, acosta’t… Pam! Ja ens hem trobat.

—Súper! —va exclamar la Pilar. 

—Ara fem-ho en anglès, va, i així practiquem.

—Estan ben tronades aquelles —va dir en Jaume.

—M’ha semblat que parlaven estranger —va observar en Pere.

—És la Pilar. La Pilar de Cal Nogués —va dir en Joaquim després de molts esforços per reconèixer-la.

—Vols dir? —dubtava en Pere.

—I tant! Ja de petita que li faltava un bull —va assegurar.

—Sí que ho és, sí, ara que ho dius.

—Guaita-les tu parlant anglès i jugant amb els mòbils. Com la Julieta amb el camió— va fer en Jaume.

—Poca feina deuen tenir, que aprenguin anglès. Voto a l’olla! Ves què en faran, de saber anglès —va dir en Joaquim.

—Jo tinc un mòbil però no el faig servir. Hòstia, tot el dia l’has d’anar endollant —va afirmar en Pere.

—A mi, ma filla me’n va regalar un. No el necessito per res, jo. No sé ni on el tinc —reblà en Joaquim.

—Doncs ara no et deixo més el camió, Martí.

—I això que les nenes juguin amb camions… —insistia en Pere.

—Hòstia! Has vist el patinet?! De poc s’endú per davant el quiosc. Els haurien de fotre tots a la presó —va exclamar en Jaume.

Uns bancs enllà, en Terraplana, conegut al barri per la seva conspiranoia i per les seves estranyes teories sobre el mon (gats inclosos), intentava convèncer l’interlocutor de com el canal de Corint demostrava que la terra era plana.

—Si no fos plana, el Peloponès ja s’hauria despenjat i encastat contra Creta.

—I Creta, Per què no s’estavella contra Àfrica? 

—Sempre buscant les tres potes al gat, tu. 

A la plaça del rellotge hi confluïen mons diferents: la Julieta, en Martí i en Joaquim, posem per cas; o també un jutge travessant-la; o algun periodista sortint del metro; o potser alguna regidora camí de l’ajuntament; o qui sap si algun dels propietaris del Vincennes; o en Celerí Prompte; o la Pilar, que anava a classes d’anglès allà mateix perquè volia tornar a ser com la seva estimada Clara; perquè no sabia que ja ho era; perquè mai havia deixat de ser-ho.

El rellotge de la plaça del rellotge marcava el pas indeturable del temps, a ritme de tic-tac, però la plaça no envellia; ella no.

 

Aquest relat descriu fets reals. No és cap producte de la imaginació més enllà de les necessàries adaptacions de ritme i temps. Tots els noms han estat substituïts i els llocs han estat alterats per garantir la intimitat dels personatges, llevat pel que fa a la santa, perquè és un personatge públic.

La realitat és el que hi pot haver en una finestra d’Overton.

I

En Celerí Prompte és un home molt ocupat. En Celerí Prompte hauria d’haver nascut en algun altre planeta amb dies més llargs, posem de 80 hores, però molta gent que el coneix –i també el sentit comú– diu que això no milloraria la seva celeritat permanent ni les ganes –o la necessitat, o la fretura– d’anar sempre ràpid per totes les coses que l’home ha de menester fer d’hora en hora, i que llavors en aquell planeta de més hores encara tindria més ocupacions. Diuen també els coneguts que tota la família Prompte, tota, és així, i que contra els gens, no s’hi pot anar perquè això de l’ADN és cosa seriosa. La família Prompte és rica, de nissaga llarga i rica de debò, propietària de Tejidos Prompte SL (avui P&M Tissues SA), on l’enginyer Celerí Prompte n’és uns dels directius, i de qui, per cert, diuen que és més aviat gasiu (d’origen genètic, segons les males llengües).

Vet aquí que tanta celeritat i promptitud per fer coses, quantes més millor, tenen un preu –segons les amistats–. I no en diners, sinó en salut: en Celerí pren pastilles per a tot: per adormir-se de tanta activitat pendent; per despertar-se perquè altrament dormiria hores i hores per l’efecte farmacològic; per l’ansietat de no arribar a temps de res; per pair a causa de menjar com un ànec, i per la tensió, és clar. Les males llengües diuen que altra cosa seria que les hagués de pagar senceres, les medicines, però en Celerí Prompte viu aixoplugat sota l’estat del benestar.

Tots els Prompte van néixer i resideixen en un barri popular. D’aquells que van ser annexionats a Barcelona ja fa més d’un segle, tot i que tothom pensi que va ser ahir i els habitants, nostàlgics, se’n lamentin encara que hagin nascut moltes dècades després de l’annexió i vés a saber tu on. En Celerí Prompte viu en una casassa amb pretensions modernistes –però casassa– amb la seva família: la seva senyora –diuen que una santa– i dos xicotots ja. Aquests dos arrosseguen molta fama d’entonats, segons diuen els coneguts, i van a l’escola religiosa de nois (ara concertada i mixta) de tota la vida al barri, seguint la tradició familiar. I diuen les mateixes males llengües que descriuen en Celerí com un garrepa que de què els fills anirien a l’escola religiosa si no fos concertada, per molt que els Prompte es vanin de catòlics, tradicionalistes, conservadors i gent de bé.

En Celerí Prompte és home de missa. De missa ràpida i matinal, i mai, mai, mai no l’ha vist combregar ningú –cosa que estranya moltes males llengües atès que combregar és tan gratuït com anar a missa–. Segurament allò que conjecturen algunes amistats deu ser cert: massa temps fent cua tot i que els feligresos ara siguin quatre gats.

Un dia, en Celerí Prompte, havent esmerçat sis minuts per resoldre què feia primer, va decidir d’anar a missa a primera hora i passar per la pastisseria tot seguit, en lloc de fer-ho al revés, perquè si ho feia al revés, trobaria la pastisseria tancada i la missa feta. Com veieu, és un home de fina capacitat analítica… 

Passaria, doncs, primer per la pastisseria per encarregar el tortell de reis perquè no volia perdre el temps fent cua el mateix dia de reis ni molt menys exposar-se a no trobar ja cap tortell. La pastisseria, Can Rovira, era una d’aquelles amb un nombre escrit a la porta que n’informava de l’antiguitat: de quan Tejidos Prompte era Tejidos Prompte i no P&M Tissues i es trobava a la barriada del poble (avui és en una zona industrial d’Igualada). Naturalment el fundador i pastisser Anselmo Rovira i Celerino Prompte (l’avi homònim) eren vells amics i, junts, solien freqüentar l’elegant Vincennes.

Can Rovira era una pastisseria amb mobiliari un pèl decadent i sumptuós i hi corria un aire diguem-ne vintage només trencat per la maquineta PTV que utilitzava exclusivament la mestressa; però hi havia un acord veïnal segons el qual els pastissos eren d’una qualitat com la d’abans, és a dir, immillorable. Pastissos com els de sempre: braç de gitano (sic); tortells diversos; lioneses; negrets (sic de nou: essent de xocolata, volien semblar el cap d’un nen, amb ulls i boca de caramel); Sant Marcs, i nata, xocolata o crema excel·lents, fet tot tradicionalment i amb preus raonables, malgrat que d’un temps ençà hom hi notés certa tendència a reduir-ne la mida.

—Bon dia tinguem, senyor Prompte. Ara fa dies que no el veiem per aquí —va saludar la mestressa. 

—Sí, senyora Avelina, he estat molt enfeinat. 

Encara la senyora Avelina no havia dit allò de què voldrem que en Celerí Prompte va fer:

—Volia encarregar un tortell de reis. Sense nata. Clàssic.

—Per quan el voldrem, senyor Prompte?

En Celerí Prompte va quedar molt sorprès per la pregunta. Per quan l’havia de menester?!

—Per reis —va dir en un to potser massa vehement que fou totalment ignorat. 

—No —va dir la senyora Avelina molt neutra i professional, ja que la senyora Avelina Rovira, la mestressa, era sempre molt professional i neutra. L’hi venia de família, ves.

—No?

—Per reis, no reservem. Pel dia cinc, sí.

Allò la senyora Avelina ho va dir aixecant molt la mà dreta amb l’índex estès i obrint molt el ulls, i en la conversa hi va haver un instant de silenci, motivat per l’astorament d’en Celerí. Què carall volia dir per reis no i pel dia cinc, sí?!

—Ho fem així, senyor Prompte—reblà la professional. 

A Can Rovira parlaven sempre complimentosament i assertiva i feien servir el plural: ho fem així; fem pastissos de qualitat; la nostra és una pastisseria tradicional; en aquesta casa, les coses les fem d’aquesta manera, senyora tal. I tant se val que fos la senyora Avelina com la cosina, l’Eulàlia, que no n’era propietària, o la noia que hem agafat per ajudar-nos aquests dies de tanta feina. Tots parlaven igual. Ni al Phone Store Life de la cantonada no havien aconseguit una concordança similar!

—Però jo el necessito per reis, el tortell. És millor acabat de fer.

Però a Can Rovira feien les coses així, senyor Prompte. De matinada, el marit de la mestressa, que era el pastisser, i el noi que l’ajudava ja estarien fent els tortells per servir l’exigent clientela.

—Bé. Vindré el mateix dia de reis, doncs. A quina hora obriu?

—A dos quarts de vuit, senyor Prompte. 

I el senyor Prompte, havent-se acomiadat educadament, eixí de la pastisseria pensant en el munt de coses que havia de fer i el poc temps que tenia per fer-les.

 

 

II

El dia de reis a cals Prompte era festiu, com a tot arreu, però no hi havia regals, perquè els fills ja tenien l’edat de les faldilles i tot això dels reis d’orient havia quedat enrere. Així que els regals els feien per Nadal. Però a cals Prompte, sí que hi havia celebració de l’Epifania, tortell inclòs. Per això, en Celerí Prompte es va llevar d’hora, va prendre la pastilla de llevar-se i també la de la tensió, dos cafès i va sortir de casa ben aviat, de manera que a quarts de vuit del matí tombava la cantonada que menava a Can Rovira. Eren, segons el seu rellotge digital, les 7:36. Negre nit. I els carrers, banyats per la llum groga dels fanals. 

Si havien estat puntuals, feia poquet que havien obert, però la pastisseria era plena de gom a gom i, a més, en sortia una cua llarga llarga. En Celestí Prompte va mesurar a ull uns 128 m i 45 cm de cua llarga. Com podia haver-hi una cua tan llarga a l’hora que era? Després va saber que a les cinc del matí, ja hi havia gent. I va venir al seu cap el pensament (irònic) de plantar-hi tenda de campanya l’any vinent. En cap cas no li va venir al cap el pensament de canviar de pastisseria: això hauria estat en un altre Univers, no en aquest. Així que va caminar els 128 m i 85 cm (entremig algú va córrer més) fins al final de la cua i, havent dit el preceptiu i retòric “Bon dia. Vostè és l’últim, oi?”, s’hi afegí.

Després d’exactament cinc minuts, la cua havia avançat 45 cm. Això va espantar molt en Celerí Prompte, perquè fent càlculs va arribar a la conclusió que l’esperaven 23 hores de cua. No pot ser! Per sort, després d’una pujada de pressió arterial, la cua va avançar 2 m de cop: “és clar —va pensar—, n’hi ha que van de tres en tres. Quin dispendi fer cua de tres en tres! Podrien fer el triple de coses”. Però se n’alegrà. I la tensió se li va normalitzar.

Al carrer, feia un fred dels de gener, i, més enllà de la cua, no hi havia ningú, només de tant en tant alguns caminants solitaris, recoberts pel groc dels fanals, que s’hi afegien i, doncs, allargaven la cua. I en Celerí Prompte va pensar en l’encert d’haver-se llevat tan d’hora malgrat ser un dia festiu; però tot seguit va pensar que igualment s’hauria llevat d’hora perquè tenia moltes coses per fer.

Molta estona després, ja era davant de la porta de Can Rovira, des d’on va veure que hi havia quatre persones atenent: la senyora Avelina, que cobrava quan hi havia targetes pel mig, la cosina de la senyora Avelina, “la noia que agafem quan tenim feina” i una quarta persona de la qual no en coneixia exactament el parentiu però segur que hi era, el parentiu, perquè el nepotisme a Can Rovira era marca de la casa.

A dins, la cua es convertia en tres cues paral·leles per bé que entrellaçades i recargolades –que ningú no es pensi que érem al Japó.

Poc després, en entrar, el fred dels de gener esdevingué calor de les de juliol.

—Bon dia, senyora Pilar —va dir la cosina, de nom Eulàlia, a la persona que ell tenia immediatament davant.

—Bon dia —va fer la mestressa en sentir el nom. La mestressa era molt a la dreta, apartada del taulell i ocupada amb el PTV, que no tenia bona connexió.

—Bon dia —va saludar la senyora Pilar.

—Vostè dirà, senyora Pilar —va dir la cosina, de poca edat (potser en realitat era una neboda), molt professionalment. —Què voldrem?

Una qüestió relativament retòrica perquè només hi havia tortells, de quatre mides diferents, amb nata o sense, però només tortells. Amb tot això de les salutacions, havien passat 48 s, d’acord amb l’avaluació d’en Celerí Prompte.

—Un tortell, nena, però no sé pas quina mida.

—Tenim aquesta d’aquí que és la més petita, aquesta altra que és la petita, allà tenim la mitjana i a l’altra banda, la mida gran. Quants serem?

En Celerí Prompte va pensar que potser “la nena” hi era convidada (quants serem?), però a Can Rovira tothom a tothora seguia el llibre d’estil.

La senyora Pilar no es decidia, perquè, segons va explicar, encara no sabia del cert si vindrien els fills amb els néts (en Ramon, el petit, i la Clara, que ja havia fet els 19 i era tota una doneta, llesta i maca) de Puigcerdà o no perquè es veu que hi havia nevat, a Puigcerdà, i les carreteres eren emblanquinades com la nata dels tortells de nata, i la nora, la Montse, que és qui conduïa perquè el fil, en Joan, no tenia carnet ni cap idea de cotxes, no havia comprat encara les cadenes del cotxe nou que van comprar al juliol (perquè s’ha de dir que tenen molta sort i també s’ho han treballat per guanyar-se molt bé la vida, que 48 000 euros son molts calés per un cotxe d’aquests que ara en diuen sucs) per poder viatjar a Alemanya durant el pont de la Mare de Déu d’Agost a veure uns amics que venien de quan ella, la Montse, que encara no era nora ni coneixia en Joan, estudiava fa una pila d’anys a la universitat aquella que hi ha anant cap a Terrassa quan se surt per la Meridiana, perquè, a més més, qui havia de pensar que nevaria amb la calor que feia fa quatre dies! 

El temps anava passant i en Celerí Prompte s’anava inquietant molt i molt; furgà a la butxaca i en va treure una caixeta on hi havia moltes pastilles de molts colors, d’entre les quals va agafar-ne una de groga i blanca. Quant a la resta dels clients, val a dir que només s’inquietaven. 

—Posa’m aquest —es va decidir finalment—. No, aquest no, el de més a la dreta…. La meva dreta….

—Aquest?

—Aquest. 

Per fi! 

L’Eulàlia lentament, molt lentament, va agafar el tortell, el va col·locar damunt una plata de cartró i a poc a poc el va cobrir amb un paper molt fi i blanc, i tot plegat ho va posar en una caixa de cartró blanca que deia “Pastisseria Can Rovira” amb tota mena de pastissos dibuixats amb traç simple vermell (pantone® 2035). Va trigar una mica a posar el tortell a dins la caixa perquè la caixa no s’obria i l’Eulàlia només disposava d’una mà per maniobrar perquè l’altra la tenia ocupada subjectant el tortell. Fou una operació realment lenta, però finalment la dona en reeixí. Tanmateix, abans de tancar la caixa i quan en Celerí Prompte ja estava a punt de demanar, la senyora Pilar va tenir una idea:

—Ai, nena. Saps què estic pensant? Potser els voldré d’aquells de tenen nata. És que feu una nata tan bona!

Santa paciència, la cosina de la mestressa va sortir de darrera el mostrador, va travessar entre la clientela fins un altre moblet on tenien tota mena de tortells de nata. Tota mena? No! Tots eren iguals. Però la senyora Pilar no acabava de decidir quin d’ells volia. Fins que la cosina de la mestressa, sí que va decidir:

—Aquest.

—Vols dir? 

I aleshores va començar a parlar de la nora que vivia a Puigcerdà amb el fill que no tenia carnet ni sabia res de cotxes… 

—Tots són iguals —intervingué en Celerí Prompte en to un pèl agre.

Però allò va sonar molt malament perquè no deixava de ser un imperdonable enveïment de l’espai privat entre venedora i clienta, un espai que no tenia res a veure amb l’espessor humana d’aquell matí de Reis a Can Rovira que tothom volia tortell i ningú l’havia pogut encarregar. Per sort, l’educació de la senyora Pilar la va fer optar per un silenci que resultava eloqüent i per una expressió al rostre que encara ho era més. La cosina de la mestressa, sota la mirada atenta de la mestressa, que ensumant la tensió havia deixat de fer el que estava fent amb el PTV que no es connectava, agafà un dels tortells d’entre tots els que eren iguals i el mostrà a la senyora Pilar. En Celerí Prompte remenà la butxaca cercant una altra de les pastilles amb colors vaticans que prenia per calmar-se. 

—Aquest ens va bé, oi? —I va insistir apujant el to:— Oi que sí? 

I el va portar, passant de nou entre la clientela, fins al mostrador. Va treure el tortell que hi havia a dins la caixa, en desembolicà el paper, que va llençar, i el va posar al costat d’altres tortells similars. A continuació va tornar a repetir l’operació d’embolicar tortells amb el que ara era de nata, però hi va afegir un cartronet llarg, estret i gruixut que impedia que el de nata s’aixafés però que no es doblegava ben bé per on ella volia. Entretant, el temps anava passant.

Quan ho va tenir tot ben pesat i embolicat, llacet inclòs, va dir:

—Són trenta-vuit amb quaranta-dues.

Feia prop de vint anys de la vinguda de l’euro, però a Can Rovira encara deien els preus en el femení de les pessetes. 

La senyora Pilar va mirar endins del seu moneder, en va treure un bitllet de vint, un de deu i un de cinc i els va allargar a la cosina de la mestressa.

—Això són trenta-cinc.

Aleshores va començar a remenar dins el moneder. En va treure dues monedes de dos euros i també les hi va allargar. I quan la cosina de la mestressa es disposava a trobar el canvi dins la caixa registradora, va tenir una nova feliç idea:

—De’m, de’m una moneda. Espera. Que t’ho donc exacte.

La senyora Pilar va agafar la moneda de dos euros i va retornar una moneda d’un euro, dues monedes de 10 cèntims i cinc de cinc cèntims, comptades d’una en una (no es pot fer de cap altra manera i comptar ferralleta així posa dels nervis sobretot si s’enganxen al dit, i sí que a la senyora Pilar se l’hi enganxen al dit, sí, i a més no hi veia bé, i confonia les de dos cèntims amb les de cinc, però semblava impassible, res de nervis). Ai las! No ho tenia exacte, al contrari del que li havia semblat primer, de manera que la cosina de la mestressa li havia de retornar tres cèntims… que no trobava a la caixa…

Tic-tac feia el rellotge. 

Entretant, i malgrat les pastilles, en Celerí Prompte començava a estar de nou clarament nerviós i val a dir que també l’home que tenia al darrera, sobretot llavors que el pagament va acabar essent una negociació entre ambdues persones de les de jo et dono cinc cèntims i així queda per dos o al revés o com sigui…

—Fem una recol·lecta pels putos cèntims? —va cridar l’home. 

Tothom es va tombar cap a qui acabava de dir allò. El fet que es trobés just darrera d’en Celerí Prompte va fer que aquest se sentís incòmode, no fos cas que l’hi confonguessin.

—Portem més de tres quarts esperant —va dir algú.

—Els poso jo els cèntims que calgui i me’ls carrega a la targeta —digué un home que s’esperava a tocar els tortells de nata i que hi havia presenciat a primera fila tota l’escena de decidir-se per un tortell dels del munt de tortells tots idèntics.

Tota la calma matinal a Can Rovira es va esvair en un moment. Hi havia gran rebombori i tothom protestava. Tant que la vibració es va propagar fins al final de la cua, a 250 m i escaig de la porta.

—Sembla que passa una de grossa allà dins —deien els de fora entre avorrits i morts de fred.

Fou llavors que la mirada de la senyora Avelina Rovira, la mestressa, va travessar per sobre el mostrador. La mirada de la senyora mestressa no era una mirada qualsevol, sinó ben al contrari era una mirada densa i plena d’energia: era la mirada de la mestressa! Un míssil! 

—Ja cobro jo! —va dir enèrgicament. I hi afegí: —Ho deixem en trenta-set.

La cosina, alliberada del cobrament, de seguida es va dirigir a en Celerí Prompte, mentre la senyora Rovira donava per tancat el tracte i la senyora Pilar sortia de la pastisseria saludant a tothom. I tot va tornar a l’aparent calma matinal. S’hi notava tanmateix una certa tensió… que aviat s’alliberaria. 

—Un tortell dels grans —va demanar abans que la cosina li hagués d’explicar totes les quatre mesures de tortell de què disposaven.

—Em sap greu. S’han acabat.

Allò va sonar com una explosió al bell mig d’un concert de música clàssica just en l’instant de silenci previ a l’entrada dels violins. M’enteneu, oi? Eren les 8.46 en el rellotge digital d’en Celerí Prompte! I no quedaven tortells dels grans! Molta gent a dins de la pastisseria va protestar: no ens heu deixat encarregar; n’heu fet pocs; en feu massa de petits; no heu comptat bé; tantes mides i tothom els vol grans; ves si encarregar pel cinc i no avui; que malament que ho heu fet; ens sentim enganyats; si arribem a saber-ho… I tothom s’atrevia a aconsellar com organitzar el negoci. 

—El meu marit ha vingut a engegar el forn a les quatre i a quarts de sis ja hi havia gent fent cua —es va defensar la senyora Rovira. 

—Tant se val la cua que hi hagués. Tot just fa una hora que heu obert i ja s’han acabat els grans —va dir algú amb molta raó, encara que fent-se avenir el temps per reforçar l’argument.

Semblava que l’espifiada era clara. Però poca cosa s’hi podia fer.

—Truquem a la urbana— va dir algú. 

De nou, gran rebombori que va arribar a la cua de 260 m i escaig.

—Sembla que passa una de grossa allà dins —deien els de fora, delerosos de novetats, fossin les que fossin.

—Són molt inútils —va dir el que s’esperava al costat dels tortells de nata. 

—Qui? A Can Rovira?

—No. La urbana.

—Un respecte, eh. Que el meu fill és guàrdia urbà i no és cap inútil!

—L’home ha volgut dir que és inútil trucar la guàrdia urbana —va fer una senyora amb un clar interès reconciliador.

—Sí. Encara hauríem d’anar a declarar —va dir algú altre assenyadament.

—Hi perdrem bous i esquelles —corroborà una senyora al seu costat.

La idea de la guàrdia urbana, doncs, va acabar tenint curiosament un efecte sedant, perquè tothom convingué que era millor deixar-ho córrer.

—Caixa o faixa.

Vet aquí.

En Celerí Prompte va optar per dos tortells dels mitjans que la cosina de la mestressa, l’Eulàlia, va posar, després de seguir estrictament el conegut protocol –ara duplicat i agreujat per la manca d’espai al taulell–, en sengles caixes de cartró blanques amb la lletra i els dibuixos vermells. Eren les 9.16 llavors que el PTV de la senyora Rovira va decidir finalment connectar-se. 

—Hem d’avisar l’Emilio, el que ens ve a arreglar aquesta andròmina, però amb tanta festa… No pot ser que funcioni a patacades, oi? 

 Quan en Celerí Prompte va sortir a fora, ja feia estona que era de dia.

 

 III

Va caminar prest —o tant prest com podia amb totes dues caixes que l’impedien veure on posava els peus— pensant en la mala gestió de Can Rovira, en la poca traça de l’Eulàlia, la pesada xerrameca de la senyora Pilar i el desastre ara de tenir dos reis i dues faves.

Arribant a l’altura del Vincennes, es va creuar amb un gat que, després de mirar-se’l amb una barreja de por i condescendència, va fugir corrents. 

“Són estranys els gats”, va pensar. 

Al Vincennes hi va veure gent esmorzant.

—Poca feina —va remugar en Celerí Prompte.

Pensava també en els dos euros i vuitanta cèntims que li havien costat de més pel fet de ser dos de mitjans en lloc d’un de gran, política poc sostenible que menava al consumisme (a P&M Tissues feien el mateix, però això altre era un pensament impossible en el cap del directiu i enginyer). I va pensar de tornar enrere per exigir-ne el rescabalament que, segons ell, li pertocava a dreta llei, però va seguir caminant per un carrer desert amb unes llombardes que l’ajuntament havia tingut la idea de posar sense pensar en la pobre gent que hi hauria de caminar amb talons quan sortien del Vincennes. Els llums grocs dels fanals inspirats en els que fa un segle eren de gas ja s’havien apagat i el dia semblava que seria fred però lluminós i clar.

Un tros més amunt, un patinet (hi havia un humà conduint-lo) va passar tan arran que quasi li va fer caure les caixes. Per sort, les va poder salvar fent difícils equilibris. Es va despatxar amb tota mena de cagundeus, però el patinet va desaparèixer com havia arribat: ràpid i a la francesa. 

—Sembla que el dia no acompanya —va remugar, sense saber res del que encara havia de passar.

En arribar a mig carrer, just al costat d’un contenidor dels de coses que fan pudor, en Calerí Prompte fou sorprès per una gran fogonada i molta olor de sofre cremat, dues coses que no són d’esperar en un d’aquests contenidors. Va parar en sec, clar. I instintivament va girar una mica el cos per evitar que fos el que fos allò que succeïa acabés afectant les dues caixes que duia en braços i que tant de temps li havia costat d’aconseguir –per no parlar dels dos euros amb vuitanta cèntims de més que li havien costat.

Al davant seu, quan el fum es va dispersar, aparegué una noia vestida estranyament. Primer va pensar que si era carnaval, però el fet de dur tortells de reis el van fer desdir-se’n. 

—Bon dia tingueu, senyor —va dir eixeridament la noia en un català que en Celerí Prompte no va saber ubicar. 

—Bon dia —va contestar tremolosament i educada, però visiblement atemorit. 

—Veig que esteu ben amoïnat i atemorit, vos. 

En realitat, en Celerí Prompte estava més atemorit que amoïnat. D’on caram havia sortit aquella amb aquell accent estrany i parlant de vos? Què pretenia?

—No heu de tenir-me por. 

—Qui ets? 

—No em coneixeu?

—Ara mateix no, però si m’hi ajudes…

En Celerí Prompte va pensar en alguna de les treballadores de la fàbrica d’Igualada. Però ell sabia que no podien emplear menors de 16 anys i la noia no aparentava tenir-ne més de quinze. És clar que aquestes coses de l’aparença…

—Treballes a P&M Tissues? —va dir, una mica per dir alguna cosa. 

—No. No. No treballo, jo. Allà d’on vinc, no n’hem de menester.

Es va fer un silenci.

—Sóc Santa Eulàlia, jo.

(La santa va néixer a Sarrià si fa no fa 18 segles abans que Sarrià fos annexionada a la ciutat del pla. De petita, ja se li va aparèixer la Mare de Déu per dir-li que faria carrera i val a dir que se li coneixen fets inquietants com ara fer sortir aigua d’un pou sec. Era una persona molt caritativa, ben al contrari dels pares i d’en Celerí Prompte. Indignada per la persecució de cristians de Dioclecià, va anar a reivindicar els drets davant del prefecte Dacià. Com a conseqüència de l’atreviment, va patir un seguit d’empresonaments i martiris del més gore que hom recorda a la ciutat (i déu n’hi do els barcelonins amb allò d’anar tallant parts del cos dels ajusticiats de cantonada en cantonada!), el penúltim dels quals (l’últim solia ser la crucifixió) va ser fer-la rodolar despullada i plena de nafres i esquinçades dins una bota amb vidres trencats).

—Patrona de Barcelona… Encara que em van deixar una mica de banda els barcelonins amb el seu Consell de Cent. Aquella, la Mercè, ves. 

Ho va dir amb certa tristesa. I tot arrugant els plecs del rostre com si recordar-se’n li produís dolor (i a fe qui hi tenia dret), de seguida hi va afegir :

—Ah! I patrona dels boters! 

Va semblar que meditava i va continuar:

—El 25 de setembre de 1687.

—Què va passar?

En Celerí Prompte començava a estar interessat però no sabia ben bé en què.

—La van fer patrona. A la Mercè. Després de tot el que jo vaig haver de passar! Plom fos, humiliacions, cremades, esgarrinxades i puces! El 1687! Però jo no tinc gens de rencor.

Semblava que se’n volia convèncer, perquè va repetir:

—No n’he de tenir. Ni gota.

—?

—Sóc una Santa, jo. No he de tenir rencor.

Ho va dir amb certa gràcia allò. En Celerí Prompte no entenia absolutament res: en el seu interior d’home de missa, hi havia alguna cosa d’enginyer que no acabava de conciliar del tot. Però Santa Eulàlia –o l’autodenominada Santa Eulàlia– semblava llegir-ne el pensament.

—No us amoïneu. Hi estic acostumada. Passa sempre que vinc a la terra i em presento.

Potser era la barreja de pastilles del dia? No, no. Aquella noia estava com un timbal. Calia fugir-ne! I quan anava a dir que estava molt enfeinat i passar de llarg d’aquella boja, que segur que li volia prendre diners i tortells, la Santa va aixecar una mà i una força extraterràquia el va deixar sense poder ni caminar ni dir res.

—Què us amoïna, va? —digué amb certa familiaritat.

Però en Celerí Prompte no podia dir res. 

—Us amoïna que us atraqui ara mateix?

En Celerí Prompte, sense parlar, va dir que sí.

—No heu de tenir por: sóc una Santa i només tinc 13 anys (comptats no com els compteu vosaltres, és clar). Us amoïna tot el temps perdut?

En Celerí Prompte, sense parlar, va dir que sí.

—Els humans teniu una percepció falsa del temps: no us ha d’amoïnar pas això. Us amoïna haver pagat més pels dos tortells que per un de més gran?

Va haver d’admetre, de nou sense parlar, que també.

—Amb això dels diners, els sants tenim prohibit d’intervenir-hi. —I hi afegí tot mirant el cel:— Normes de la Casa.

De moment, aquella santa no arreglava res del que l’amoïnava. Semblava en Valljusta, l’advocat que tenien a P&M Tissues: xerrar, xerrar, però sempre la llei que no deixa fer res. Ara bé, es veia ben clar que aquella noia llegia tot el pensament.

—Però puc ajudar-vos convertint els dos tortells en un de sol.

Ah, sí?

—I tant!

I aleshores en Celerí Prompte va notar una gran escalfor. Es va fer molta més llum de la pròpia d’un dia de gener i va retornar l’olor de sofre que ja havia sentit abans de les presentacions. Ell va fer un pas enrere, espantat, però tot va passar molt ràpid. I quan la llum va retornar a la d’un dia de gener i l’olor s’esvaí, tenia una sola caixa, només una, més gran, amb el pantone® 2035 i un llacet.

Les pastilles, segur! Però encara se’n prengué una altra i tot seguit es va entaforar a la butxaca la caixeta on les tenia ben desades. 

—I ara quants reis i quantes faves hi trobaré? —va dir finalment, si bé amb una veu enrogallada i sense saber realment per què ho havia dit, allò. Era d’aquelles coses que es diuen per dir, com el brètol de Can Rovira que volia trucar la guàrdia urbana, sense pensar ni sense pensar-ne les conseqüències.

—Una fava i un rei. 

Potser perquè Santa Eulàlia va veure la cara de pàmfil d’en Celerí Prompte o potser perquè va llegir-ne el pensament —només podem conjecturar—, el cas és que va dir:

—He convertit plàstic (en dieu plàstic, oi?) en farina. I ha calgut una mica d’aire per fer més farina, sempre se’n perd una mica pel camí. Al final crec que el tortell que en surt és una mica més gran que el gran que venen a Can Rovira. Costa molt encertar el pes.

El pensament d’en Celerí Prompte es va centrar en el fet que, d’alguna manera, havia convertit aire en farina i doncs en diners, contràriament als manaments de la Casa. Així que s’adonà d’una via que podria conciliar (més o menys) els manaments de la Casa amb allò que tant plaïa a tots els directius del món: abaratir costos; però una punxada intensa en el cervell que li deia “intenta vendre’l a veure què passa” va fer que abandonés el pensament sense plantejar-se com és que una punxada al cervell podia parlar. I potser per tot l’embolic que tenia al cap, va dir:

—Com saps que vinc de Can Rovira?

—Home, ho diu la caixa!

Una noia apareix entre el fum i es presenta com Santa Eulàlia; endevina el pensament; fa un tortell gran de dos de petits; converteix plàstic i aire en farina cuita… i en Celerí Prompte, amb dues caixes de Can Rovira a coll, no entén com pot saber Santa Eulàlia que ve de Can Rovira (la mateixa Santa el sarcòfag de la qual no podien moure per entrar-lo a Barcelona fins que un capellanot va retornar el dit que li havia tallat com a relíquia, fot-li morbo): era clar que l’home es trobava ben transtornat. Però és sempre en els moments de gran trasbals que les persones s’aferren més a les conviccions que guien llurs actes i que es troben molt endins del cervell, molt endins –o almenys això és el que deia un conegut psiquiatre–. Per aquesta raó, l’enginyer i directiu de P&M Tissues Celerí Prompte va atacar de nou:

—Que potser podries convertir aire en teixits i…

Santa Eulàlia va interrompre’l taxativament però aquesta vegada sense punxada:

—De cap manera; això seria fer negoci, una cosa totalment contrària a les normes de la Casa —i va mirar el cel.

I hi hagué de nou fum, molt de fum, però aquesta vegada sense llum ni olor de sofre. Era una altra mena de fum, vet aquí.

—Abaratint costos, podríem emplear més treballadors… gent que potser ara és a l’atur… 

Santa Eulàlia el va tallar en sec i fent molta cara de pomes agres va cridar:

—Vos sou incorregible! 

—D’acord, d’acord —va fer amb el cap cot i tement la punxada.

Es va sentir de nou nerviós, va notar com li pujava la tensió o el que fos que li pujava quan es posava dels nervis. Per això, amb una mà sostenint la caixa del tortell, amb l’altra remenava dins la butxaca cercant la caixeta de les pastilles, tot sota l’atenta mirada de Santa Eulàlia, que ja havia esvaït el fum (el feia venir i marxar com volia) i tornava a fer cara d’adolescent simpàtica i eixerida. Per fi, va trobar la caixeta del dimoni (“Ai, perdona, volia dir dels nassos”, va corregir), l’obrí com va poder fent pressió amb el polze i, ai las!, s’havien acabat les pastilles amb els colors vaticans. Va llançar un improperi poc respectuós, una altra d’aquelles coses que es diuen sense pensar ni sense pensar-ne les conseqüències, que va fer enfadar Santa Eulàlia: més fum! (però sense sofre ni llum). No hi va haver punxada: Santa Eulàlia es va contenir, perquè és així com han de ser els sants quan es troben davant la imperfecció humana. Ella havia après molt de la paciència i contenció que cal tenir després de la irada reacció de Dacià per la seva tossuderia i incontenció. De no haver estat així, va pensar la Santa, potser encara tindria cura de les oques dels pares a Sarrià, a les quals parlava en el llatí podrit de Barcino en lloc d’haver-se d’esforçar amb aquesta mena de parla d’ara… Bé, o potser no, ja que els anys són els anys.

—Ara he de marxar —va dir la Santa assenyalant el cel—. Em demanen allà Dalt. Sigueu beneït. 

—Una darrera cosa, Santa Eulàlia: que em podries posar alguna pastilleta blanca i groga de les que em prenc quan estic nerviós? És que se m’han acabat i com que tu les fas de l’aire… No les vendré, t’ho juro. Són per consum propi, que avui és tancat arreu. 

Però la Santa desaparegué enmig de fum amb olor de sofre i molta llum.