Caminar pel bosc a finals d'agost, llavors que, malgrat la calor, s'albira el final no ben bé de l'estiu sinó més aviat de les vacances, és sempre una bona cosa. I tirar de cantimplora –sota l'ombra– havent fet una pujada assoleiada és un plaer reservat a esforçats i esforçades, només.
El cistell del druida que apareix a la imatge conté flors –per guarnir–, algun fruit que no ve al cas de revelar –per convertir bon vi en bon vermut– i sajolida, la vella i perfumada, mediterrània, medicinal, gastronòmica i afrodisíaca sajolida, la que els grecs van consagrar a Dionís –déu sempre envoltat de Satyros (probablement l'origen de la paraula sajolida)– i que el monoteisme totalitari cristià (que hi veia l'herba de l'apetit sexual) prohibí cultivar als horts dels monestirs medievals, no fos cas.
És meravellós bosquejar cap a finals d'agost, sobretot.
