Tonilog (el blog del Toni)

Jaient sobre uns troncs, vaig descobrir la frenètica activitat de l'insecte de la fotografia: anava i venia, passant per davant dels meus nassos i sense cap mena de pudor, cap a un dels troncs. M'hi vaig acostar. Tenia un abdomen de color taronja i pelut que cridava l'atenció, i el cap i el tòrax, més petits, lluents i negres de quitina. Era tot ell gran, per tractar-se d'un insecte, uns animalons que afortunadament són petits a escala humana. Però de seguida em va encoriosir la seva activitat, ves.  Jo devia ser per a ell la part prescindible del paisatge, allò que hi és però com si no hi fos. Evidentment em cridava més l'atenció ell a mi que no pas jo a ell. No sé pas què feia i he de pensar de demanar-ho algun dia a algun biòleg que hi entengui. Només puc descriure'n l'activitat: havent fet dues voltes davant meu, volava cap al tronc de la foto, enfilava el forat, s'hi entaforava i hi desapareixia totalment durant uns quants segons; després en sortia de cul, estret com era el forat, girava i emprenia el vol. Em vaig cansar de mirar-ho, ell no. No deixo de pensar que potser encara hi és!

Al Bisaura, l'hivern és un moment d'espera: l'herba deixa de créixer; molts arbres deixen caure les fulles i molts altres no les deixen caure, però paren de brancar i fullar; un munt d'ocells marxen a altres indrets; les abelles, les mosques, les formigues, les aranyes, les sargantanes, els gripaus… tot una munió d'animalons que simplement no hi són. Però, ai!, els taups, ells, segueixen igual, vivint, això sí, d'amagatotis, sota l'herba adormida del prat.

Em va agradar el micropaisatge de la imatge, la terra aixecada com si fos un volcà i els taups, una força ígnia. 

No entenc la gent que corre amunt per la muntanya.

La gent que corre amunt per la muntanya es perd coses com ara sentir el soroll dels passos movent les pedres, o potser passen de llarg un ball entre papallones, o no senten el cric-cric de les marmotes, o refilar els ocells; i espanten les sargantanes, i fins i tot potser els vedells, i qui sap si no fan emmudir les granotes. És clar que arriben abans a dalt, segurament menys defallits que hom no pugui dir (I això, ves, fa envegeta, i també ràbia, si cal ser franc).

Els qui pugem sense córrer amunt per la muntanya tenim el costum d'aturar-nos per qualsevulla excusa: escoltar el silenci; flairar la verdor; observar la tranquil·litat; sentir el vol de libèl·lules i papallones o d'àligues i falsiots; badar o fer veure que badem (i descansar, en realitat, encara que no en siguem pas conscients). També parem per beure i transportar muntanya amunt l'aigua des del pla i aconseguir, doncs, encara més motius per aturar-nos (ara a pixar –per si calia aclarir-ho).

No us heu trobat mai que us avancin al trot per un camí d'allò més costerut mentre mireu on posar els peus? Són homes o dones, amb roba sempre cenyida, gràcils, molt gràcils, i es mouen sense esforç aparent… elèctricament. Duen una petita motxilla, que no obren perquè mai s'aturen (mai he pogut observar aquest esdeveniment, mai: són com tonyines!) ¿I no us heu trobat l'individu en qüestió, aquell que ens ha avançat fa ben poc, baixant quan encara no heu arribat a dalt? Però ell sí que hi ha arribat! I ja en torna! Per què ho fan!? Poc que els entenc. 

Seguiré fent el meu Tetris de peus i pedres, pas a pas, mentre guanyo altura camí amunt. Els ignoraré. Que facin el que vulguin! Ells hi perden.

Caminar pel bosc a finals d'agost, llavors que, malgrat la calor, s'albira el final no ben bé de l'estiu sinó més aviat de les vacances, és sempre una bona cosa. I tirar de cantimplora –sota l'ombra– havent fet una pujada assoleiada és un plaer reservat a esforçats i esforçades, només.

El cistell del druida que apareix a la imatge conté flors –per guarnir–, algun fruit que no ve al cas de revelar –per convertir bon vi en bon vermut– i sajolida, la vella i perfumada, mediterrània, medicinal, gastronòmica i afrodisíaca sajolida, la que els grecs van consagrar a Dionís –déu sempre envoltat de Satyros (probablement l'origen de la paraula sajolida)– i que el monoteisme totalitari cristià (que hi veia l'herba de l'apetit sexual) prohibí cultivar als horts dels monestirs medievals, no fos cas.

És meravellós bosquejar cap a finals d'agost, sobretot.

          Agost 2020.  Nikon D7100 + Tamron VC HLD 18-400 F/3,5-6,3

Que les fotografies descriuen la realitat —sigui el que sigui això que convenim de dir-ne realitat— és un d'aquells mites que la Fotografia desmantella amb rapidesa, i no pas necessàriment per l'ús que els humans en puguin fer en publicitat, periodisme o política (que inclou les dues anteriors).

Sobre el mapa, el Pedraforca, el Santuari de Bellmunt i el Santuari de Cabrera es troben en línia recta; però lluny! La imatge és una telefoto feta des del Santuari de Cabrera (objectiu de 400 mm a mà alçada) que mostra el familiar Pedra com a fons de Bellmunt —val a dir que ben embolicat tot amb la calitja d'estiu (llàstima; o no)— amb una distorsió impressionant, molt més ben percebuda, és clar, per la gent habituada a les grans perspectives. És una distorsió similar a la que ens fa veure Noruega, posem per cas, més petita que no ho és llavors que mirem un mapa centrat en el Mediterrani. No, no hi vaig fer cap manipulació de la realitat (o sí) més enllà de la tria —que no és poc!

Confesso que la foto m'encanta… També perquè es tracta del Pedra i de tot de records antics i entranyables; però això la fotografia poc que ho descriu. Se m'acut, ves, que vist tot plegat, més aviat sembla que mil paraules pensaments fan una imatge…