Plaça de Catalunya

Quan vaig baixar del vagó, l’esglaonet fins a la plataforma, vaig sentir l’aclaparament d’una gran bafarada de calor, de calor i olors, mil olors totes diferents, i un gran brogit, de trens que entren i surten, de gent que crida, de gent que es mou –o mira de fer-ho– entre més gent, entre les cames i les maletes i les motxilles dels qui han trobat un lloc per seure als bancs, a terra, a les escales, mentre esperen el seu tren. He estat tantes vegades en aquella estació! Però aquell dia, un dilluns, hi vaig veure, en la confusió, un nen que prenia fort la mà de la mare i de cop vaig viatjar en el temps. M’hi vaig veure de ben petit, exactament en la mateixa estació, i anava agafat de la mare: hi havia cames, cames que es movien, només cames; i la mà d’ella, és clar.

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Primer sol de primavera

Leica Vario-Elmar 1:3.3-4.9/4.1-49.2 ASPH

Primera sortida del sol de primavera al carrer d’Ignasi Iglesias, a prop d’on va néixer el poeta i dramaturg tan estimat a Sant Andreu. Ja som al primer temps, quan de debò comença l’any. Encetem l’estació amb més poesia.

 

 

 

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

Retrats de Grècia

El retrat d’un país són els retrats de la gent del país, perquè en realitat és la gent que hi viu qui el fa. La col·lecció en mostra deu dels que més m’agraden després de passar vuit dies a Grècia. 

Anar-hi

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Deixa un comentari

Sobre els marcs mentals

L’anticicló d’aquells dies mantenia un cel negre, net de núvols i ple d’estels. Feia goig. Havíem sortit a passejar pel Baluard cap al Racó de la Calma i mentre gaudíem del silenci i la flaire del mar vaig veure la imatge: una Lluna rutilant sobre el Palau Maricel. Com que no duia a sobre gaire equip perquè simplement volíem passejar, me les vaig haver per retratar raonablement bé el nostre satèl·lit. La llum procedent de la Terra, intensa i calenta, no permetia veure el detall de la llum procedent del cel, freda i poc intensa. I a més a més, les línies de fuga –accentuades pel gran angular necessari per abastar tota l’escena– feien malbé la geometria de l’edifici. Vaig centrar-m’hi, doncs, un cop a casa, en la correcció de les línies de fuga, en la compensació de les altes llums i finalment en la temperatura de color per tal d’aconseguir el blau fred de la façana de ponent. Va ser tot un repte que, orgullós, vaig penjar a Instagram.

Fou llavors que un bon conegut de Vilanova, astrònom ell, em va fer notar que no era només la Lluna qui contemplava el Cau Ferrat, sinó també Mart. Mart! Ràpidament vaig canviar el títol… «Lluna (i Mart) mirant Sitges»:

És tot un exemple de com els marcs mentals condicionen què veiem (el meu era ple de  línies de fuga, temperatures de color, de contrastos). I és també un exemple de com en una fotografia, s’hi poden veure més coses que en l’escena que l’ha originada: a ull nu, Mart quedava ocult, creieu-me, per la lluminositat del moment. 

La tècnica, molt més refinada, es fa servir amb escreix en fotoastronomia del cel profund i el meu amic n’és un expert. I és clar que el seus marcs mentals són uns altres. Per sort. Perquè sempre és bo de compartir. Gràcies, Josep. 

Com a corol·lari, val a dir que un 7 de gener, Galileu va dirigir el seu telescopi cap a Júpiter i en va descobrir els seus satèl·lits, una mena de sistema solar on el planeta era el centre. Allò va menar definitivament a la teoria heliocèntrica, en la qual tots els planetes, inclòs Júpiter, eren satèl·lits del Sol. Va ser un canvi de marc mental –aquest infinitament més rellevant– tant pel fet de donar valor a allò que es veu a través d’un estri com per, sobretot, el canvi de visió del món que representava desplaçar la Terra del centre de tot.

No em puc imaginar un dia millor per parlar de marcs mentals.

 

 

 

 

Publicat dins de Ciència, Comentaris, Física, Fotografies, Història de la Ciència | Deixa un comentari

L’anticicló de gener

A casa nostra, quan arriba gener, acostuma a succeir que les capes atmosfèriques més altes i fredes es precipiten avall a causa de llur major densitat. Això fa que en el centre del fenomen, la pressió sigui més alta, no bufi gota de vent i el mar romangui absolutament calmat. L’aire se n’allunya cap a zones de pressions més baixes seguint les isòbares en sentit horari a l’hemisferi nord (un efecte combinat entre la fricció de l’aire amb el sòl i la rotació del planeta, l’efecte Coriolis). Vet aquí una situació d’anticicló. La calma atmosfèrica, el cel tot ell blau intens i la perfecta transparència d’un aire sec, sense cap núvol i amb un sol d’allò més benvingut (no deixa de ser hivern) fan que ens hi referim com a «bon temps», malgrat que fora molt millor dies i dies de pluja i neu per omplir pantans ara i durant l’estiu. Però són les primeries de gener, ja es complicarà més endavant (la tempesta Glòria ens visità la tercera setmana). Avui com avui, no és bon moment per confiar en veles. La dita marinera diu que «val més poc vent que força de rem», i és veritat que a poc a poc es triga més, però s’arriba lluny; tanmateix «sense vent, força de rem», perquè «d’on no n’hi ha, no en pot rajar» –i aquesta era exactament la situació el dia de les fotos. Motor i manta! 

Les fotografies –primera setmana de l’any– pretenen descriure la calma anticiclònica, la llum intensa, els colors saturats, la transparència de l’aire, la mar com un mirall… El remer d’una de les imatges es trobava gairebé a dues milles endins. Vull pensar que no s’hi atreviria durant la primavera, llavors que el temps es torna inestable, imprevisible, barroc, violent. 

No us deixeu enganyar per les veles inflades que s’hi veuen: nedant podies avançar els velers

Publicat dins de Ciència, Física, Fotografies | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Un gos en un paisatge

No us ho creureu: allò que em va decidir a fer aquesta imatge d’oportunitat no va ser la llum rasant de gener ni el mar com un mirall; ni tampoc no va ser la suau, infinita, corba de l’onada en trencar-se; ni el fet de ser un dels meus llocs preferits –per raons que no ve al cas ara de revelar. No. Allò que em va decidir a captar l’instant fou la felicitat del gos xipollant.

Ves què curiós, oi? 

Cala de Balmins i Platja de Sant Sebastià. Sitges.

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Relats de paisatges marins

De totes les fotografies sobre paisatges marins, he triat aquesta justament perquè no s’hi veu el mar –o ben poc–, però sí que hi és present. És com aquells personatges que no hi apareixen mai, però sense els quals el relat no tindria sentit. És més, si la firma no ho digués, amb una mica de perspicàcia, encara podríem ubicar la imatge al Mediterrani: la cabra, el paisatge, el recargolament de la costa, els colors intensos, la boirina en la llunyania… fins i tot el bloc de ciment on s’ha enfilat l’animal fa referència al mar més antropitzat de la Terra i segurament el més productiu quant a cultures diverses. Em va encantar fer-la… perquè vaig tenir la sort de ser-hi. El Món és a la Fotografia com el relat de més amunt, que pot ser escoltat per algú o pot no ser-ho per ningú; jo hi era i vaig fer-ne la foto. 

Les imatges de l’àlbum són un recull de diversos llocs: Balears, costa catalana, Niça, Ventimiglia, Sardenya, Cinque Terre, Corint, Madeira, Noruega, Finlàndia i San Francisco. Comença amb una imatge en blanc i negre (he d’admetre que amb poc compromís quant a la composició) del Port de la Selva feta sobre negatiu el 1984, llavors que ningú no parlava de l’efecte 2000, i digitalitzada quan feia anys que sabíem que l’efecte 2000 havia estat una fantasia… i que aquell paisatge ja no existia (😢). 

Anem-hi

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

Sol d’hivern

Nikon D7100 + Nikkor 18-105 DX

Aquest hivern acabat d’estrenar sembla que serà calurós i sec, però recordo que uns dies abans de Sant Jordi, un vent glaçat tallava la pell als vianants assidus, com jo, de la plaça Lesseps de Barcelona. Hivern? Primavera? Quant fa que no veieu la castanyera amb bufanda?! El temps està ben trastornat: això ja no és cap tòpic!

Llegir sota el sol d’hivern —que és el que jo feia abans d’agafar la càmera— sempre ha estat un petit plaer, certament, i antic, no és d’ara, amb el temps capgirat; però fer-ho amb mànigues de camisa —que és com jo ho feia abans d’agafar la càmera— això sí que és nou. Vell i nou, vaig decidir editar la fotografia, després de moltes voltes, en blanc i negre i a l’estil Tri-X, amb una mica de gra i ombres profundes. Els raigs del sol i llur reflex sobre les diferents lents que formen l’objectiu m’ho van suggerir: tothom qui hagi fotografiat amb els equips i la visió dels anys 70 ja m’ha entès.

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

Assaig (breu) sobre el moviment

Grotta dello Smeraldo (Conca dei Marini)

La capacitat de la fotografia per fixar un instant, de vegades extraordinàriament curt, és indiscutible. La càmera converteix l’objecte més ràpid en una cosa tota immòbil, de manera que, paral·lelament, la capacitat de la fotografia per destruir el moviment no té rival. El moviment en la fotografia gairebé seria un oxímoron si no fos per la possibilitat de captar no un instant sinó un període una mica més llarg (val a dir que en Física, l’instant és un període de temps infinitament curt, quelcom déu n’hi do d’abstracte que té sentit només en Matemàtiques). Amb instants llargs, obtenim allò que ma mare en deia “fotos mogudes”.

La imatge del post descriu l’explicació del guia a la Grotta dello Smeraldo, en plena costa amalfitana. L’explicació era en italià. I també la gesticulació: pur moviment! El turista que seia a la seva esquerra escoltava amb atenció, però jo, que em vaig tirar una mica enrere per fer la fotografia emprant una focal molt curta, només veia el moviment de gesticulació. I volia caçar-lo, ves. Pel que fa al to general de la fotografia, he de dir que odio el flaix, la llum artificial: què coi, una cova és una cova, generalment fosca. Res com la llum ambient per destacar els matisos de l’única part de la imatge sense moviment, el turista de l’esquerra –per cert, amb unes faccions que en delaten l’origen, no trobeu? 

Publicat dins de Fotografies, Viatges | 1 comentari

Temples de Paestum

Temple d’Hera (Paestum)

Cap als inicis del segle VI aC, Grècia crea una colònia al golf de Salern que denomina Posidònia. Segles més tard (273 aC), Roma en pren el control com a Paestum, potser una deformació del nom primigeni. La ciutat és destruïda per uns, reconstruïda pels altres, pateix inundacions, despoblacions, repoblacions, abandonament i finalment… oblit. Fins que se’n troben les runes fent una carretera.

Quinze segles després de la fundació, una munió de turistes es passegen dia sí dia també entre les runes dels seus temples, els quals dibuixen i redibuixen mil vegades amb unes petites caixetes. En diuen fotografies i la paraula —literalment dibuix de llum— ens mena a l’antiga llengua dels qui van fundar la ciutat. Hem tancat el cercle, vet aquí, i cal admetre que no només són pedres, no, la seva deixa.

El fort contrast de les imatges emfatitza la robustesa de les construccions, i els cels enrevessats són un homenatge a la història convulsa de la ciutat. 

Som-hi 

 

 

 

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari