Blog del Toni

Finalista al V Premi Sembra de Lletres, Torrella de Llobregat, 2023

Autrui, c’est l’autre, c’est-à-dire le moi qui n’est pas moi, 

Jean-Paul Sartre

Hi ha una carretera que puja fent giragonses per la vall entre pins i acàcies, escortada ara per altíssims cirerers bords i ara per plataners enormes. És una carretera poc transitada, encara que de vegades els cotxes hi corren massa. En un revolt molt pronunciat, la creua un camí de terra que esdevé un fangar quan plou. Una banda del camí ascendeix de pressa fins a un pla d’herba i flors, envoltat de bosc i amb una depressió al bell mig que sol estar plena d’aigua. Les vaques hi campen lliurement i al bosc s’hi poden veure gats mesquers, guineus i molt de tant en tant esquirols fugissers; en canvi, les granotes, les aranyetes, els mosquits, els espiadimonis i tota mena d’animalons menuts prefereixen habitar l’aigua i voltants. Però al bo de l’hivern moltes vegades el prat és ben nevat i la bassa al matí està coberta de vidre prim i juganer, les vaques ja no hi són i tot sembla adormit. Per la banda de la vall, des de la carretera, el camí s’endinsa en un bosc d’acàcies, pins, enormes roures, esquirols, algun gat comú, senglars que hi transiten i bestioles de tota mena i descendeix i descendeix fent revolts i més revolts fins on hi ha un rierol, que només és sec quan fa temps que dura la calor; el rierol talla el camí i hi ha unes fustes que permeten el pas fins i tot quan va ple o quan les congestes de neu –de neu i fang– gairebé les amaguen. Passat el rierol, el mateix camí puja fins al capdamunt d’un turonet, que és un prat sense arbres, fent una llarga i amplíssima corba. Dalt del turonet, hi ha una casa enorme, feta de pedra, i envoltada de corts i cabanyes més petites on hi ha animals estacats, palla emmagatzemada, eines desades i també un gran i sorollós i pudent tractor. 

No sé ben bé on és, però si m’hi deixaven a prop, les olors d’estiu o les d’hivern, que són ben diferents, m’hi guiarien sense error. Aquelles olors, els sons del bosc, el fred de l’hivern, la calor de l’estiu, la llibertat de poder anar pertot arreu, la sensació del cansament de córrer –de córrer perquè sí–, tot això, m’ha acompanyat sempre, fins i tot quan van deixar de ser reals per esdevenir només un record, coses que van passar, coses que havien succeït. 

En aquella casa dalt del turonet que hi mena un camí que surt d’un revolt de la carretera i es troba envoltada de bosc i d’olors de bèsties i de terra humida i de tota mena de flaires per a mi familiars, i sons mansos, tènues, delicats i amorosos; en aquella casa de la qual se’n cuidaven els meus pares, pastors tots dos; en aquella casa, hi vaig néixer jo. 

Del meu pare, gairebé no en recordo res: va desaparèixer. De la meva mare, en tinc records dolços, olors bones. La meva mare era l’ensinistrament permanent, el descobriment de llocs nous, la protecció, la cura, l’amor. Sovint alguns excursionistes s’acostaven fins a la casa per demanar aigua o per ben bé no sé per què. La meva germana i jo ens delíem per jugar amb els excursionistes, que solien ser gent jove, amb ganes també de córrer. Com m’agradava de jugar a pilota amb ells! I també la meva germana! I sempre sota l’esguard amatent de la mare, asseguda a l’aguait, sempre. Mai ens treia l’ull de sobre i, si alguna vegada ens n’allunyàvem massa, s’aixecava i venia fins on érem i, de vegades, ens feia tornar. Mai ho va fer amb recança, mai. Ni enfadada. Ho feia perquè ho havia de fer; ho feia perquè era la nostra mare. També jugava a pilota amb nosaltres, també –tot i que més aviat poc–, però quan hi havia excursionistes, només vigilava, ens vigilava. Si en alguna ocasió, algun excursionista mostrava mala jeia, simplement el feia fora. Punt.

Sense excursionistes, jugàvem la meva germana i jo i, sovint, la meva germana, jo i la mare. Quan plovia, anàvem al garatge del tractor per no mullar-nos. Era divertit, però ni a la meva germana ni a mi no ens agradava l’olor del gasoil i del greix que feia el tractor, si bé amb el temps ens hi vam anar avesant. Quan no plovia, al principi sempre ens estàvem pel davant de la casa, al turó, fins que un dia la mare ens va fer baixar a tocar el torrent. Ens va agradar molt descobrir l’aigua corrent! Era divertit jugar-hi, però tan freda que la mare no deixava que ens hi fiquéssim, ens en feia fora. 

Un dia vam travessar el torrent i vam anar pujant fins a arribar a la carretera. Anàvem darrere la mare i amb prou feines la podíem seguir perquè ella trescava de pressa i, també, val a dir-ho, perquè ens entreteníem amb qualsevol cosa que trobàvem pel camí: fulles, pedres, branques, un galàpet que vam descobrir una vegada… mort de por, pobrissó. El primer cop que vam anar enllà del torrent vam pujar i vam baixar per la carretera, però aviat la mare ens ensenyà altres camins, molt més ràpids per tornar a casa, que corrien a través del bosc i baixaven pel dret, camins plens d’olors agradables de terra humida, de bolets, de molses, de fulla morta, de fulla viva, de flors. La mare ens va ensenyar d’identificar i menjar herbes remeieres, que entre el torrent i la carretera eren molt abundants.

Quan ja començàvem a ser grans i ja la podíem seguir camí amunt, la mare ens va ensenyar que gran podia ser l’univers. Vam arribar a la carretera, com moltes altres vegades, però en lloc de retornar a través del bosc, la mare va parar a escoltar els sorolls de la carretera i, com que no venia ningú, vam travessar-la a correcuita. Un cop a l’altra banda, vam pujar fins al pla, que aquell dia era emblanquinat de neu i amb la bassa gelada. Hi vam tornar moltíssimes vegades. Amb el bon temps, l’herba es feia tan alta que amb feines ens vèiem. Ens encantava empaitar-hi les vaques, pobres; espantar els ocells que s’aturaven a beure a la bassa; perseguir tota cosa que vèiem o crèiem que vèiem, i córrer entrant i sortint del bosc. Les vaques eren animals dolços que no es ficaven amb ningú, però a nosaltres ens encantava fer-les moure, amb una limitació que aviat vam aprendre: no interposar-nos entre elles i els vedells, perquè això les enfurismava molt. Els vedells eren animalons dolços i tranquils, però encara més espantadissos que els adults, i no els agradava jugar.

Al pla, ens hi passàvem matins sencers plens de bones sensacions. I el millor és que, de tornada, encara havíem de passar pel bosc mentre ens empaitàvem, i pel rierol, en el qual, llavors que ja feia prou calor, hi xipollejàvem… La nostra felicitat era absoluta. I semblava que no acabava mai. La mare. Ma germana. Jo.

Un dia vam enganxar una tempesta al pla. La meva germana i jo estàvem ben espantats pel soroll i les lluminàries, però veure la mare tranquil·la ens donava confiança. Aquell dia vam baixar abans d’hora, perquè anàvem xops i, a més, no hi havia cap diversió a dalt: semblava que tothom havia tornat a casa i les vaques s’arraulien sota els primers arbres del bosc. Aquell dia, en arribar a la carretera, pedregava tant i tan fort i tronava tant i tan fort que no podíem sentir els cotxes. Aquell dia, en travessar la carretera, un cotxe envestí la mare, en llançà el cos dos metres enllà i va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut. Nosaltres ens vam quedar esgarrifats. La mare era allà, al costat de la carretera. Era calenta com sempre i feia l’olor de sempre i tenia els ulls oberts com sempre i semblava que ens vigilava com sempre; però no es movia i hi havia sang. No havíem vist mai sang, però sabíem que era sang. Vam estar-hi molta estona. Molta. Estàvem xops. Al final vam tornar cap a la casa, però sense entretenir-nos al bosc ni al rierol. Aquell dia vam dormir sols. 

L’endemà la mare no hi era. Vam pujar fins a la carretera a buscar-la. Però la mare tampoc no hi era, només una mica de sang seca. Durant els dies successius, a poc a poc ens vam acostumar a dormir sols, a córrer sols i a no tenir-la vigilant. I no sé quant de temps després, ja ens n’havíem oblidat.

Continua llegint →