Finalista al I Concurs de Relats Catorze, Barcelona, 2024
Fa tanta estona que se les heu amb l’embull dels fils, que arriba a pensar si no és una confabulació per fer-li la guitza. No és que n’estigui fart, només, no; és que ja li encenen la sang. I acaba perdent la paciència. Em traieu de polleguera!, els crida. Calma’t, o encara escanyaràs a algú, pensa. Llavors s’adona que tothom el mira. Silenci. Vergonya. Rubor.
Fondre’s.
El del costat comenta que també l’hi passa. Sempre. Una murga. S’ofereix a ajudar-lo. Li diu: un embolic de dos requereix dos per desfer-lo. Entre tots dos, ara sí, ho deixen a punt. Li dona les gràcies; i poc més, perquè ha de marxar, gairebé se salta la parada. Se’ls posa a la butxaca per no perdre’ls i tot seguit fa un bot cap a la porta.
Mentre camina pel passadís d’enllaç, rumia com han pogut entortolligar-se tant. Si en tingués la intenció, no se’n sortiria pas. No s’empassa que l’atzar ell tot sol pugui ser tan intel·ligent. Però de seguida sent l’altaveu i corre escales avall per no perdre el tren. Sempre corre. No el perd.
Hi seu. Vol escoltar música.
Un altre cop entortolligats! Com s’ho fan?! Passo. Aquesta tarda me’n compro uns dels que no tenen fils. Abans d’anar-la a veure.
Aquella tarda se’n compra uns dels de sense cable. Tots dos a dins la capseta fan goig. És una capseta d’un blanc lluent, i a dins, dos forats, un per a cadascun, el de la dreta i el de l’esquerra, de costat, amb simetria, i per això mateix, no sap quin és el de la dreta i quin el de l’esquerra; però sí: en un hi ha escrita una erra majúscula i en l’altre, una ela majúscula. Com dos fetus, pensa, dos bessons bivitel·lins, cadascú en la seva placenta. La mare és la capseta, és clar. No tenen cordó umbilical, és impossible que s’emboliqui res, ara. No hi veu cap melic. S’alimenten per contacte, però no sap com. Ella mira d’explicar-li que per inducció, però ell no entén res. Fan l’amor, això sí, però avui no s’hi queda a dormir, i quan torna a casa, posa la mare a alimentar-se durant la nit. És feliç: ara ja no haurà de bregar-hi dia per altre i dos arreu i perdre la paciència resolent el galimaties que s’entesten a fer sempre. Ves si era fàcil! Cent deu euros li han costat, però conclou que val la pena, és una inversió. Quan els ha provats, fins i tot li sembla que sonen millor.
Assegut al llit, agafa la bossa on té els antics i els treu fora, fets un garbuix, és clar. Amb paciència, molta paciència, desfà bagues i més bagues i, en acabat, els estén sobre el coixí. Pensa que és bo de conservar-los. Mai se sap. Funcionen. Funcionen molt bé, si no fossin tan entremaliats. No es mereixen el punt verd. Aleshores els caragola amb cura i els fica dins de la bossa, tanca la bossa i la deixa al fons del primer calaix de la tauleta de nit.
L’endemà surt de casa amb alegria, amb el delit de la cosa nova. Com quan estrenava llibreta a estudi. Quines ganes d’anar a treballar, avui. Li abelleix d’entaforar-los un a cada orella. La erra, a la dreta; la ela, a l’esquerra. Ja està. Connexió. Fan dong, un dong que només ell sent, i comença la música: Tristany i Isolda, més de tres hores de dramàtic Wagner –que avui ha d’anar fins a Manresa. Un so una mica fred, tanmateix, troba. Deu ser això de la dent blava. Però sent bé la música, s’insisteix. I sense embolics. I quan el tren entra a l’estació, se’ls treu i fica cada bessó a la placenta que toca perquè la mare els alimenti fins a la tornada. No hi ha error possible, perquè només hi ha una manera de posar-los-hi; tot molt ben pensat. Quin descans, admet. I així va fent durant uns quants dies. De la feina a casa d’ella, o de la feina a casa d’ell (a la mare tant li fa), gitar-se amb ella o gitar-se sol; i tornada. I a poc a poc s’habitua, creu, al so metàl·lic una mica fred. No es pot tenir tot. En alguna ocasió, busca a Internet la marca i el model, a veure què pot fer. Res. I cada vespre, endolla la mare per alimentar-la a ella també: altrament, no podria sentir Wagner des de Manresa fins a Cubelles. Cada vespre, també, si dorm a casa, mira amb desdeny (els primers dies) la bossa que s’està al primer calaix de la tauleta de nit.
Ahir es va barallar amb la xicota. Pim, pam, pum. Que n’és, de complicada, aquella noia. O n’és ell? No ho sap; però sap que li sap greu. Perquè l’estima. Quin embolic! Connecta la mare a l’obi i es fica al llit, sol. Potser li trucarà, però no ho fa, i s’aixeca a mitjanit perquè no pot dormir. Veu la capseta blanca ja saciada (llum verd). I sent curiositat per la bossa que jeu al primer calaix de la tauleta. Obre el calaix, agafa la bossa i molt a poc a poc fa córrer la cremallera. Allà els troba, sí, obscenament embolicats, fets un garbuix. Entremaliats!, exclama. És sexe?, pensa. Però se’n desdiu: enze!
Amb cara de no haver dormit, avui tria els antics, del tot ben embullats: sonen millor, transmeten millor la complexitat. No és el timbre fred, metàl·lic, massa simple, li sembla ara. Planifica (u) que haurà de trucar-li i (dos) que hauran d’aprendre junts a desfer embolics de dos.
