Grotta dello Smeraldo (Conca dei Marini)
La capacitat de la fotografia per fixar un instant, de vegades extraordinàriament curt, és indiscutible. La càmera converteix l’objecte més ràpid en una cosa tota immòbil, de manera que, paral·lelament, la capacitat de la fotografia per destruir el moviment no té rival. El moviment en la fotografia gairebé seria un oxímoron si no fos per la possibilitat de captar no un instant sinó un període una mica més llarg (val a dir que en Física, l’instant és un període de temps infinitament curt, quelcom déu n’hi do d’abstracte que té sentit només en Matemàtiques). Amb instants llargs, obtenim allò que ma mare en deia “fotos mogudes”.
La imatge del post descriu l’explicació del guia a la Grotta dello Smeraldo, en plena costa amalfitana. L’explicació era en italià. I també la gesticulació: pur moviment! El turista que seia a la seva esquerra escoltava amb atenció, però jo, que em vaig tirar una mica enrere per fer la fotografia emprant una focal molt curta, només veia el moviment de gesticulació. I volia caçar-lo, ves. Pel que fa al to general de la fotografia, he de dir que odio el flaix, la llum artificial: què coi, una cova és una cova, generalment fosca. Res com la llum ambient per destacar els matisos de l’única part de la imatge sense moviment, el turista de l’esquerra –per cert, amb unes faccions que en delaten l’origen, no trobeu?
