Textures

L’escena és una mica falsa a causa de tractar-se d’una telefoto. Les ovelles semblen pendents d’alguna cosa pròxima —i potser sí que l’hi tenien— però res que tingués a veure amb qui feia la foto, massa allunyat d’elles perquè em percebessin. Realment no sé què devien mirar perquè són tan porugues que qualsevol canvi proper les manté amatents.

M’hi agrada l’aparent suavitat del pel, la llana, accentuada per la duresa de la roca, malgrat —o més aviat per això— el to similar d’ambdues textures. Les ovelles són bestioles que a mi sempre em semblen entranyables i melindrones; però crec que, en aquesta imatge, és pel contrast de textures que encara m’ho semblen més.

La Via Verde a la Foz de Lumbier (Navarra), lloc on vaig fer les fotografies, és un sender que deu tenir poc més de cinc quilòmetres, ben pla, enmig d’un paisatge pirinenc extraordinari, i paradís, entre més fauna, de voltors.

Anem-hi

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Les vistes des de la Torre Glòries

La Torre Glòries té una alçada de 144 m i el seu mirador es troba a 125 m sobre el sòl. A Barcelona, l’Hotel Arts, l’edifici més alt de Catalunya, en fa 154. Quan comparem aquestes alçades amb els 209 m de la Torre Alianz de Milà o els 231  de la Torre First de París ja semblen petites. Però comparar-les amb els 310 m de l’edifici Varso, a Varsòvia, el més alt de la Unió Europea, fa —mai millor dit— vertigen. Val a dir que Varsòvia, Frankfurt i Madrid són les ciutats de la Unió Europea amb els edificis més alts.

És ben clar, doncs, que Barcelona no és cap ciutat d’edificis alts, potser perquè ens creiem allò que cap edifici ha de superar els 177 m que fa Montjuïc.

Dit això, els 125 m del mirador de la Torre Glòries certament donen per molt i d’allà estant podem contemplar tota l’antiga plana de Barcelona i el turons que la presideixen, mirar la façana marítima, albirar l’Hospitalet, fer un cop d’ull a l’entrada des del Vallès i esguardar el cubs de Santa Coloma talment a tocar.

I és que aquests 125 m resulten una altura prou gran per veure-ho tot i prou petita per veure-ho ben a prop.

Som-hi

Interior del mirador de la Torre Glòries, un dissabte de maig típic del postconfinament (2022)

Publicat dins de Comentaris, Fotografies | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El Canigó

El Canigó és d’aquelles muntanyes que cal veure de lluny, tranquil·lament, fent no-res… o no res més que contemplar-la, i, si pot ser, llavors que s’és ben nevada, i sobretot si, de tanta ventoleia, se li aixeca la blanca cabellera en rínxols que fan patir pels imprudents que deuen ser-hi a prop. 

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La tardor

Quina joia fotografiar la tardor! Són els tons calents de la vegetació i els freds del cel; les boires que donen profunditat al paisatge; la successió de muntanyes esvaïdes en la llunyania. I llàstima de no poder reproduir l’olor de molsa, ni de terra humida, ni de fulla caiguda. Ni els pensaments del bosc llavors que se’n va a dormir.

La vall que mena a St. Quirze de Besora

Runes al Castell de Besora, Sta. M. de Besora

Castell de Besora, Sta. M. de Besora

El Prat, entre Sta. M. de Besora i St. Quirze de Besora, en ple Bisaura (Osona)

Pla del Revell des del Castell de Besora, Sta. M. de Besora

Fageda. Sta. M. de Besora

Per veure’n mes…

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Ara que retorna la verdor

Un prat a prop de Sant Pau de Segúries

No fa gaires setmanes, el Ripollès, i sobretot la part més al sud, feia angúnia pels colors ocres i groguencs de l’herba assecada i dels arbres que deixaven caure les fulles per conservar la poca aigua que la calorada hauria evaporat sense miraments. El paisatge responia a la calor i la falta de pluja renunciant al verd.

Només una setmana després, havent caigut al Ripollès i al Bisaura (l’Osona amb més vocació de Ripollès) quatre gotes mal comptades, ja s’hi veia humils i tímids brots verds.

Avui ja han caigut unes quantes tempestes i pedregades —que som, ho sabem, en un país on la pluja no sap ploure.

I retorna el verd.

Benvingut!

 

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Foc i fum

La festa major de Sitges, com la de moltes altres viles, és un esdeveniment esperat per tots els sitgetans, fins i tot pels que odien (en concec) aquesta mena d’esdeveniments —i aleshores aprofiten per blasmar-los. Vaig obtenir la fotografia situant-me ben bé sota els diables. Va ser un acte reflex, espontani i he d’admetre que poc racional, perquè no hi anava gens habillat (s’escau barret i roba vella de cotó). Em va costar, ves, sentir olor de cabell cremat, una cremadeta al clatell i la samarreta Toni Vartrano nova amb l’esquena foradada. Naturalment és la foto preferida de l’àlbum: valorem més allò que més costa, vet aquí.

Veure’n més…

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

Hotel d'insectes

Jaient sobre uns troncs, vaig descobrir la frenètica activitat de l'insecte de la fotografia: anava i venia, passant per davant dels meus nassos i sense cap mena de pudor, cap a un dels troncs. M'hi vaig acostar. Tenia un abdomen de color taronja i pelut que cridava l'atenció, i el cap i el tòrax, més petits, lluents i negres de quitina. Era tot ell gran, per tractar-se d'un insecte, uns animalons que afortunadament són petits a escala humana. Però de seguida em va encoriosir la seva activitat, ves.  Jo devia ser per a ell la part prescindible del paisatge, allò que hi és però com si no hi fos. Evidentment em cridava més l'atenció ell a mi que no pas jo a ell. No sé pas què feia i he de pensar de demanar-ho algun dia a algun biòleg que hi entengui. Només puc descriure'n l'activitat: havent fet dues voltes davant meu, volava cap al tronc de la foto, enfilava el forat, s'hi entaforava i hi desapareixia totalment durant uns quants segons; després en sortia de cul, estret com era el forat, girava i emprenia el vol. Em vaig cansar de mirar-ho, ell no. No deixo de pensar que potser encara hi és!

000_8708-1024x682-01

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

L’hivern

Forats de taup

 

Al Bisaura, l’hivern és un moment d’espera: l’herba deixa de créixer; molts arbres deixen caure les fulles i molts altres no les deixen caure, però paren de brancar i fullar; un munt d’ocells marxen a altres indrets; les abelles, les mosques, les formigues, les aranyes, les sargantanes, els gripaus… tot una munió d’animalons que simplement no hi són. Però, ai!, els taups, ells, segueixen igual, vivint, això sí, d’amagatotis, sota l’herba adormida del prat.

Em va agradar el micropaisatge de la imatge, la terra aixecada com si fos un volcà i els taups, una força ígnia. 

 

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

No entenc la gent que corre muntanya amunt

No entenc la gent que corre amunt per la muntanya.

La gent que corre amunt per la muntanya es perd coses com ara sentir el soroll dels passos movent les pedres, o potser passen de llarg un ball entre papallones, o no senten el cric-cric de les marmotes, o refilar els ocells; i espanten les sargantanes, i fins i tot potser els vedells, i qui sap si no fan emmudir les granotes. És clar que arriben abans a dalt, segurament menys defallits que hom no pugui dir (I això, ves, fa envegeta, i també ràbia, si cal ser franc).

Els qui pugem sense córrer amunt per la muntanya tenim el costum d’aturar-nos per qualsevulla excusa: escoltar el silenci; flairar la verdor; observar la tranquil·litat; sentir el vol de libèl·lules i papallones o d’àligues i falsiots; badar o fer veure que badem (i descansar, en realitat, encara que no en siguem pas conscients). També parem per beure i transportar muntanya amunt l’aigua des del pla i aconseguir, doncs, encara més motius per aturar-nos (ara a pixar –per si calia aclarir-ho).

No us heu trobat mai que us avancin al trot per un camí d’allò més costerut mentre mireu on posar els peus? Són homes o dones, amb roba sempre cenyida, gràcils, molt gràcils, i es mouen sense esforç aparent… elèctricament. Duen una petita motxilla, que no obren perquè mai s’aturen (mai he pogut observar aquest esdeveniment, mai: són com tonyines!) ¿I no us heu trobat l’individu en qüestió, aquell que ens ha avançat fa ben poc, baixant quan encara no heu arribat a dalt? Però ell sí que hi ha arribat! I ja en torna! Per què ho fan!? Poc que els entenc. 

Seguiré fent el meu Tetris de peus i pedres, pas a pas, mentre guanyo altura camí amunt. Els ignoraré. Que facin el que vulguin! Ells hi perden.

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

El cistell del druida

Caminar pel bosc a finals d’agost, llavors que, malgrat la calor, s’albira el final no ben bé de l’estiu sinó més aviat de les vacances, és sempre una bona cosa. I tirar de cantimplora –sota l’ombra– havent fet una pujada assoleiada és un plaer reservat a esforçats i esforçades, només.

El cistell del druida que apareix a la imatge conté flors –per guarnir–, algun fruit que no ve al cas de revelar –per convertir bon vi en bon vermut– i sajolida, la vella i perfumada, mediterrània, medicinal, gastronòmica i afrodisíaca sajolida, la que els grecs van consagrar a Dionís –déu sempre envoltat de Satyros (probablement l’origen de la paraula sajolida)– i que el monoteisme totalitari cristià (que hi veia l’herba de l’apetit sexual) prohibí cultivar als horts dels monestirs medievals, no fos cas.

És meravellós bosquejar cap a finals d’agost, sobretot.

000_7176-01

 

Publicat dins de Comentaris, Fotografies, Viatges | Deixa un comentari