Assaig (breu) sobre el moviment

Grotta dello Smeraldo (Conca dei Marini)

La capacitat de la fotografia per fixar un instant, de vegades extraordinàriament curt, és indiscutible. La càmera converteix l’objecte més ràpid en una cosa tota immòbil, de manera que, paral·lelament, la capacitat de la fotografia per destruir el moviment no té rival. El moviment en la fotografia gairebé seria un oxímoron si no fos per la possibilitat de captar no un instant sinó un període una mica més llarg (val a dir que en Física, l’instant és un període de temps infinitament curt, quelcom déu n’hi do d’abstracte que té sentit només en Matemàtiques). Amb instants llargs, obtenim allò que ma mare en deia “fotos mogudes”.

La imatge del post descriu l’explicació del guia a la Grotta dello Smeraldo, en plena costa amalfitana. L’explicació era en italià. I també la gesticulació: pur moviment! El turista que seia a la seva esquerra escoltava amb atenció, però jo, que em vaig tirar una mica enrere per fer la fotografia emprant una focal molt curta, només veia el moviment de gesticulació. I volia caçar-lo, ves. Pel que fa al to general de la fotografia, he de dir que odio el flaix, la llum artificial: què coi, una cova és una cova, generalment fosca. Res com la llum ambient per destacar els matisos de l’única part de la imatge sense moviment, el turista de l’esquerra –per cert, amb unes faccions que en delaten l’origen, no trobeu? 

Publicat dins de Fotografies, Viatges | 1 comentari

Temples de Paestum

Temple d’Hera (Paestum)

Cap als inicis del segle VI aC, Grècia crea una colònia al golf de Salern que denomina Posidònia. Segles més tard (273 aC), Roma en pren el control com a Paestum, potser una deformació del nom primigeni. La ciutat és destruïda per uns, reconstruïda pels altres, pateix inundacions, despoblacions, repoblacions, abandonament i finalment… oblit. Fins que se’n troben les runes fent una carretera.

Quinze segles després de la fundació, una munió de turistes es passegen dia sí dia també entre les runes dels seus temples, els quals dibuixen i redibuixen mil vegades amb unes petites caixetes. En diuen fotografies i la paraula —literalment dibuix de llum— ens mena a l’antiga llengua dels qui van fundar la ciutat. Hem tancat el cercle, vet aquí, i cal admetre que no només són pedres, no, la seva deixa.

El fort contrast de les imatges emfatitza la robustesa de les construccions, i els cels enrevessats són un homenatge a la història convulsa de la ciutat. 

Som-hi 

 

 

 

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Textures

L’escena és una mica falsa a causa de tractar-se d’una telefoto. Les ovelles semblen pendents d’alguna cosa pròxima —i potser sí que l’hi tenien— però res que tingués a veure amb qui feia la foto, massa allunyat d’elles perquè em percebessin. Realment no sé què devien mirar perquè són tan porugues que qualsevol canvi proper les manté amatents.

M’hi agrada l’aparent suavitat del pel, la llana, accentuada per la duresa de la roca, malgrat —o més aviat per això— el to similar d’ambdues textures. Les ovelles són bestioles que a mi sempre em semblen entranyables i melindrones; però crec que, en aquesta imatge, és pel contrast de textures que encara m’ho semblen més.

La Via Verde a la Foz de Lumbier (Navarra), lloc on vaig fer les fotografies, és un sender que deu tenir poc més de cinc quilòmetres, ben pla, enmig d’un paisatge pirinenc extraordinari, i paradís, entre més fauna, de voltors.

Anem-hi

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Les vistes des de la Torre Glòries

La Torre Glòries té una alçada de 144 m i el seu mirador es troba a 125 m sobre el sòl. A Barcelona, l’Hotel Arts, l’edifici més alt de Catalunya, en fa 154. Quan comparem aquestes alçades amb els 209 m de la Torre Alianz de Milà o els 231  de la Torre First de París ja semblen petites. Però comparar-les amb els 310 m de l’edifici Varso, a Varsòvia, el més alt de la Unió Europea, fa —mai millor dit— vertigen. Val a dir que Varsòvia, Frankfurt i Madrid són les ciutats de la Unió Europea amb els edificis més alts.

És ben clar, doncs, que Barcelona no és cap ciutat d’edificis alts, potser perquè ens creiem allò que cap edifici ha de superar els 177 m que fa Montjuïc.

Dit això, els 125 m del mirador de la Torre Glòries certament donen per molt i d’allà estant podem contemplar tota l’antiga plana de Barcelona i el turons que la presideixen, mirar la façana marítima, albirar l’Hospitalet, fer un cop d’ull a l’entrada des del Vallès i esguardar el cubs de Santa Coloma talment a tocar.

I és que aquests 125 m resulten una altura prou gran per veure-ho tot i prou petita per veure-ho ben a prop.

Som-hi

Interior del mirador de la Torre Glòries, un dissabte de maig típic del postconfinament (2022)

Publicat dins de Comentaris, Fotografies | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El Canigó

El Canigó és d’aquelles muntanyes que cal veure de lluny, tranquil·lament, fent no-res… o no res més que contemplar-la, i, si pot ser, llavors que s’és ben nevada, i sobretot si, de tanta ventoleia, se li aixeca la blanca cabellera en rínxols que fan patir pels imprudents que deuen ser-hi a prop. 

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La tardor

Quina joia fotografiar la tardor! Són els tons calents de la vegetació i els freds del cel; les boires que donen profunditat al paisatge; la successió de muntanyes esvaïdes en la llunyania. I llàstima de no poder reproduir l’olor de molsa, ni de terra humida, ni de fulla caiguda. Ni els pensaments del bosc llavors que se’n va a dormir.

La vall que mena a St. Quirze de Besora

Runes al Castell de Besora, Sta. M. de Besora

Castell de Besora, Sta. M. de Besora

El Prat, entre Sta. M. de Besora i St. Quirze de Besora, en ple Bisaura (Osona)

Pla del Revell des del Castell de Besora, Sta. M. de Besora

Fageda. Sta. M. de Besora

Per veure’n mes…

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Ara que retorna la verdor

Un prat a prop de Sant Pau de Segúries

No fa gaires setmanes, el Ripollès, i sobretot la part més al sud, feia angúnia pels colors ocres i groguencs de l’herba assecada i dels arbres que deixaven caure les fulles per conservar la poca aigua que la calorada hauria evaporat sense miraments. El paisatge responia a la calor i la falta de pluja renunciant al verd.

Només una setmana després, havent caigut al Ripollès i al Bisaura (l’Osona amb més vocació de Ripollès) quatre gotes mal comptades, ja s’hi veia humils i tímids brots verds.

Avui ja han caigut unes quantes tempestes i pedregades —que som, ho sabem, en un país on la pluja no sap ploure.

I retorna el verd.

Benvingut!

 

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Foc i fum

La festa major de Sitges, com la de moltes altres viles, és un esdeveniment esperat per tots els sitgetans, fins i tot pels que odien (en concec) aquesta mena d’esdeveniments —i aleshores aprofiten per blasmar-los. Vaig obtenir la fotografia situant-me ben bé sota els diables. Va ser un acte reflex, espontani i he d’admetre que poc racional, perquè no hi anava gens habillat (s’escau barret i roba vella de cotó). Em va costar, ves, sentir olor de cabell cremat, una cremadeta al clatell i la samarreta Toni Vartrano nova amb l’esquena foradada. Naturalment és la foto preferida de l’àlbum: valorem més allò que més costa, vet aquí.

Veure’n més…

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

Hotel d'insectes

Jaient sobre uns troncs, vaig descobrir la frenètica activitat de l'insecte de la fotografia: anava i venia, passant per davant dels meus nassos i sense cap mena de pudor, cap a un dels troncs. M'hi vaig acostar. Tenia un abdomen de color taronja i pelut que cridava l'atenció, i el cap i el tòrax, més petits, lluents i negres de quitina. Era tot ell gran, per tractar-se d'un insecte, uns animalons que afortunadament són petits a escala humana. Però de seguida em va encoriosir la seva activitat, ves.  Jo devia ser per a ell la part prescindible del paisatge, allò que hi és però com si no hi fos. Evidentment em cridava més l'atenció ell a mi que no pas jo a ell. No sé pas què feia i he de pensar de demanar-ho algun dia a algun biòleg que hi entengui. Només puc descriure'n l'activitat: havent fet dues voltes davant meu, volava cap al tronc de la foto, enfilava el forat, s'hi entaforava i hi desapareixia totalment durant uns quants segons; després en sortia de cul, estret com era el forat, girava i emprenia el vol. Em vaig cansar de mirar-ho, ell no. No deixo de pensar que potser encara hi és!

000_8708-1024x682-01

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

L’hivern

Forats de taup

 

Al Bisaura, l’hivern és un moment d’espera: l’herba deixa de créixer; molts arbres deixen caure les fulles i molts altres no les deixen caure, però paren de brancar i fullar; un munt d’ocells marxen a altres indrets; les abelles, les mosques, les formigues, les aranyes, les sargantanes, els gripaus… tot una munió d’animalons que simplement no hi són. Però, ai!, els taups, ells, segueixen igual, vivint, això sí, d’amagatotis, sota l’herba adormida del prat.

Em va agradar el micropaisatge de la imatge, la terra aixecada com si fos un volcà i els taups, una força ígnia. 

 

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari