L'hivern

Forats de taup

Al Bisaura, l’hivern és un moment d’espera: l’herba deixa de créixer; molts arbres deixen caure les fulles i molts altres no les deixen caure, però paren de brancar i fullar; un munt d’ocells marxen a altres indrets; les abelles, les mosques, les formigues, les aranyes, les sargantanes, els gripaus… tot una munió d’animalons que simplement no hi són. Però, ai!, els taups, ells, segueixen igual, vivint, això sí, d’amagatotis, sota l’herba adormida del prat.

Em va agradar el micropaisatge de la imatge, la terra aixecada com si fos un volcà i els taups, una força ígnia. 

Quant a Antoni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
Aquesta entrada ha esta publicada en Fotografies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.