Hi havia una vegada, un delegat del govern que vivia plàcidament a Londres. Londres és una ciutat plujosa i freda, però no tant com sembla si jutgeu només per les pel·lícules. No n’heu de fer mai cas, dels tòpics. Londres, això si, té una vida social important. És sens dubte una capital al món, i això es nota. El delegat del govern, doncs, tenia sort d’un destí tan plàcid, en una ciutat tan important i, a més a més, tan a prop de casa. El delegat del govern, és clar, no tenia molta feina. Poca cosa més que signar les despeses a càrrec del pressupost dels catalans, una tribu al nord-est de la península ibèrica poc coneguda entre els ciutadans londinencs, aspecte aquest que no preocupava gaire al delegat del govern. La seva era una vida ben sostenible, sempre que el pressupost la sostingués, i com que ningú no discutia què carall hi feia a Londres un delegat del govern a banda de signar despeses a càrrec del pressupost dels catalans (recordeu: una tribu poc coneguda pels londinencs), doncs… qui dia passa any empeny…
Des de la batalla de Trafalgar, els anglesos han seduït (i dominat) mig món. Les publicacions en anglès no són qualsevol cosa perquè estan fetes en anglès. Fa segles, Isaac Newton, un anglès universal com pocs, va ser famós per escriure un llibre que va canviar la manera d’explicar el món, però el va haver d’escriure no pas en el seu desconegut anglès, sinó en… LLATÍ! Avui dia això ha canviat. I les publicacions en anglès creen opinió, siguin bones o dolentes (també n’hi ha, de dolentes, i molt). No és d’estranyar que el delegat del govern estigués ben cofoi de ser delegat del govern… justament a Londres. I a més, què carall, si el xicot parla i escriu anglès!
Vet aquí, però, que un dia una revista (en anglès, no pas en llatí) d’aquestes que creen opinió publica una sèrie d’impressions d’un turista britànic de viatge pel nord-est de la península ibèrica, tan pròxima i tan llunyana. Al nord-est de la península ibèrica estan acostumats a tractar amb els turistes anglesos, aquests personatges alts i prims, de cara molt blanca, de fetge etílic i entesos en futbol, que calcen mitjons i sandàlies (una cosa que fa riure els oriünds) i se sorprenen de no ser entesos per tothom (és clar, ells no tenen cap obsessió per la llengua). Poc podien imaginar els oriünds del nord-est de la península ibèrica que un d’aquells esprimatxats personatges publicaria les seves impressions de viatge -cobrant- en una revista de la capital. Com podeu imaginar, poc podia explicar el nostre personatge anglès més enllà de la paella. Però quan es publica en una revista de la capital, és clar, tothom ho llegeix i a més a més ho llegeix amb aquell ànim provincià que podríem enunciar com a veure què diuen de nosaltres els de la capital.
Noi! Aquí van començar els maldecaps del delegat del govern. Perquè allò que el personatge anglès deia sobre la tribu del nord-est ibèric no és que fos pobre -ho era!-, no és que fos fals -ho era!-, sinó que era ofensiu -i molt! El delegat del govern havia de fer alguna cosa, massa per a algú acostumat a la placidesa de la vida social. El delegat del govern va pensar que escriuria una carta, una carta ferma però educada, una carta que li permetés seguir mantenint la placidesa a càrrec del pressupost i alhora no perdre bons amics i companys de barbacoa londinencs.
No sabem encara com acabarà el conte del delegat del govern. Probablement el delegat del govern seguirà essent delegat del govern encara que ningú no entengui què fa exactament un delegat de govern. I la revista seguirà publicant prestigiosos articles en anglès, sense cap mena d’obsesió per l’idioma ni cap mena de preocupació sobre si no són ben bé exactes. Al capdavall, per a què serveix el prestigi, si no?
Sabem que al nord-est ibèric, on pocs entenen què és, què hi fa i per a què serveix un delegat del govern, s’han organitzat per respondre la prestigiosa (?) revista.
