El conte inacabat del delegat del govern

Hi havia una vegada, un delegat del govern que vivia plàcidament a Londres. Londres és una ciutat plujosa i freda, però no tant com sembla si jutgeu només per les pel·lícules. No n’heu de fer mai cas, dels tòpics. Londres, això si, té una vida social important. És sens dubte una capital al món, i això es nota. El delegat del govern, doncs, tenia sort d’un destí tan plàcid, en una ciutat tan important i, a més a més, tan a prop de casa. El delegat del govern, és clar, no tenia molta feina. Poca cosa més que signar les despeses a càrrec del pressupost dels catalans, una tribu al nord-est de la península ibèrica poc coneguda entre els ciutadans londinencs, aspecte aquest que no preocupava gaire al delegat del govern. La seva era una vida ben sostenible, sempre que el pressupost la sostingués, i com que ningú no discutia què carall hi feia a Londres un delegat del govern a banda de signar despeses a càrrec del pressupost dels catalans (recordeu: una tribu poc coneguda pels londinencs), doncs… qui dia passa any empeny…

Des de la batalla de Trafalgar, els anglesos han seduït (i dominat) mig món. Les publicacions en anglès no són qualsevol cosa perquè estan fetes en anglès. Fa segles, Isaac Newton, un anglès universal com pocs, va ser famós per escriure un llibre que va canviar la manera d’explicar el món, però el va haver d’escriure no pas en el seu desconegut anglès, sinó en… LLATÍ! Avui dia això ha canviat. I les publicacions en anglès creen opinió, siguin bones o dolentes (també n’hi ha, de dolentes, i molt). No és d’estranyar que el delegat del govern estigués ben cofoi de ser delegat del govern… justament a Londres. I a més, què carall, si el xicot parla i escriu anglès!

Vet aquí, però, que un dia una revista (en anglès, no pas en llatí) d’aquestes que creen opinió publica una sèrie d’impressions d’un turista britànic de viatge pel nord-est de la península ibèrica, tan pròxima i tan llunyana.  Al nord-est de la península ibèrica estan acostumats a tractar amb els turistes anglesos, aquests personatges alts i prims, de cara molt blanca, de fetge etílic i entesos en futbol, que calcen mitjons i sandàlies (una cosa que fa riure els oriünds) i se sorprenen de no ser entesos per tothom (és clar, ells no tenen cap obsessió per la llengua). Poc podien imaginar els oriünds del nord-est de la península ibèrica que un d’aquells esprimatxats personatges publicaria les seves impressions de viatge -cobrant- en una revista de la capital. Com podeu imaginar, poc podia explicar el nostre personatge anglès més enllà de la paella. Però quan es publica en una revista de la capital, és clar, tothom ho llegeix i a més a més ho llegeix amb aquell ànim provincià que podríem enunciar com a veure què diuen de nosaltres els de la capital.

Noi! Aquí van començar els maldecaps del delegat del govern. Perquè allò que el personatge anglès deia sobre la tribu del nord-est ibèric no és que fos pobre -ho era!-, no és que fos fals -ho era!-, sinó que era ofensiu -i molt! El delegat del govern havia de fer alguna cosa, massa per a algú acostumat a la placidesa de la vida social. El delegat del govern va pensar que escriuria una carta, una carta ferma però educada, una carta que li permetés seguir mantenint la placidesa a càrrec del pressupost i alhora no perdre bons amics i companys de barbacoa londinencs.

No sabem encara com acabarà el conte del delegat del govern. Probablement el delegat del govern seguirà essent delegat del govern encara que ningú no entengui què fa exactament un delegat de govern. I la revista seguirà publicant prestigiosos articles en anglès, sense cap mena d’obsesió per l’idioma ni cap mena de preocupació sobre si no són ben bé exactes. Al capdavall, per a què serveix el prestigi, si no?

Sabem que al nord-est ibèric, on pocs entenen què és, què hi fa i per a què serveix un delegat del govern, s’han organitzat per respondre la prestigiosa (?) revista.

Campanya de resposta a The Economist

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Comentaris and tagged , , , . Bookmark the permalink.

One Response to El conte inacabat del delegat del govern

  1. Gerard says:

    L’any 208 “abans de Crist” (348 anys desprès de la fundació de Roma), un grup de cavallers romans arribaren a un pic de muntanya on vivia una part de la tribu ibèrica del nord-est de la Peninsula anomenda cessetans o cosetans. La seva capital era Cesse, més al sud. Van informar a la tribu que necessitaven el seu petit territori per defensar-se dels seus enemics, els cartaginesos, que volien destruïr Roma.
    - Però si Roma està tant lluny que ni tan sols sabem on és!!!! – contestaren els de la tribu.
    - A més, aquests cartaginesos ens porten moltes coses i vivim molt bé amb ells. Els coneixem bé, no son pas enemics!!!!- continuaren dient ingenuament els de la tribu.
    El comandant romà, aleshores diguè:
    - Teniu dues opcions, o cambieu d’amics o d’aquí no en quedarà res!
    Posades aixì les coses, els orgullosos cossetans decidiren fer front a aquells perfumats cavallers de capa vermella. La lluita va durar tant, que els romans varen haver de formar una legió especial de soldats portats de les fronteres, els més experimentats i durs del seu exèrcit. Finalment, la tribu fou vençuda. Però els romans, admirats pel valor en combat d’aquella gent i per la seva fidelitat envers els antics aliats, vençuts també un parell de mesos desprès, no solament els van perdonar la vida, sino que el atorgaren la ciutadania romana i els varen incorporar a les seves tropes auxiliars. El pic de muntanya fou urbanitzat: banys, cases noves, jardins, un temple per adorar tots el deus imaginables i la gran novetat, aigua corrent a les cases, queprovenia d’un dipòsit excavat a la roca. El governador romà (delegat del Senat o govern de Roma) s’instal.là en una mansió on avui en día hi viuen 70 families (tot ho feien gran, doncs no hi havia especulació urbanistica ni requalificació de terrenys) i la seva missió duirant més de 50 anys va ser, quasi en exclusiva, vetllar per la felicitat dels nous ciutadans i donar a conèixer al Senat les demandes d’aquella tribu muntanyenca, fent saber a tota la República (encara no hi havia començat l’Imperi) de la seva existència i qualitats. Endre d’altres beneficis, els cossetans del pic de muntanya podien fer-se la seva própia moneda, administrar la seva terra, utilitzar els seus estandards i resar als seus deus. Fins i tot podien optar per no banyar-se, cosa queels romans feien molt sovint i als del pic els semblava quelcom excessiu. La ciutat ibera tenia un nom impronunciable: Ulerduktur, que els romans, en el seu alfabet, anomenaren Castrum Olerdulum. Era el punt més alt des de Subur (Sitges) fins la plana que anava al Lubricatum (Llobregat). Amb el temps, allò fou la frontera amb Al-Andalus i allì va nèixer, combatre i morí el gendre del primer rei català, independent dels francs. Avui es coneix com Olèrdola, el bressol del Penedès, porta de l’Hipània Citerior romana.

    Els romans varen seguir “preguntant” cap al sud i quan arribare a Cesse, la capital originària de la tribu, la varen fer nova donant-li el nom etrucs de Tarraco. Durant 1500 anys, fins pràcticament desapareixer l’Imperi, Tarragona fou un dls ports més importants de l’Imperi, exportant oli d’oliva, vi i cervisia (coneguda com a cervesa).

    Quina diferència entre aquell delegat de govern i el que tú esmentas, oi? I aleshores pregunto, en què collons hem avançat?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>