Christian Oersted (1777-1851), un copenhaguenès universal, va observar el desviament d’una brúixola a prop d’un circuit elèctric. L’observació fou casual, com moltes observacions cabdalts en ciència, però de seguida va posar-se a estudiar el fenomen d’una manera sistemàtica, com s’escau sempre en ciència. Corria l’any 1820, l’actual Equador se separava de l’imperi espanyol i faltava un any perquè primer Perú i després tots els països d’Amèrica central en proclamessin la independència. El món, certament, era molt diferent aleshores. La població d’Europa arribava als 200 milions, però es duplicaria durant aquell segle, i la revolució industrial, l’aparició de denses i poblades ciutats i d’una nova classe social treballadora tot just es preparava mentre naixia, també aquell any, Friedrich Engels. Ai la que venia! Vuitanta anys després, el món s’hauria capgirat com un mitjó, en part, només en part, a causa de l’observació d’Oersted, un corriol cap a l’Electromagnetisme, que tracte de les interaccions elèctriques i magnètiques, és a dir, de les ones electromagnètiques. Però per molt vertiginós que el canvi semblés als habitants del segle XIX, els següents 40 anys serien encara més vertiginosos.
I ja som a la meitat del segle XX: 1946, llavors que un enginyer de 52 anys d’edat, Percy Spencer, tot treballant en un RADAR de microones, s’adona casualment que la xocolatina que du a la butxaca se li ha fos. No és que no se sabés que les microones escalfaven. I tant que ho sabia! I ho patia! Però justament la xocolata! Ai! De nou la casualitat! I Spencer comença a fer assajos sistemàtics: cou ous i crispetes (No sabrem mai fins a quin punt això és cert, però essent nord-americà, no costa gaire de creure) i converteix una idea en ferro i cables: la tecnologia, ves!. Poc després surt al mercat el primer forn de microones: enorme i caríssim, només útil per a usos industrials, hospitals i quarters. Però ja tenim fet l’invent! I l’invent coincideix amb l’aparició d’una nova classe social urbana, molt sensible a la innovació, amb poc temps i prou diners per comprar-lo: Bingo! Tot casa.
Spencer va morir, ric!, al 1970.
El cor del forn és el magnetró, l’aparell que converteix electricitat en ones electromagnètiques (com les ones de la llum, el raigs X o la ràdio) de la freqüència escaient. És essencialment el mateix principi que utilitza el mòbil per convertir l’electricitat de les piles en ones electromagnètiques (les mateixes ones que movien la brúixola d’Oersted, recordeu?). La diferència entre les ones del forn i les del mòbil és únicament la freqüència, és a dir, el ritme amb el qual vibren unes i altres. Però les molècules d’aigua i les microones tenen una relació curiosa. De la mateixa manera que un imant s’arrenglera al costat d’un segon imant pol a pol, les molècules d’aigua s’arrengleren al pas de les microones. Això sí, tornen de seguida a la posició anterior al seu pas, i es tornen a arrenglerar al pas de més microones, i a desarrenglerar-se, i a arrenglerar-se… El resultat d’aquest ball de successius arrengleraments i desarrengleraments és l’escalfament: la temperatura, res més que una mesura del moviment molecular, augmenta. Per això, la xocolatina d’Spencer es va fondre i, si ho va provar, va poder fer crispetes i, sens dubte, l’ou devia esclatar-li (si algú no pot creure-ho, que ho provi, però no vull fer-me càrrec dels neulers). Tanmateix les microones necessiten molècules com les d’aigua perquè tot això s’esdevingui: no aconseguiríem mai escalfar oli! Per tant, oblideu-vos de fregir patates, però cuiteu d’un bon plat: l’enciam brut. I pel que fa a les patates, és bo saber que una cocció a baixa temperatura, com la del microones, és més, molt més sana. Vegeu, si no, aquesta altra entrada.
Les microones no poden penetrar endins del pastís de poma més enllà dels 2,5 cm. A més profunditat, si el pastís s’escalfa, és perquè la dansa de les molècules acaba propagant-se pertot, com quan molestem unes quantes formigues d’un formiguer. El fenomen s’anomena conducció. Per conducció també s’escalfa el recipient, i no per les microones, ja que aquestes el travessen sense cap efecte, com la llum travessa un vidre. Allò que els forns microones escalfen d’endins a enfora són falòrnies. L’origen del mite és possible que calgui buscar-lo en el fet que sovint el recipient és fred, almenys en comparació amb l’olla sobre el gas, que sempre crema. Però això només depèn del material de què està fet el recipient. Alguns materials s’escalfen més ràpidament que altres, perquè són millors conductors. Escalfeu-hi ben fort aigua en un got de vidre i a veure qui és el maco (potser l’àvia?) que el treu del forn! El millor és no posar-hi res gaire gruixut. Qui vulgui descongelar un llom de 15 cm de diàmetre que prengui paciència o s’exposarà a coure el llom per fora i mantenir-ne congelat el centre!
Coneixia una persona que no volia tenir forn de microones perquè deia que una cosa que escalfa d’endins enfora no és natural i no pot ser bona. Tampoc no tenia mòbil per evitar el contacte amb les ones electromagnètiques. De res no servia dir-li que les ones, de ser-hi, hi eren, com les meigas, amb o sense mòbil, i que el microones escalfa com el gas, però més eficientment, i que hi ha un bon grapat de coses naturals que són, malgrat ser naturals, nocives i perilloses, com ara les picades de vespa, però el microones, fill de l’imant d’Oersted i de la xocolatina d’Spencer, és bàsicament, un bon i útil invent. Tot i això, no poseu mai el gat al microones: ell, com nosaltres, està fet bàsicament d’aigua.
Fotografia: Gat del Xicoi, el Xicoi, 2007. Oi que vénen ganes d’amanyagar-lo?
Artificial
