Fotografia: Gavina lluitant contra el vent, Noruega, 2010
Entre els pescadors, l’existència de gavines sobre el mar acostuma a identificar els llocs on hi ha peix petit a prop de la superfície. Molts pescadors no estan interessats en el peix que interessa a les gavines, sinó en els més grossos que hi ha a sota dels petits. Aquests en fugen aigua amunt i, allà, Ai las!, es troben les gavines que els esperen. Entre l’espasa i la paret! Malgrat aquest servei, les gavines no són animals gaire estimats entre les poblacions costaneres ni entre els pescadors. Són animals bastant agressius, no són una bona companyia als terrats, certament, sobretot si tenen pollets per protegir. I són molt sorollosos i cridaners, i sovint a hores destemperades, com ara les cinc del matí. A més, d’ençà que el mar ja no és el que era, han de buscar l’aliment on poden, abocadors d’escombraries inclosos. D’això, tanmateix, en tenim més la culpa els humans que no pas les gavines, però no treu que hom les tingui una bona tírria.
La gavina de la fotografia, però, em va suggerir tot el contrari. S’acostava allà on era jo perquè al meu costat hi havia gent disposada a donar-li pa. Les gavines són d’un oportunisme universal, tan vàlid a la nostra costa com a Noruega, on és feta la imatge. Però aquell dia hi havia un vent fortíssim. Dono fe de com calia agafar de fort el teleobjectiu per mantenir una imatge mínimament nítida. La gavina maldava contra el vent per acostar-se a l’aliment, una i una altra vegada. I una i una altra vegada, el vent l’empenyia enllà. Però hi tornava. Una i una altra vegada. Fixeu-vos en el plomatge, tot ell desordenat, i la torsió lateral de l’animal, a qui el vent, literalment, s’enduia.
La gavina de la fotografia, a mi, em va fer molt de respecte.
Més sobre gavines
