Mireu un mapa de la Illes Medes: el penyal que apareix més a la dreta és el Carall Bernat (Carall i no pas Cavall, com pretenen que es diu alguns benparlants llepafils). Vist de perfil i des de ran d’aigua, la roca és un enorme fal·lus, un carall refet de 72 metres d’alçada i 200 m de circumferència. I tal com és per l’aire, ho és per l’aigua. Sobretot les parets al Sud i a l’Est, que cauen quasi verticalment cap al fons marí de manera impressionant. Són parets a raser de la Tramuntana però batudes hivern rere hivern per les duríssimes i temudes llevantades. Cal baixar-hi, doncs, almenys fins als 12 metres per trobar-hi organismes sèssils arborescents, delicats, com les gorgònies de la fotografia, envoltades de tota mena de crustacis i peixos petits, vigilades per corballs, daurades i meros i, a més distància, per milanes, algun túnid i, de tant en tant, els nostres parents marins més pròxims, els dofins.
Les gorgònies estan constituïdes per l’esquelet d’una enormitat de pòlips, petits animals d’uns pocs mil·límetres cadascun, i la seva arborescència és una estratègia de la colònia per aplegar l’aliment dut pels corrents. Una branca com les de la foto pot arribar a fer un metre d’alt i trigar deu anys a créixer. Cal ser molt curós, doncs, en acostar-s’hi i evitar de totes totes el que poden ser fatídics cops d’aleta. Però la darrera vegada que vaig visitar el Carall Bernat, un guia es queixava perquè havia hagut d’amonestar un submarinista que intentava arrancar-ne una. El guia no se’n sabia avenir. Ni ningú allà. Què devia passar pel cap de l’infractor? Pretenia endur-se un tros de mediterrani a casa? Quina mena d’individu pot intentar una cosa així?
Envoltant el Carall Bernat
