Sempre m'ha agradat l'ambigüitat en les imatges. Trobo que no és tan important allò que hom vol transmetre com allò que uns i altres interpretaran -sempre segons el pensament de cadascú. Si més no, les intencions del transmissor no sempre són explícites i sovint deuen quedar amagades sota el coixí. Per això, allò que esdevé públic és només allò que públicament s'interpreta. La imatge de sobre m'agrada per la simplicitat de la composició i sobretot per la contundència dels colors (a Cotlliure, a finals d'estiu, no podria ser altrament). Però, de la imatge, hi ha quelcom que només l'autor sap i seguirà essent un secret sota el coixí: Són de debò els ocells? Tots dos? Cap? Només un? Quin?
És per això que m'agrada la foto, he, he…
