Entortolligats

Publicat el 13 de maig de 2024 per Toni

Finalista al I Concurs de Relats Catorze, Barcelona, 2024

 

Fa tanta estona que se les heu amb l’embull dels fils, que arriba a pensar si no és una confabulació per fer-li la guitza. No és que n’estigui fart, només, no; és que ja li encenen la sang. I acaba perdent la paciència. Em traieu de polleguera!, els crida. Calma’t, o encara escanyaràs a algú, pensa. Llavors s’adona que tothom el mira. Silenci. Vergonya. Rubor. 

Fondre’s. 

El del costat comenta que també l’hi passa. Sempre. Una murga. S’ofereix a ajudar-lo. Li diu: un embolic de dos requereix dos per desfer-lo. Entre tots dos, ara sí, ho deixen a punt. Li dona les gràcies; i poc més, perquè ha de marxar, gairebé se salta la parada. Se’ls posa a la butxaca per no perdre’ls i tot seguit fa un bot cap a la porta. 

Mentre camina pel passadís d’enllaç, rumia com han pogut entortolligar-se tant. Si en tingués la intenció, no se’n sortiria pas. No s’empassa que l’atzar ell tot sol pugui ser tan intel·ligent. Però de seguida sent l’altaveu i corre escales avall per no perdre el tren. Sempre corre. No el perd. 

Hi seu. Vol escoltar música.

Un altre cop entortolligats! Com s’ho fan?! Passo. Aquesta tarda me’n compro uns dels que no tenen fils. Abans d’anar-la a veure.

 

Aquella tarda se’n compra uns dels de sense cable. Tots dos a dins la capseta fan goig. És una capseta d’un blanc lluent, i a dins, dos forats, un per a cadascun, el de la dreta i el de l’esquerra, de costat, amb simetria, i per això mateix, no sap quin és el de la dreta i quin el de l’esquerra; però sí: en un hi ha escrita una erra majúscula i en l’altre, una ela majúscula. Com dos fetus, pensa, dos bessons bivitel·lins, cadascú en la seva placenta. La mare és la capseta, és clar. No tenen cordó umbilical, és impossible que s’emboliqui res, ara. No hi veu cap melic. S’alimenten per contacte, però no sap com. Ella mira d’explicar-li que per inducció, però ell no entén res. Fan l’amor, això sí, però avui no s’hi queda a dormir, i quan torna a casa, posa la mare a alimentar-se durant la nit. És feliç: ara ja no haurà de bregar-hi dia per altre i dos arreu i perdre la paciència resolent el galimaties que s’entesten a fer sempre. Ves si era fàcil! Cent deu euros li han costat, però conclou que val la pena, és una inversió. Quan els ha provats, fins i tot li sembla que sonen millor.

Assegut al llit, agafa la bossa on té els antics i els treu fora, fets un garbuix, és clar. Amb paciència, molta paciència, desfà bagues i més bagues i, en acabat, els estén sobre el coixí. Pensa que és bo de conservar-los. Mai se sap. Funcionen. Funcionen molt bé, si no fossin tan entremaliats. No es mereixen el punt verd. Aleshores els caragola amb cura i els fica dins de la bossa, tanca la bossa i la deixa al fons del primer calaix de la tauleta de nit.

 

L’endemà surt de casa amb alegria, amb el delit de la cosa nova. Com quan estrenava llibreta a estudi. Quines ganes d’anar a treballar, avui. Li abelleix d’entaforar-los un a cada orella. La erra, a la dreta; la ela, a l’esquerra. Ja està. Connexió. Fan dong, un dong que només ell sent, i comença la música: Tristany i Isolda, més de tres hores de dramàtic Wagner –que avui ha d’anar fins a Manresa. Un so una mica fred, tanmateix, troba. Deu ser això de la dent blava. Però sent bé la música, s’insisteix. I sense embolics. I quan el tren entra a l’estació, se’ls treu i fica cada bessó a la placenta que toca perquè la mare els alimenti fins a la tornada. No hi ha error possible, perquè només hi ha una manera de posar-los-hi; tot molt ben pensat. Quin descans, admet. I així va fent durant uns quants dies. De la feina a casa d’ella, o de la feina a casa d’ell (a la mare tant li fa), gitar-se amb ella o gitar-se sol; i tornada. I a poc a poc s’habitua, creu, al so metàl·lic una mica fred. No es pot tenir tot. En alguna ocasió, busca a Internet la marca i el model, a veure què pot fer. Res. I cada vespre, endolla la mare per alimentar-la a ella també: altrament, no podria sentir Wagner des de Manresa fins a Cubelles. Cada vespre, també, si dorm a casa, mira amb desdeny (els primers dies) la bossa que s’està al primer calaix de la tauleta de nit.

 

Ahir es va barallar amb la xicota. Pim, pam, pum. Que n’és, de complicada, aquella noia. O n’és ell? No ho sap; però sap que li sap greu. Perquè l’estima. Quin embolic! Connecta la mare a l’obi i es fica al llit, sol. Potser li trucarà, però no ho fa, i s’aixeca a mitjanit perquè no pot dormir. Veu la capseta blanca ja saciada (llum verd). I sent curiositat per la bossa que jeu al primer calaix de la tauleta. Obre el calaix, agafa la bossa i molt a poc a poc fa córrer la cremallera. Allà els troba, sí, obscenament embolicats, fets un garbuix. Entremaliats!, exclama. És sexe?, pensa. Però se’n desdiu: enze!

 

Amb cara de no haver dormit, avui tria els antics, del tot ben embullats: sonen millor, transmeten millor la complexitat. No és el timbre fred, metàl·lic, massa simple, li sembla ara. Planifica (u) que haurà de trucar-li i (dos) que hauran d’aprendre junts a desfer embolics de dos. 

 

Publicat dins de Contes, Narracions | Etiquetat com a | Deixa un comentari

En Joh

Publicat el 13 de maig de 2024 per Toni

Finalista al V Premi Sembra de Lletres, Torrella de Llobregat, 2023

 

Autrui, c’est l’autre, c’est-à-dire le moi qui n’est pas moi, 

Jean-Paul Sartre

 

Hi ha una carretera que puja fent giragonses per la vall entre pins i acàcies, escortada ara per altíssims cirerers bords i ara per plataners enormes. És una carretera poc transitada, encara que de vegades els cotxes hi corren massa. En un revolt molt pronunciat, la creua un camí de terra que esdevé un fangar quan plou. Una banda del camí ascendeix de pressa fins a un pla d’herba i flors, envoltat de bosc i amb una depressió al bell mig que sol estar plena d’aigua. Les vaques hi campen lliurement i al bosc s’hi poden veure gats mesquers, guineus i molt de tant en tant esquirols fugissers; en canvi, les granotes, les aranyetes, els mosquits, els espiadimonis i tota mena d’animalons menuts prefereixen habitar l’aigua i voltants. Però al bo de l’hivern moltes vegades el prat és ben nevat i la bassa al matí està coberta de vidre prim i juganer, les vaques ja no hi són i tot sembla adormit. Per la banda de la vall, des de la carretera, el camí s’endinsa en un bosc d’acàcies, pins, enormes roures, esquirols, algun gat comú, senglars que hi transiten i bestioles de tota mena i descendeix i descendeix fent revolts i més revolts fins on hi ha un rierol, que només és sec quan fa temps que dura la calor; el rierol talla el camí i hi ha unes fustes que permeten el pas fins i tot quan va ple o quan les congestes de neu –de neu i fang– gairebé les amaguen. Passat el rierol, el mateix camí puja fins al capdamunt d’un turonet, que és un prat sense arbres, fent una llarga i amplíssima corba. Dalt del turonet, hi ha una casa enorme, feta de pedra, i envoltada de corts i cabanyes més petites on hi ha animals estacats, palla emmagatzemada, eines desades i també un gran i sorollós i pudent tractor. 

No sé ben bé on és, però si m’hi deixaven a prop, les olors d’estiu o les d’hivern, que són ben diferents, m’hi guiarien sense error. Aquelles olors, els sons del bosc, el fred de l’hivern, la calor de l’estiu, la llibertat de poder anar pertot arreu, la sensació del cansament de córrer –de córrer perquè sí–, tot això, m’ha acompanyat sempre, fins i tot quan van deixar de ser reals per esdevenir només un record, coses que van passar, coses que havien succeït. 

En aquella casa dalt del turonet que hi mena un camí que surt d’un revolt de la carretera i es troba envoltada de bosc i d’olors de bèsties i de terra humida i de tota mena de flaires per a mi familiars, i sons mansos, tènues, delicats i amorosos; en aquella casa de la qual se’n cuidaven els meus pares, pastors tots dos; en aquella casa, hi vaig néixer jo. 

Del meu pare, gairebé no en recordo res: va desaparèixer. De la meva mare, en tinc records dolços, olors bones. La meva mare era l’ensinistrament permanent, el descobriment de llocs nous, la protecció, la cura, l’amor. Sovint alguns excursionistes s’acostaven fins a la casa per demanar aigua o per ben bé no sé per què. La meva germana i jo ens delíem per jugar amb els excursionistes, que solien ser gent jove, amb ganes també de córrer. Com m’agradava de jugar a pilota amb ells! I també la meva germana! I sempre sota l’esguard amatent de la mare, asseguda a l’aguait, sempre. Mai ens treia l’ull de sobre i, si alguna vegada ens n’allunyàvem massa, s’aixecava i venia fins on érem i, de vegades, ens feia tornar. Mai ho va fer amb recança, mai. Ni enfadada. Ho feia perquè ho havia de fer; ho feia perquè era la nostra mare. També jugava a pilota amb nosaltres, també –tot i que més aviat poc–, però quan hi havia excursionistes, només vigilava, ens vigilava. Si en alguna ocasió, algun excursionista mostrava mala jeia, simplement el feia fora. Punt.

Sense excursionistes, jugàvem la meva germana i jo i, sovint, la meva germana, jo i la mare. Quan plovia, anàvem al garatge del tractor per no mullar-nos. Era divertit, però ni a la meva germana ni a mi no ens agradava l’olor del gasoil i del greix que feia el tractor, si bé amb el temps ens hi vam anar avesant. Quan no plovia, al principi sempre ens estàvem pel davant de la casa, al turó, fins que un dia la mare ens va fer baixar a tocar el torrent. Ens va agradar molt descobrir l’aigua corrent! Era divertit jugar-hi, però tan freda que la mare no deixava que ens hi fiquéssim, ens en feia fora. 

Un dia vam travessar el torrent i vam anar pujant fins a arribar a la carretera. Anàvem darrere la mare i amb prou feines la podíem seguir perquè ella trescava de pressa i, també, val a dir-ho, perquè ens entreteníem amb qualsevol cosa que trobàvem pel camí: fulles, pedres, branques, un galàpet que vam descobrir una vegada… mort de por, pobrissó. El primer cop que vam anar enllà del torrent vam pujar i vam baixar per la carretera, però aviat la mare ens ensenyà altres camins, molt més ràpids per tornar a casa, que corrien a través del bosc i baixaven pel dret, camins plens d’olors agradables de terra humida, de bolets, de molses, de fulla morta, de fulla viva, de flors. La mare ens va ensenyar d’identificar i menjar herbes remeieres, que entre el torrent i la carretera eren molt abundants.

Quan ja començàvem a ser grans i ja la podíem seguir camí amunt, la mare ens va ensenyar que gran podia ser l’univers. Vam arribar a la carretera, com moltes altres vegades, però en lloc de retornar a través del bosc, la mare va parar a escoltar els sorolls de la carretera i, com que no venia ningú, vam travessar-la a correcuita. Un cop a l’altra banda, vam pujar fins al pla, que aquell dia era emblanquinat de neu i amb la bassa gelada. Hi vam tornar moltíssimes vegades. Amb el bon temps, l’herba es feia tan alta que amb feines ens vèiem. Ens encantava empaitar-hi les vaques, pobres; espantar els ocells que s’aturaven a beure a la bassa; perseguir tota cosa que vèiem o crèiem que vèiem, i córrer entrant i sortint del bosc. Les vaques eren animals dolços que no es ficaven amb ningú, però a nosaltres ens encantava fer-les moure, amb una limitació que aviat vam aprendre: no interposar-nos entre elles i els vedells, perquè això les enfurismava molt. Els vedells eren animalons dolços i tranquils, però encara més espantadissos que els adults, i no els agradava jugar.

Al pla, ens hi passàvem matins sencers plens de bones sensacions. I el millor és que, de tornada, encara havíem de passar pel bosc mentre ens empaitàvem, i pel rierol, en el qual, llavors que ja feia prou calor, hi xipollejàvem… La nostra felicitat era absoluta. I semblava que no acabava mai. La mare. Ma germana. Jo.

 

Un dia vam enganxar una tempesta al pla. La meva germana i jo estàvem ben espantats pel soroll i les lluminàries, però veure la mare tranquil·la ens donava confiança. Aquell dia vam baixar abans d’hora, perquè anàvem xops i, a més, no hi havia cap diversió a dalt: semblava que tothom havia tornat a casa i les vaques s’arraulien sota els primers arbres del bosc. Aquell dia, en arribar a la carretera, pedregava tant i tan fort i tronava tant i tan fort que no podíem sentir els cotxes. Aquell dia, en travessar la carretera, un cotxe envestí la mare, en llançà el cos dos metres enllà i va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut. Nosaltres ens vam quedar esgarrifats. La mare era allà, al costat de la carretera. Era calenta com sempre i feia l’olor de sempre i tenia els ulls oberts com sempre i semblava que ens vigilava com sempre; però no es movia i hi havia sang. No havíem vist mai sang, però sabíem que era sang. Vam estar-hi molta estona. Molta. Estàvem xops. Al final vam tornar cap a la casa, però sense entretenir-nos al bosc ni al rierol. Aquell dia vam dormir sols. 

L’endemà la mare no hi era. Vam pujar fins a la carretera a buscar-la. Però la mare tampoc no hi era, només una mica de sang seca. Durant els dies successius, a poc a poc ens vam acostumar a dormir sols, a córrer sols i a no tenir-la vigilant. I no sé quant de temps després, ja ens n’havíem oblidat.

Continua llegint →

Publicat dins de Narracions | Deixa un comentari

Plaça de Catalunya

Publicat el 17 d'octubre de 2023 per Toni

Quan vaig baixar del vagó, l’esglaonet fins a la plataforma, vaig sentir l’aclaparament d’una gran bafarada de calor, de calor i olors, mil olors totes diferents, i un gran brogit, de trens que entren i surten, de gent que crida, de gent que es mou –o mira de fer-ho– entre més gent, entre les cames i les maletes i les motxilles dels qui han trobat un lloc per seure als bancs, a terra, a les escales, mentre esperen el seu tren. He estat tantes vegades en aquella estació! Però aquell dia, un dilluns, hi vaig veure, en la confusió, un nen que prenia fort la mà de la mare i de cop vaig viatjar en el temps. M’hi vaig veure de ben petit, exactament en la mateixa estació, i anava agafat de la mare: hi havia cames, cames que es movien, només cames; i la mà d’ella, és clar.

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Primer sol de primavera

Publicat el 21 de març de 2023 per Toni

Leica Vario-Elmar 1:3.3-4.9/4.1-49.2 ASPH

Primera sortida del sol de primavera al carrer d’Ignasi Iglesias, a prop d’on va néixer el poeta i dramaturg tan estimat a Sant Andreu. Ja som al primer temps, quan de debò comença l’any. Encetem l’estació amb més poesia.

 

 

 

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

Retrats de Grècia

Publicat el 18 de febrer de 2023 per Toni

El retrat d’un país són els retrats de la gent del país, perquè en realitat és la gent que hi viu qui el fa. La col·lecció en mostra deu dels que més m’agraden després de passar vuit dies a Grècia. 

Anar-hi

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Deixa un comentari

Sobre els marcs mentals

Publicat el 7 de gener de 2023 per Toni

L’anticicló d’aquells dies mantenia un cel negre, net de núvols i ple d’estels. Feia goig. Havíem sortit a passejar pel Baluard cap al Racó de la Calma i mentre gaudíem del silenci i la flaire del mar vaig veure la imatge: una Lluna rutilant sobre el Palau Maricel. Com que no duia a sobre gaire equip perquè simplement volíem passejar, me les vaig haver per retratar raonablement bé el nostre satèl·lit. La llum procedent de la Terra, intensa i calenta, no permetia veure el detall de la llum procedent del cel, freda i poc intensa. I a més a més, les línies de fuga –accentuades pel gran angular necessari per abastar tota l’escena– feien malbé la geometria de l’edifici. Vaig centrar-m’hi, doncs, un cop a casa, en la correcció de les línies de fuga, en la compensació de les altes llums i finalment en la temperatura de color per tal d’aconseguir el blau fred de la façana de ponent. Va ser tot un repte que, orgullós, vaig penjar a Instagram.

Fou llavors que un bon conegut de Vilanova, astrònom ell, em va fer notar que no era només la Lluna qui contemplava el Cau Ferrat, sinó també Mart. Mart! Ràpidament vaig canviar el títol… «Lluna (i Mart) mirant Sitges»:

És tot un exemple de com els marcs mentals condicionen què veiem (el meu era ple de  línies de fuga, temperatures de color, de contrastos). I és també un exemple de com en una fotografia, s’hi poden veure més coses que en l’escena que l’ha originada: a ull nu, Mart quedava ocult, creieu-me, per la lluminositat del moment. 

La tècnica, molt més refinada, es fa servir amb escreix en fotoastronomia del cel profund i el meu amic n’és un expert. I és clar que el seus marcs mentals són uns altres. Per sort. Perquè sempre és bo de compartir. Gràcies, Josep. 

Com a corol·lari, val a dir que un 7 de gener, Galileu va dirigir el seu telescopi cap a Júpiter i en va descobrir els seus satèl·lits, una mena de sistema solar on el planeta era el centre. Allò va menar definitivament a la teoria heliocèntrica, en la qual tots els planetes, inclòs Júpiter, eren satèl·lits del Sol. Va ser un canvi de marc mental –aquest infinitament més rellevant– tant pel fet de donar valor a allò que es veu a través d’un estri com per, sobretot, el canvi de visió del món que representava desplaçar la Terra del centre de tot.

No em puc imaginar un dia millor per parlar de marcs mentals.

 

 

 

 

Publicat dins de Ciència, Comentaris, Física, Fotografies, Història de la Ciència | Deixa un comentari

L’anticicló de gener

Publicat el 6 de gener de 2023 per Toni

A casa nostra, quan arriba gener, acostuma a succeir que les capes atmosfèriques més altes i fredes es precipiten avall a causa de llur major densitat. Això fa que en el centre del fenomen, la pressió sigui més alta, no bufi gota de vent i el mar romangui absolutament calmat. L’aire se n’allunya cap a zones de pressions més baixes seguint les isòbares en sentit horari a l’hemisferi nord (un efecte combinat entre la fricció de l’aire amb el sòl i la rotació del planeta, l’efecte Coriolis). Vet aquí una situació d’anticicló. La calma atmosfèrica, el cel tot ell blau intens i la perfecta transparència d’un aire sec, sense cap núvol i amb un sol d’allò més benvingut (no deixa de ser hivern) fan que ens hi referim com a «bon temps», malgrat que fora molt millor dies i dies de pluja i neu per omplir pantans ara i durant l’estiu. Però són les primeries de gener, ja es complicarà més endavant (la tempesta Glòria ens visità la tercera setmana). Avui com avui, no és bon moment per confiar en veles. La dita marinera diu que «val més poc vent que força de rem», i és veritat que a poc a poc es triga més, però s’arriba lluny; tanmateix «sense vent, força de rem», perquè «d’on no n’hi ha, no en pot rajar» –i aquesta era exactament la situació el dia de les fotos. Motor i manta! 

Les fotografies –primera setmana de l’any– pretenen descriure la calma anticiclònica, la llum intensa, els colors saturats, la transparència de l’aire, la mar com un mirall… El remer d’una de les imatges es trobava gairebé a dues milles endins. Vull pensar que no s’hi atreviria durant la primavera, llavors que el temps es torna inestable, imprevisible, barroc, violent. 

No us deixeu enganyar per les veles inflades que s’hi veuen: nedant podies avançar els velers

Publicat dins de Ciència, Física, Fotografies | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Un gos en un paisatge

Publicat el 3 de gener de 2023 per Toni

No us ho creureu: allò que em va decidir a fer aquesta imatge d’oportunitat no va ser la llum rasant de gener ni el mar com un mirall; ni tampoc no va ser la suau, infinita, corba de l’onada en trencar-se; ni el fet de ser un dels meus llocs preferits –per raons que no ve al cas ara de revelar. No. Allò que em va decidir a captar l’instant fou la felicitat del gos xipollant.

Ves què curiós, oi? 

Cala de Balmins i Platja de Sant Sebastià. Sitges.

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Relats de paisatges marins

Publicat el 29 de desembre de 2022 per Toni

De totes les fotografies sobre paisatges marins, he triat aquesta justament perquè no s’hi veu el mar –o ben poc–, però sí que hi és present. És com aquells personatges que no hi apareixen mai, però sense els quals el relat no tindria sentit. És més, si la firma no ho digués, amb una mica de perspicàcia, encara podríem ubicar la imatge al Mediterrani: la cabra, el paisatge, el recargolament de la costa, els colors intensos, la boirina en la llunyania… fins i tot el bloc de ciment on s’ha enfilat l’animal fa referència al mar més antropitzat de la Terra i segurament el més productiu quant a cultures diverses. Em va encantar fer-la… perquè vaig tenir la sort de ser-hi. El Món és a la Fotografia com el relat de més amunt, que pot ser escoltat per algú o pot no ser-ho per ningú; jo hi era i vaig fer-ne la foto. 

Les imatges de l’àlbum són un recull de diversos llocs: Balears, costa catalana, Niça, Ventimiglia, Sardenya, Cinque Terre, Corint, Madeira, Noruega, Finlàndia i San Francisco. Comença amb una imatge en blanc i negre (he d’admetre que amb poc compromís quant a la composició) del Port de la Selva feta sobre negatiu el 1984, llavors que ningú no parlava de l’efecte 2000, i digitalitzada quan feia anys que sabíem que l’efecte 2000 havia estat una fantasia… i que aquell paisatge ja no existia (😢). 

Anem-hi

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari

Sol d’hivern

Publicat el 26 de desembre de 2022 per Toni

Nikon D7100 + Nikkor 18-105 DX

Aquest hivern acabat d’estrenar sembla que serà calurós i sec, però recordo que uns dies abans de Sant Jordi, un vent glaçat tallava la pell als vianants assidus, com jo, de la plaça Lesseps de Barcelona. Hivern? Primavera? Quant fa que no veieu la castanyera amb bufanda?! El temps està ben trastornat: això ja no és cap tòpic!

Llegir sota el sol d’hivern —que és el que jo feia abans d’agafar la càmera— sempre ha estat un petit plaer, certament, i antic, no és d’ara, amb el temps capgirat; però fer-ho amb mànigues de camisa —que és com jo ho feia abans d’agafar la càmera— això sí que és nou. Vell i nou, vaig decidir editar la fotografia, després de moltes voltes, en blanc i negre i a l’estil Tri-X, amb una mica de gra i ombres profundes. Els raigs del sol i llur reflex sobre les diferents lents que formen l’objectiu m’ho van suggerir: tothom qui hagi fotografiat amb els equips i la visió dels anys 70 ja m’ha entès.

Publicat dins de Fotografies | Deixa un comentari