Una assídua lectora d’aquest blog em va enviar un conte que corre per Internet per explicar la crisi a tots aquells a qui els costi d’entendre les coses. M’he permès de traduir-lo des del castellà per retre homenatge -fet i fet- al senyor Mayor Oreja. Vet aquí el conte:
Un senyor es va dirigir a un poble on mai havia estat abans i va oferir als seus habitants 100 euros per cada ase que li venguessin.
Bona part de la població li va vendre els seus animals.
Dos dies després va tornar i va oferir millor preu, 150 per cada burret, i un altre tant de la població va vendre els seus.
La setmana següent va tornar i va oferir 300 euros i la resta de la gent va vendre els últims burros.
En veure que no hi havia més animals, va oferir 500 euros per cada burret, donant a entendre que els compraria en la seva pròxima visita al poble, en un parell de setmanes, i va marxar.
Un parell de dies després va enviar a un ajudant amb els rucs que va comprar, a la mateixa vila, perquè oferís els burros a 400 euros cada un. Davant la possible guany a la setmana següent, tots els habitants ràpidament van comprar els burros a 400 euros, i molts van demanar diners per poder comprar més rucs. De fet, van comprar tots els burros de la comarca. (Que no de la vegueria).
Com era d’esperar, l’ajudant va desaparèixer amb els diners cobrats, igual que el senyor, que evidentment no va tornar a les setmanes següent, ni mai més hi van aparèixer.
Resultat:
El llogaret va quedar plena de rucs i tothom endeutat, o segons com es miri, de rucs endeutats.
Vegem el que va passar després:
Els que havien demanat prestat, en no vendre els rucs, no van poder retornar els préstecs.
Els que havien prestat diners es van queixar a l’ajuntament dient que si no cobraven, s’arruïnarien ells, aleshores no podrien seguir prestant i tot el poble quedaria arruïnat.
A fi que els prestadors no s’arruïnessin, l’alcalde, amb els fons municipals dels impostos locals i l’assignació dels pressupostos provincials, en comptes de donar diners a la gent del poble per pagar els deutes, els va donar als propis prestadors perquè no fessin fallida. Però aquests, ja cobrat gran part dels diners, no van perdonar els deutes als del poble,els quals van seguir igual d’endeutats i sense capacitat de retornar els préstecs.
L’Alcalde va dilapidar el pressupost de l’Ajuntament, que va quedar també endeutat.
Llavors va demanar diners a altres ajuntaments, però aquests li van dir que no podien ajudar-lo perquè, com estava en la ruïna, no podrien cobrar després el que li prestessin.
El resultat:
Els “llestos” del principi, forrats.
Els prestadors, amb els seus guanys consolidats i un munt de gent a la qual seguiran cobrant el que els van prestar més els interessos, fins i tot apoderant-se dels ja devaluats burros amb els que mai arribaran a cobrir tot el deute.
Molta gent arruïnada i sense burro per a tota la vida.
L’Ajuntament igualment arruïnat. L’alcalde va pensar que havia de buscar alguna solució.
Per solucionar tot això i salvar tot el poble, l’Ajuntament va preparar ajustaments i reformes , com ara reduir les hores de consum d’aigua de les fonts públiques, tancar el “Llar del jubilat” i baixar el sou als seus funcionaris.
Si a algú li costa d’entendre, estic disposat a enviar-li un plànol.
