Jo també tinc una estelada al balcó ||*||

Rumb Kepler 186F?

Ja fa uns mesos que el descobriment d'un planeta habitable va generar un reguitzell d'articles i comentaris. La recerca de planetes habitables, és a dir, planetes en els quals hi pugui haver alguna forma de vida al nivell evolutiu que sigui, es fa sota el convenciment que la vida, tal com l'entenem, no és res d'excepcional. De fet, si acceptem que l'Univers és molt i molt gran, aleshores la possibilitat de trobar que hi hagi algú com nosaltres és també molt i molt gran; i si l'univers és quasi-infinit, aquesta possibilitat és aleshores una quasi-certesa. Tanmateix una cosa és que hi sigui, una altra és que ho trobem, i encara més difícil és que mai ens hi puguem arribar a comunicar. Personalment, tot i estar convençut que un món com pinta Star Trek, on el motor de les ambicions humanes és una mena de perfeccionament moral, és infinitament millor que un món guiat pel nostrat tenir-més, no em crec -perquè no tinc raons per fer-ho- que poguéssim arribar a cantar allò de

Imagine all the people sharing all the world

vulcanians i humans plegats, en romulià de Vulcà, anglès galàctic o català de l’Alguer… Ben al contrari: si la mala llet que mostra la nostra espècie és compartida per altres espècies exòtiques, millor no coincidir-hi -pel bé d'ambdues. Dit això, i superada la primera basarda de l'encontre, suposar que la nostra fina capa de complexitat damunt el nostre minúscul roc en un sistema solar perdut a l'extrem d'una vulgar galàxia és única és com suposar que aquell bitllet de cinc euros que vaig trobar al fons de la piscina és l'únic bitllet de cinc euros que ha anat mai al fons de cap piscina. Oi que m'enteneu?

No hi ha res que faci suposar que això que anomenem vida només pugui ser com és a la Terra: basada en el carboni, l'oxigen, l'aigua, el fòsfor… Podria estar basada en el silici, el sofre, els sulfur d'hidrogen, l'arseni… Podria no ser tan complexa com és a la Terra, potser molt simple, o potser infinitament més complexa, tant que no podríem ni tan sols identificar-la… Però, especulacions a banda, si hem de buscar alguna cosa que puguem denominar vida, no tenim més remei que començar buscant allò que coneixem millor. És per això que els astrònoms giren els seus telescopis cap a planetes similars al nostre, i prou estables com per permetre l’homeòstasi, és a dir, una delicada situació d’equilibri entre el medi i els organismes que hi pul·lulen. De planetes, n’hi ha moltíssims a l’Univers, però només una part són prou a prop per veure’ls, i només una part d’una part són això que en diem habitables. De cop, les possibilitat de trobar res s’han reduït dràsticament, però no cal patir: venim d’un nombre extraordinàriament alt.

I doncs, què fa que un planeta sigui habitable? A on hem de buscar exactament?

Busquem on sigui possible l’aigua líquida, perquè és en l’aigua on sembla que va començar la vida a la Terra i no podem imaginar cap química prou complexa per suportar la vida que no sigui en l’aigua. Potser som víctimes de la nostra ignorància –no seria, no, la primera vegada- però és el que tenim. Com que l'interval on l'aigua existeix en forma líquida és certament petit, trobar llocs amb possibilitats no és gens fàcil. Planetes molt allunyats de llur sol o bé massa a prop no podran tenir aigua líquida. En el nostre sistema solar, només la Terra i Mart són a la zona d'habitabilitat, i Venus ja és al límit de l'infern. 

Busquem en sistemes solars que no es trobin massa a prop del centre d'alguna galàxia, on la inestabilitat és molt elevada a causa de xocs estelars, forats negres i noves a dojo. L’evolució, paradigma que tenim raons per acceptar amb fermesa, requereix temps, molt de temps: passar de molècules simples a complexes, i de molècules complexes a organismes capaços de replicar-se requereix, sobretot, temps. És un viatge cap a la complexitat, del desordre cap a l’ordre. Hem de barrejar moltíssimes vegades un joc de cartes perquè, almenys una vegada, estiguin ordenades en pals. I encara que els camins evolutius, a diferència de les cartes, de vegades prenguin dreceres, no deixa de ser un camí llarg.

Busquem planetes (o satèl·lits de planetes) que tinguin preferentment un nucli metàl·lic fos. Si el tenen, no és difícil que el tinguin fos, atès que els planetes es formen entorn d'una estrella a partir de boles de gas incandescent que es van refredant i condensant, i que es refreden, com el tall rodó, més per fora que per dins. Però si un planeta no té aquest nucli, tampoc no pot tenir camp magnètic, perquè aquest és el resultat del moviment dels ions metàl·lics a l’interior del planeta, i, sense el coixí del camp, totes les partícules d'enorme energia ixents del sol arriben a la superfície del planeta i, per dir-ho ras i pla, l'esterilitzen. Ja ho hem dit: la delicada complexitat de les molècules que possibiliten la vida requereix temps i estabilitat. Ara com ara, doncs, som incapaços d'imaginar una sola molècula de proteïna sense les boniques aurores als pols.

Busquem planetes de massa prou gran com per retenir suficient atmosfera per raons similars, de protecció i estabilitat, a les del camp magnètic, i amb una rotació estable, i amb una alternança entre el dia i la nit adequada. Cal dir que els planetes de radi petit es refreden més ràpidament, difícilment tenen un nucli fos, pot ser que no facin prou força per retenir l’atmosfera, i a causa de l’efecte de frenada gravitacional de l’estrella sobre llur rotació, l'acoblament de marea, acaben mostrant-li sempre la mateixa cara, com passa amb la Lluna: no són aquestes les condicions que vam permetre l’aparició de la vida a casa nostra.

Finalment busquem estrelles de vida prou llarga perquè donin temps a l’evolució, i amb una temperatura a la superfície d’entre 4000 i 8000 K (La del Sol és a 6000 K), és a dir, amb la radiació necessària per jugar amb els delicats enllaços químics de la vida: temps i foc suau, com el xup-xup del suquet. La Terra és a la zona d’habitabilitat del Sol i hi romandrà per molts anys, però la xamba s’acabarà quan el radi del nostre astre comenci a créixer. No cal ara pensar-hi, perquè falta molt, però en tot cas, hem de buscar estrelles que no es prenguin la vida gaire acceleradament…

Kepler 186F sembla que compleix moltes d'aquestes condicions. De manera que si la vida va sorgir a la Terra, per què no pot haver sorgit també en un planeta amb condicions similars?  

Un aforisme de Ramón Gómez de la Serna diu que

El viaje más barato es el del dedo en el mapa

Si pensem de posar rumb a Kepler 186F per comprovar si hi existeixen ciutats o microbis, no podem anar gaire més enllà de l’aforisme de més amunt. Serà gratis, ja veureu i, potser fins i tot entretingut.

D’entrada, és important aclarir que la velocitat de la llum, 299 792 458 m/s, és la màxima velocitat a l’Univers. Res no pot córrer per damunt i res que tingui massa la pot igualar. No parlem de cap límit tècnic, sinó de la pròpia estructura de l’Univers, com el número Pi. Aquest és el nostre Univers: sigueu benvinguts! Així que estem obligats a conformar-nos d’anar, només, quasi a la velocitat de la llum, ni un pèl més. Per sort, al dit del senyor Ramón no li cal res de tecnologia, només una mica d’imaginació. Posem, doncs, que construïm un estri capaç d’adquirir en poques setmanes una velocitat de creuer de 299 792 000 m/s. No sabem pas d’on podríem obtenir l’enorme quantitat d'energia per posar un coet a aquesta velocitat ni com ens ho faríem perquè els tripulants no morissin esclafats al fons de la nau a causa de l’acceleració, però, ves, el dit del senyor Ramón s’alimenta d’imaginació. En aquestes condicions, doncs, els nostres astronautes farien un tranquil viatge de quasi un any. Així que, tres o quatre anys més vells, serien de nou a la Terra i explicarien amb tot detall els amics trobats (o no) a Kepler 186F. Fins aquí, el dit -que somiar és gratis.

L’inconvenient -sempre hi ha un inconvenient- és que a la Terra haurien passat més de mil anys i no quedaria ningú per recordar qui coi eren, perquè, Ai!, havia oblidat de dir que Kepler 186F es troba a 500 anys-llum, una distància, d’altra banda, més aviat petita si la comparem, per exemple, amb l’allargada de la nostra galàxia, 100 000 anys-llum. Per als astronautes, haurien passat només quatre anys i recordarien perfectament el glamurós comiat que la humanitat els va retre, a ells, els herois. I és que el temps corre més lent com més a prop anem de la velocitat de la llum, vet-ho aquí…

Que potser esperàveu que la vostra noció d’un temps absolut, nascuda de l’experiència i de l’evolució, fos la bona? Que potser no pensàveu, no fa pas tant, que era el Sol qui recorria l’horitzó? Ai, els nostres sentits, tan útils mentre no ens moguem gaire del lloc i les condicions que forcen l’evolució! Aquestes coses de la relativitat del temps passen sempre, també quan agafem el tren de rodalies, també, encara que no som capaços de percebre-ho, perquè no té cap interès de fer-ho. Però a velocitats properes a la de la llum, els efectes relativistes ja veiem que poden ser desconcertants.

Llàstima: podem trobar estels i planetes tranquils i afectuosos que permetin el desenvolupament de la vida, i prou longeus perquè fins i tot arribin a existir formes de vida que facin preguntes de l’estil qui coi sóc jo? mentre es miren el melic. Però si pensem que la llum que va sortir des del centre de la nostra galàxia quan els nostres rebesavis homo sapiens vingueren a Europa fa 40 000 anys encara no ha arribat a l'extrem de la Via Làctia, em temo que no hi ha cap estrella que visqui prou anys per permetre que algun dia encaixem les mans.

Llàstima?

 

 

120809-P1010953-s

Amb quedo el rumb 180: 21 hores i Mallorca!

 

 

 

Un 0,1%, ves!

En la història de la ciència, sempre hi ha, simplificant força, dues menes de persona: el creatius que sovint engeguen a dida teories antigues a base de substituir-les per idees noves, i els qui es mouen dins les idees existents tot consolidant-les i aprofundint-les. Entre aquest darrers, trobaríem Henry Cavendish (1731-1810), un home metòdic i tossut que va ser capaç de pesar el nostre planeta a força de ser minuciós, rigorós i sistemàtic, i tot, sempre, incansablement.

Cavendish es va adonar que el nitrogen que obtenia de l'aire era diferent del que obtenia per altres mètodes. Hi havia un 1% de l'aire que no semblava reaccionar de la manera esperada. Tanmateix mai va poder explicar-ho, perquè en aquell moment el món científic vivia embolicat en les idees del flogist quant a la composició de l'aire. Calien idees noves.

Anys més tard, ja amb les idees sobre el flogist superades, Lord Rayleigh (1842-1919) va trobar una diferència del 0,1% entre la densitat del nitrogen obtingut a partir de l'aire i la del nitrogen obtingut per altres vies. Un 0,1% és molt poc. El meu mòbil fa 112 mm de llarg, però si volgués precisar com ara en la densitat del nitrogen, hauria de dir que fa 112,000 mm i un mòbil un 0,1% més llarg faria 112,112 mm. És clar que aquest 0,1% podia ser un error, un error realment petit sobretot si el situem en un context tecnològic de finals de segle XIX, però Lord Rayleigh, com Cavendish, solia repetir els seus experiments una i mil vegades. I sempre apareixia aquell 0,1%. No, els errors vénen i van -perquè tenen un component aleatori- però aquest 0,1% persisitia fins i tot canviant el disseny experimental. Ai! No poder explicar un 0,1% és molt més del que algunes persones especialment primmirades poden suportar. 

Amb l'ajuda de William Ramsay (1852-1916), finalment va poder demostrar que la diferència de densitat mesurada entre el nitrogen de l'aire i l'obtingut per mitjans químics es devia a l'existència en l'aire d'un 1% d'un altre gas, aquell 1% que Cavendish havia trobat un segle abans. Com que el nou gas no reaccionava amb res, li van posar el nom de gandul en grec, αργος, és a dir, argó. Això succeïa el 1894. Avui sabem que l'aire està composat de nitrogen (78,084%), oxigen (20,946%), argó (0,934%) i una mescla de traces de diferents gasos. Vet aquí com aquell 0,1%… va portar a descobrir la composició de l'aire, l'argó i, més tard, tot un reguitzell de gasos inerts i ganduls com ell: és el que suceeix quan obrim una nova porta.

L'any 1904, Lord Rayleigh fou honorat amb el Nobel de Física pel seu descobriment de l'argó i Ramsay pel de Química per les seves aportacions al coneixement de la composició de l'aire. En realitat, tanmateix, van ser premiats per no conformar-se en explicar només el 99,9% de les coses que feien. 

  

 

Un punt al cel marcià

 

IDL TIFF file

Fotografia: Imatge  de la Terra i el seu satèl·lit captada pel Curiosity des de Mart, NASA, febrer de 2014

Des de Mart, vet aquí el que som: un punt de llum al cel i poca cosa més. Costa creure que ara mateix en aquest puntet de llum del cel marcià hi hagi més de set mil milions d'ànimes humanes, oi? Llàstima que les desigualtats entre les ànimes siguin enormes i no parin d'augmentar. Com és possible que segons l'informe d'Oxfam de 2014 l'1% de la població tingui la meitat de la riquesa del món? I que aquest 1% acumuli el 95% del creixement mundial des de 2009? Com és possible que, a la Unió Europea, la riquesa de només 10 persones (217 000 milions d'euros) sigui superior als 200 000 milions d'inversió en plans d'estímul econòmic

Que minúscul i solitari aquest punt enmig del cel marcià!

 

www.oxfam.org

 

 

Geometries que no són ben planes

Desplaceu-vos 100 Km cap al sud, gireu i avanceu 100 Km cap a l'est, gireu de nou i avanceu cap al nord 100 Km més, i finalment avanceu 100 Km cap a l'oest. On sou? Exactament al lloc des d'on heu sortit. Exactament? Depèn, depèn… Camineu (mentalment) 100 Km cap al sud des del Pol Nord, 100 Km més cap a l'est i després 100 Km en direcció nord… i pareu-vos, perquè ja haureu arribat al punt de partida. No és gens sorprenent si pensem sobre un esfera, però ho és molt si seguim pensant en termes de geometria plana. Vet aquí el problema que sempre han tingut cartògrafs i navegants: passar d'un esfera al paper pla! 

140202-2626-u

Fotografia: Ajagut a terra, Sta. M. de Besora, 2014

Fóra millor veure el món a través d'un ull de peix, molt més fidel potser; però com no hi estem avesats, ens sembla ben estrany. 

Col·lecció Jugant amb l'ull de peix

Humitat relativa i salut

121111-0217-b

Fotografia: Antoni Alcázar, Fageda al Bisaura, Sta. M de Besora, 2012. Feu-hi clic per augmentar-la.

 

Tardor de 2012. Aquell dia havíem decidit d'anar a caçar bolets (tot i que, ben mirat, personalment no en caço cap, només vaig fotografies). Havia plogut tota la nit, el bosc era ben xop i la temperatura molt baixa. Vam decidir tanmateix d'anar-hi peti qui peti, tot calçant unes bones botes resistents al fang. No ens en vam penedir perquè al migdia les boires ja s'havien esvaït i vam tornar a casa enmig d'un munt d'aromes de terra mullada, fusta i fongs, amb un cabàs de trompetes de la mort i jo particularment amb una bona col·lecció d'imatges de boira i bosc. Però també arrossegant crostons de fang a les botes!

I vet aquí que l'aigua en l'aire n'era la responsable de tot. I és que l'aire pot tenir més o menys humitat, és a dir, més o menys vapor d'aigua, però si hi ha més vapor que el que pot contenir, el sobrer condensa i forma les boires, les rosades i aquelles gotetes que llisquen damunt les fulles per deliri dels aficionats a la fotografia d'aproximació.

La manera d'indicar la quantitat de vapor d'aigua que hi ha en l'aire és la humitat relativa, la relació entre la pressió del vapor d'aigua en una mescla i la pressió del vapor en una mescla saturada. Com que l'aire sec sempre té la mateixa composició, és equivalent -i més entenedor- pensar en la relació entre la massa de vapor existent i la massa màxima que en pot contenir.

La humitat màxima de l'aire (o punt de saturació) depèn molt de la temperatura. Com més calent l'aire més vapor pot contenir. Per exemple, a 15 C, un quilogram d'aire pot tenir com a molt 10 g de vapor, el que correspondria a una humitat relativa del 100%, però a 30 graus, l'aire pot contenir-ne a prop del triple. En termes relatius, una humitat del 50% a 15 C vol dir que cada quilogram d'aire conté 5 g de vapor, però a 30 C, la mateixa humitat relativa correspon a més de 15 g de vapor. Per tradició, el terme humitat relativa és molt emprat però ja veiem que poca cosa diu si no l'acompanyem amb la temperatura… i amb algun gràfic com ara el d'aquest enllaç

Un quilogram d'aire ocupa uns 830 L a pressió atmosfèrica i temperatures al voltant dels 20 C. D'un dipòsit d'aquest volum ple d'aire amb una humitat relativa del 100%, en trauríem uns 10 mL d'aigua (un parell de mesures del xarop per a la tos). Tot plegat no semblen quantitats realment gaire importants. Però, tot i així, fixeu-vos com pot alterar el paisatge… I no només el paisatge! La nostra transpiració a través de la pell, mecanisme pel qual regulem la temperatura corporal, depèn estretament del grau d'humitat: podem morir deshidratats en ambients molt secs, com ara al desert, sense adonar-nos de la pèrdua d'aigua, o podem emmalaltir en ambients excessivament humits. Els més primmirats usuaris de lents de contacte, la hidratació de les quals va lligada al comfort, coneixen molt bé els problemes que poden tenir els dies freds d'hivern, amb una humitat molt i molt baixa, o a l'estiu, llavors que els aparells d'aire condicionat drenen tot el vapor que poden. Els estius de l'Empordà poden ser asfixiants quan bufen les bafes calentes del sud, plenes d'humitat, llavors que tothom desitja l'entrada de la tramuntana, fresca i seca. I els àcars, aquests al·lergènics minúsculs animalons que conviuen amb nosaltres, moren en ambients secs per sota del 50% a 20 C, però proliferen alegrement quan la humitat ateny el 80% a 20 C. Així que el nostre -i ja veiem que no només el nostre- marge d'humitat saludable és ben i ben estret.

Si la temperatura baixa sense que també baixi la quantitat de vapor, les situacions d'humitat relativa alta acaben en boires o rosades quan aquesta supera el valor de saturació (100%). És el que passa quan una massa d'aire calent i humit corre muntanya amunt i es barreja amb capes més fredes. És probablement el cas del bosc de la fotografia. El procés contrari també funciona: de fet, el dia de la foto, les boires es van anar esvaint al mateix ritme que augmentava la temperatura i, doncs, disminuïa la humitat relativa però no pas la quantitat d'humitat. La sensació aleshores era magnífica perquè la humitat era òptima i la temperatura evaporava lentament les essències, els olis i les reïnes, i tot l'aire era ple d'agradables i suggerents perfums… Ai! Dit altrement: tot l'aire era ple de molècules que només el vapor d'aigua pot transportar amunt i avall fins a trobar-se amb la pituïtària humana i engegar un procés electroquímic que acaba en un reguitzell d'hormones de les que ens fan sentir bé. Aspireu, aspireu profundament salut a dojo, aspireu la flaire de la Química d'aquella tardor de 2012.

 

Més sobre el Bisaura

Reflexions de llum

2013-11-23-12.12.34-w

Fotografia: reflex de la llum del sol, Sta. M. de Besora, 2013

Un lamentable accident però sense més incidències va omplir la casa de fum. El raig de sol difonent-se a través de les partícules del fum, il·luminant-les, i la reflexió sobre la revista damunt la taula van fer la resta. I com no podia ser altrament, les lleis de la Física es van complir: s’hi veu ben bé com els angles d’incidència i de reflexió són iguals. Res més que un rebot de llum.

Barcelona segle XVIII

2013-11-20-16.15.44-2-w

Fotografia: Mercat del Born, Barcelona, 2013

Només podem imaginar on duia l’escala d’aquesta casa de barcelonins veïns d’un carrer probablement molt traginat fa tres-cents anys. Quanta emoció entre les runes! Val la pena visitar el Born.

Barcelomografies

Els fonaments de l’homeopatia

Al canvi de segles entre el XVIIIè i el XIXè, la medicina era lluny de la contemporània nostra. No podia ser altrament, perquè no existien ni la biologia ni la química d'avui i la tecnologia no tenia res a veure amb l'actual. La sèrie televisiva de ciència ficció Star Treck presenta una medicina no invasiva, molt tecnificada, i certament molt allunyada del que avui és la medicina, però vet aquí que molt més propera de la que coneixem que no pas ho estava la de les primeries del segle XIX a la d'avui. Caure en mans del metge en aquell temps era, en la majoria dels casos, part del problema.

Hahnemann (1771-1843) era un metge de l'època poc conformista amb els mètodes de la medicina que li va tocar exercir, la qual cosa el va forçar a apartar-se del corrent principal de pensament. Per sort o per desgràcia…

La quinina s'havia fet servir per tractar la malària però, tot i que el símptomes es podien controlar, la malaltia no desapareixia. Se'n tenia només un coneixement empíric, sense saber-ne els mecanismes, i Hahnemann va voler investigar-ho. Va trobar que en subministrar certa quantitat de quinina en un pacient produïa efectes similars als que es volia tractar. El pacient de Hahnemann va ser el propi Hahnemann i, pel que sembla, Hahnemann era al·lèrgic a la quinina, però ell no ho podia saber. Si Hahnemann hagués sabut del funcionament del sistema immunològic, segurament hauria atribuït els símptomes a l'al·lèrgia o, com a mínim, n'hauria considerat la possibilitat; però el metge va concloure que allò que produeix la malaltia també la pot guarir: similia similibus curantur. Així que el ben intencionat Hahnemann va cometre pel capbaix dos errors: experimentar en ell mateix i, per tant, no controlar adequadament les variables de l'experiment i generalitzar un resultat d'un únic medicament, la quinina, en un únic individu, ell mateix. Les coses no haguessin passat de la simple anècdota si no fos perquè a molta gent, a qui això de la metodologia no els devia preocupar gaire, li va semblar interessant i útil la troballa quan Hahnemann la va publicar a Indications of the Homeopathic Employment of Medicines in Ordinary Practice. Corria 1796.

Alçat en la sorra el palau perillós dels nostres somnis (perdona'm, Espriu), més de dos-cents anys després, l'homeopatia segueix mantenint els seus incondicionals adeptes, malgrat la feblesa dels seus fonaments i tot i que les bases bioquímiques de la medicina no homeopàtica hagin augmentat ostensiblement l'esperança i la qualitat de vida dels humans (almenys en els afortunats països on aquesta revolució ha esdevingut).

A diferència de la farmacologia moderna, en la qual la dosi és quelcom rellevant i cal adequar-la a cada cas, en homeopatia una dilució és més potent com més diluïda. En casos aguts, les dilucions poden ser de l'ordre d'un mil·lilitre en un bilió de mil·lilitres  (10^{-12}i en casos crònics, en un milió de trilions, és a dir, 10^{-30}, o bé

0,000000000000000000000000000000000000000000000000000000000001

 

(Espero no haver-me descomptat de zeros)

En 65 g de cianur de potassi pur (suficient per matar 325 persones), hi ha més de sis cents mil trilions de molècules (6,02\cdot10^{23}, exactament). Però en una dilució com la d'abans, la probabilitat de trobar UNA SOLA MOLÈCULA en 100 mil·lilitres del preparat (mig got dels d'aigua) és d'una contra 160 mil bilions de trilions (1,6\cdot 10^{26}). Qualsevol químic acceptaria la dilució com aigua pura. Una persona centenària no arriba a beure cent milions de mil·lilitres d'aigua en tota la seva vida, de manera que no podríem beure'n prou durant tota la nostra vida per morir-ne intoxicats. Una cosa, doncs, és ben certa: els preparats homeopàtics són totalment innocus. Talment la misericordina.

 

 

Retorn a la mediocritat i homeopatia

Sempre hi ha aquell company de classe que va sorprendre a tothom amb una excel·lent nota en el primer examen de Matemàtiques, però que després, a mesura que el curs avançava, ja hem anat veient com les seves notes no són superiors a les de la majoria. Aquest és un tema sabut i estudiat a Estadística. Sovint es tradueix de l'anglès regression toward the mean com a regressió a la mitjana, però m'agrada més la ben descriptiva expressió, també molt emprada, retorn a la mediocritat. Aquí la saviesa popular és definitivament concloent: una flor no fa estiu.

Deixeu-me contar una anècdota per acabar d'introduir el tema:

Fa poc, havent corregut (segurament malament) uns quinze minuts per Can Dragó -com faig, Ai!, feia molts vespres-, vaig haver d'abandonar i tornar a casa a ranques pel dolor que em feia un genoll. El diagnòstic?: fractura subcortical en l'epífisi superior de la tíbia. Res complicat, val a dir-ho, però sí molt molest. Com que d'entrada no vaig ésser gaire conscient del mal, no vaig anar al metge fins uns dies després, llavors que allò que jo pensava que era un simple dolor muscular, que em forçava a caminar com una d'aquelles nines anant cap al portal de Betlem, no s'arreglava tot sol. La metgessa es va esverar una mica, em va amenaçar amb la baixa i va remoure cel i terra perquè em fessin molt ràpid una ressonància del genoll, gràcies a la qual vam saber què tenia. Però, entretant, em va receptar una pomada antiinflamatòria local. He de dir que la inflamació va abaixar d'un dia per l'altre, ostensiblement, i, tot i que la fractura seguirà el seu procés normal, la inflamació més controlada em va permetre caminar més o menys simètricament en pocs dies i sobretot poder baixar escales diguem que una amb certa dignitat… Ara bé,

  • Va abaixar la pomada la inflamació? O simplement la inflamació ja era al punt més alt i hagués disminuït igualment?
  • Hi ha una relació causa efecte… o bé simplement un retorn a la mediocritat?

En rigor, no hauríem de treure cap conclusió basada només en la MEVA experiència. Però la pomada ha estat testada mil vegades en casos semblants, sota controls estrictes. Només per això, n'accepto la utilitat, tot i que segurament també hi deu haver una mica de retorn a la mediocritat… Llàstima: no existeix la possibilitat de tornar enrere i comparar com evoluciona el meu genoll amb pomada i sense pomada! Però si ho deixés aquí, hauria caigut en el més trist dels empirismes. No, hi ha més coses: coneixem el component actiu de la pomada, el diclofenac (el nom sistemàtic del qual és àcid 2-(2-(2,6-diclorofenilamino)fenil)acètic), coneixem com actua sobre els teixits i coneixem el mecanisme a través del qual fa abaixar la inflamació. És aquest coneixement allò que permet descartar el retorn a la mediocritat com a raó principal de la millora.

Penseu una mica en el retorn a la mediocritat. Apareix més sovint que no ens pensem. Apareix manta vegades en l'anàlisi de tendències, sobretot si no hi ha un coneixement que relacioni causa i efecte. Els polítics en són uns mestres. Per exemple, sortirem de la crisi per retorn a la mediocritat o a causa de (o malgrat) les (no-)mesures del govern? Encara que la llei de Murfi digui que per malament que una cosa vagi, encara pot anar pitjor, el cert és que en el context europeu on ens trobem no podem imaginar gaire més atur, oi? Molts polítics al govern deuen resar perquè la tendència canviï i, si resen, és que no hi ha cap ciència al darrera.

Fa poc un conegut m'explicava admirat (ja veieu que avui va d'anècdotes) com un seu amic havia aconseguit guarir el fill d'una d'aquestes malalties (?) pròpies de l'adolescència seguint un tractament homeopàtic. Me'n guardaré prou de criticar el conegut del conegut. Jo també sóc pare i, arribat el cas de no tenir alternativa, si algú em digués que fent vodú, un fill meu havia de millorar, creieu-me que no trigaria gaire a parlar amb el bruixot corresponent per complir amb els sortilegis. Per desesperació ens agafem en un ferro roent. O a l'homeopatia. Però convindrem que la desesperació sovint està renyida amb la racionalitat i, per això, quan hi ha un incendi en un lloc molt ple, la gent mor aixafada, no pas cremada. Però el meu conegut, que tenia el fill sa i tot l'enteniment, en cap cas no va considerar la possibilitat que la pretesa malaltia s'hagués resolt a causa del mateix que resol els granets a la cara: el creixement. De nou el retorn a la mediocritat… I encara hi ha més: "sense l'homeopatia, no se n'hagués sortit", va sentenciar el meu conegut sense adonar-se de com confonia una conjectura amb una conclusió.

En seguirem parlant, de l'homeopatia…

 

 

 

 

 

Idees de bomber

Max Ferdinand Perutz va néixer a Viena (Àustria-Hongria) el 1914, on va estudiar Química, i va morir a Cambridge com a ciutadà britànic l’any 2002. Durant la seva vida va haver d’emigrar per jueu, fou deportat per austríac, després reconciliat com a britànic i finalment honorat universalment amb el premi Nobel. Acabada la guerra, va romandre a Cambridge, on va investigar sobre l’estructura cristal·lina de l’hemoglobina i formà part de l’equip que descobrí la doble hèlix de l’ADN. Una part de la seva vida es va creuar amb una de les idees més delirants que van tenir lloc durant la segona guerra mundial: el projecte Habacuc. Vet aquí la història…

A Londres, durant la Primavera de 1940, llavors que Perutz feia poc que havia acabat el seu doctorat després d’haver fugit de l’ocupació nazi, fou arrestat i deportat al Canadà. El propi Perutz n’explica la dramàtica història, amb una mica d’humor i molta ironia, en el seu llibre I Wish I’d Made You Angry Earlier (Vegeu-ne la referència en castellà al final). N’he triat alguns paràgrafs prou significatius:

L’agent de policia que va venir a arrestar-me em va dir que serien només pocs dies, però jo vaig fer l’equipatge per a un llarg viatge. Em vaig acomiadar dels meus pares.

Havent estat primer rebutjat per jueu en la meva Àustria natal, que estimava, tornava a ser rebutjat, ara com Alemany, del meu país d’adopció [Gran Bretanya].

Encara no tres anys més tard, vaig tornar al Canadà en tant que representant de l’almirallat britànic i em van acomodar en una suite del luxós hotel Chateau Laurier d’Otawa; ningú no em va revisar cercant polls.

Perutz fou tret de l’exili i cridat per treballar en investigació militar a causa dels seus coneixements en cristal·lografia. Concretament el van encarregar de trobar la manera d’obtenir un gel més dur i que es congelés més ràpid. En un soterrani de Londres, sota una carnisseria industrial que mimetitzava els transvàs de gel amunt i avall, Perutz va obtenir un gel impurificat amb fibres de cel·lulosa molt més dur que el gel obtingut d’aigua pura. Les proves van mostrar que en les mateixes condicions que un tret de fusell feia miques un tros de gel pur, en el cas del gel reforçat amb fibres de cel·lulosa, la bala hi feia un forat sense més conseqüències. Al gel reforçat el van anomenar pykrete perquè Pyke era el cognom de l’inventor de la idea.

Perutz no sabia aleshores que les seves investigacions s’inscrivien en el projecte Habacuc (Habbakuk, en anglès). El secret era necessari: d’una banda, cosa militar en temps de guerra i, de l’altra, el mateix Perutz, jueu però austríac, antic deportat, Ai!, reconeixia un cert ambient de desconfiança!

Què era el Projecte Habacuc?

Durant la guerra, el trànsit d’avions amunt i avall per travessar l’Atlàntic requeria vaixells portaavions, però el domini dels submarins alemanys era absolut. Semblava impensable un desembarcament a Europa sense tenir prèviament el domini sobre l’Atlàntic. Calia establir alguna mena de base prou gran per a l’aprovisionament, però l’acer i l’alumini eren aleshores molt escassos perquè es feia servir per als vaixells i els avions. No oblidem que TOT EL MÓN era en guerra! El gel, en canvi, era un material molt abundant.

Es pot construir una gran nau de gel? Una idea creativa, certament! O una idea de bomber, segons ho mirem. La congelació de l’aigua és un procés lentíssim, perquè involucra molta energia i perquè el gel que es forma damunt l’aigua líquida -fet del tot excepcional que fa que puguem fruir d’un món amb aigua líquida- fa d’aïllant i entorpeix el procés de congelació. Per això, és estrany trobar rius totalment congelats. I, d’altra banda, un cop construïda la nau de gel enmig l’Atlàntic, ens trobaríem amb un fet angoixant: la fragilitat del gel. El Quarter General d’Operacions Combinades de l’exèrcit britànic va passar per alt la part de l’aigua relativa a l’energia, ja que al capdavall, si bé costa molt obtenir gel, la guerra és la guerra i no val a pensar en despeses; però en absolut obviaren el fet de la fragilitat del gel. És aquí on apareix Perutz, el seu soterrani de Londres sota la carnisseria i el pykrete, capaç de resistir el tret d’un fusell.

Vet aquí els requisits tècnics amb què calia dissenyar la nau de pykrete:

  • Havia de suportar l’onatge més fort de l’Atlàntic: 30 metres d’altura i 250 metres entre onades
  • Havia de ser una nau autopropulsada amb capacitat de maniobra fins i tot amb maregassa
  • Havia de resistir els torpedes dels submarins alemanys
  • Havia de tenir prou superfície per permetre l’enlairament dels avions bombarders més grans

La bestiola, doncs, havia de construir-se amb un casc de 13 metres de gruix; la coberta havia d’anar 15 metres per damunt l’aigua; havia de tenir almenys una mànega de 65 metres i una eslora de 650 metres; calien 26 motors elèctrics, cadascun amb una hèlix, proporcionant en conjunt 24 600 kW, que fornirien 7 nusos de velocitat. Tot plegat amb un desplaçament de 2 200 000 tones.

Vet aquí el producte (mental) del projecte Habacuc: la gran nau de gel. Sobre el paper, la nau existia. En la realitat, el primer a no creure-hi a causa dels problemes d’on i com construir-la i de la lenta deformació que podia patir el pykrete sota pressió va ser el propi Perutz. Però en plena segona guerra mundial, quin austríac exiliat a Londres i treballant per a un projecte militar tan secret, aprovat pel propi Churchill, podia gosar discutir un projecte així?

Prototipus amb sostre de la nau (Font: Cabinet Magazine)

Tot i que se’n va construir el prototipus de la fotografia, el projecte Habacuc fou finalment abandonat perquè la quantitat d’acer que calia per construir les instal·lacions per fabricar el pykrete era més gran que la necessària per construir les naus equivalents. La bona nova és que Max Ferdinand Perutz, aquell austríac de qui calia desconfiar per si de cas, va obtenir la nacionalitat britànica en el lapse d’un fast food per poder viatjar al Canadà a presentar i defensar el projecte als aliats americans en nom de l’almirallat britànic. El propi Perutz descriu irònicament en el seu I Wish I’d Made You Angry Earlier com eludia la pregunta sobre si era la primera vegada que viatjava al Canadà…

Uns quants anys més tard, el 1962, va guanyar el premi Nobel per les seves aportacions al coneixement de l’estructura de l’hemoglobina: un britànic universal, ves! Del prototipus de la nau de gel, no en queda res més que fotografies…

-

 Per saber-ne més:
 
Una biografia:  Gratzer, Walter (2002-03-05). “Max Perutz (1914–2002)” (PDF) [Accés 11-2013]. Current Biology 12 (5)
 
La construcció del prototipus [Accés 11-2013]
 
Paul Collins, The Floating Island, Cabinet Magazine, 2002 [Accés 11-2013]
 
 Versió en castellà de I Wish I’d Made You Angry Earlier: Los científicos, la Ciencia i la Humanidad, Ediciones Juan Granica SA, Barcelona, 2002