La Primavera

La Terra es dirigeix a correr-cuita cap a l'equinocci, un punt imaginat pels humans en el qual el pla de l'equador del nostre planeta i el pla de rotació entorn el sol es creuen. Això s'esdevindrà el 20 de març a les 11.28. Aquell dia el sol sortirà ben bé per l'est i es pondrà ben bé per l'oest, i el dia i la nit tindran la mateixa durada. En el nostre hemisferi, és el començament de la primavera, el primer temps, l'inici de l'any en moltes cultures antigues —perquè és l'inici de tot: comença el temps de la floració, de les tempestes, vents i pluges, de la biosfera amb sexualitat desenfrenada, on tot el que semblava adormit ara es desvetllla. Les flors són les primeres d'adonar-se'n: benvingudes!
Buf! Que cansat n'estava, de l'hivern!
170310 0963 w
Més flors
Posted in Ciència, Física, Fotografies | Tagged , , | Leave a comment

L’oli congelat

170121-0539-w

Quan fa fred, l'oli esdevé sòlid. I quan això passa, prenem consciència del fred que fa. És cert que l'oli solidifica abans que l'aigua, perquè cal molt i molt de fred perquè l'aigua esdevingui gel, però l'aigua sòlida la veiem a fora… entre els arbres… i l'oli… l'oli conviu entre les nostres parets. Per sort, llavors que la casa es va escalfant, l'oli torna lentament a la seva untuositat de sempre. No pas de cop, no: l'oli, a diferència de l'aigua, és una mescla molt complexa de diferents substàncies, cadascuna amb llur propi punt de fusió. Però no patiu, es tracta només d'un canvi d'estat, reversible i sense més conseqüències, que fins i tot pot ser una manera de conservar-lo.

La major part de l'oli està format per unes substàncies anomenades triglicèrids. Són molècules que deriven de la glicerina (la mateixa substància que fem servir en cosmètica), en la qual els grups OH de la dreta (en el dibuix del final) han estat substituïts per cadenes bastant llargues, d'entre 12 i 21 carbonis, amb cap, un, dos o tres dobles enllaços. Aquestes cadenes deriven al seu torn d'àcids grassos, els més abundants dels quals són, en l'oli d'oliva i també en el de gira-sol, l'oleic, el palmític, el linoleic i l'esteàric. Els bons olis, els anomenats d'oliva verge (això vol dir sense tractament químic, només premsats) o d'oliva verge extra (sense tractament químic i procedents d'olives més seleccionades), tenen molts pocs d'aquests àcids lliures, són químicament més estables enfront l'oxidació i més saludables i, per això, la llei obliga a etiquetar el contingut àcid dels olis. 

Els àcids grassos que no tenen cap doble enllaç, com en la cadena de dalt (en el dibuix), reben el nom de saturats i, si en tenen algun, insaturats. Aquests darrers poden ser monoinsaturats (la cadena del mig) o bé poliinsatuats (la cadena de baix). Per indicar la posició on es troben els dobles enllaços, els químics van pensar una cosa força senzilla i útil: compteu en el de més avall quants àtoms de carboni trobeu començant per la cua (omega) per arribar al primer doble enllaç: efectivament en un cas omega-3, omega-6 i omega-9 (tercer, sisè i novè carbonis). I el del mig? Omega-9! Els greixos omega-3, és a dir, amb un doble enllaç que comença en el tercer carboni comptant des de la cua, són molt i molt importants en els processos bioquímics relacionats amb la síntesi del colesterol i, com que no els podem fabricar, els hem d'ingerir; però no els trobarem en els olis habituals, sinó principalment en el peix blau i en les nous.

Tots els greixos vegetals tenen el doble enllaç com en el dibuix:

                                                                Cis-2-pentene.svg

En canvi, alguns greixos, sobretot procedents d'animals, tenen el doble enllaç amb aquesta altra forma:

                                                                 Trans-2-pentene.svg

Aquí les cadenes que surten enganxades al doble enllaç estan en posició transversal. Per això, aquets greixos s'anomenen trans. Aquest tipus de geix és nociu. És un greix present en poca quantitat en la llet i els seus derivats i en productes carnis. Una manipulació poc acurada dels olis vegetals per obtenir margarina pot incrementar el contingut de greixos trans, però això és quelcom avui dia molt regulat, controlat i vigilat, i si bé antigament la margarina podia contenir-ne més del 50%, avui en conté molt menys de l'1%: la tecnologia!

En els olis naturals, la complexitat de la mescla pot ser enorme. Cada molècula com la de baix pot tenir tres cadenes diferents, a triar entre moltes, i a més poden estar en posicions diferents (tres en la del dibuix). En el d'oliva, els triglicèrids amb tres cadenes idèntiques que deriven de l'àcid oleic són majoritàries (62%), anomenades OOO (d'oleic); els següents en abundància són els triglicèrids que tenen una cadena derivada de l'àcid palmític (P) i dues de l'oleic (O), POO (30%); i finalment els triglicèrids OOL (4%) i SOO (2%), on L vol dir linoleic i S, esteàric, són els menys abundants. Cadascuna d'aquests diferents substàncies, essent similars, aporten propietats físiques, com ara el punt de fusió, i organolèptiques diferents; i des que es coneix la relació directa entre la ingesta de greixos saturats -d'altra banda prou abundants en la carn i els productes industrials- i les malalties coronàries, l'oli d'oliva, que en té pocs, s'ha convertit en el més estimat.

Quan hi ha cadenes totalment saturades, com les dels àcids esteàric i palmític, el punt de fusió és més alt i el risc de fer-se ranci, més baix: per això, són tan emprats en la pastisseria industrial. Les molècules que les contenen són les primeres a formar les petites gotetes sòlides que es veuen en els olis quan la temperatura baixa una mica. De fet, un oli constituït per triglicèrids SOO seria sòlid a temperatura ambient mentre que si ho fos per triglicèrids OOL, plens d'insaturacions, congelaria a -2,3 C. L'oli de gira-sol és químicament una mescla dels mateixos grups de triglicèrids que el d'oliva, però en percentatges molt diferents i més alts que el d'oliva pel que fa als triglicèrids saturats. És un oli que, com el d'oliva, de seguida forma gotetes sòlides disperses, però en conjunt acostuma a tenir punts de solidificació inferiors. És possible que per aquesta raó -i perquè és menys prestigiós-, ens malfiem d'un oli que no solidifica quan fa fred, però ja veiem que tenim més raons per desconfiar dels olis que comencen a solidificar massa aviat.

El del setrill de la fotografia, un oli de qualitat verge extra, devia haver romàs per sota dels 5 C uns quants dies: res allà dins podia, doncs, seguir en estat líquid. Qualsevol oli hagués acabat igual. És l'hivern.

Imatges: a l'esquerra, molècula de glicerina i, a la dreta, molècula típica de triglicèrid. Els triglicèrids deriven de la glicerina per substitució dels grups OH per cadenes llargues (àcids grassos) que poden tenir o no dobles enllaços
Imatge de la molècula de glicerina Imatge de triglicèrid típic

 

 

Posted in Ciència, Fotografies, Química | Leave a comment

La platja no és per a l’hivern (o potser sí)

La platja de Balmins, a Sitges, és allò que temps ençà anomenaven una platja nudista. Corria la dictadura llavors que la guàrdia civil passejava per la part superior dels penya-segats que la delimiten fent veure que no veien les quatre o cinc persones que hi xipollejaven en pilotes. Més d'una vegada, ens havien fet fora (a nosaltres, criatures innocents que hi havíem anat a pescar, només a pescar) per protegir-nos, ben segur, de tota aquella immoralitat que envaïa el món modern. Balmins era en aquell temps, quan encara no s'havia construït el port, una cala, no pas cap platja com ho és ara; i quedava més apartada del nucli urbà que no avui: el cementiri i el quarter de la guàrdia civil finien el poble, i entre la cala -a la qual tothom s'hi referia com de la Bufera- i el cementiri i el quarter, hi havia un espai de no-res, Garraf pur, on solíem aixecar… escurçons.

Avui l'aigua no arriba al penya-segat perquè la construcció del port va propiciar-hi l'acumulació de sorra. Les coves (o, si ho voleu, les balmes i el balmins) serveixen ara d'aixopluc del sol, o per deixar-hi la roba o el mòbil o les claus durant el bany. Les onades ja no forcen l'aire de les coves per les excletxes de l'interior de la roca i res no bufa dalt del penya-segat: vet aquí la transformació de Bufera en Balmins.


170102-0349-w

Però continua essent un lloc on qui vol s'hi banya com va venir al món… si és l'estiu. A l'hivern, la llum rasant, la solitud de la sorra estranyament daurada, l'aire claríssim, les formes sensuals de les onades morint… m'enamoren.

 

La fotografia pertany a l'àlbum Paisatges marins

 

 

Posted in Fotografies, Viatges | 1 Comment

Performance d’estiu

L'estiu —en vacances— deu ser l'estació de l'any més propensa a la frivolitat. Què pot haver de més frívol que unes xancletes com les de la fotografia! Però, ves, el color em va captivar. Llàstima que en acabar de fer la foto, una relliscada em va deixar un dit del peu tan blau i endolorit que pensava que me l’havia trencat. Sabates del dit, en deien a casa, de les xancletes! 

2016-07-28 13.20.42

Posted in Fotografies | Leave a comment

La cinquena força de l’univers…

Hi ha a l'univers quatre forces anomenades fonamentals. La paraula fonamental aquí indica que totes quatre forces expliquen l'univers que coneixem. Si alguna d'elles fos més forta, o més fluixa, o no hi fos, o fos diferent, tot el món que coneixement simplement no hi seria. L'edifici del nostre univers se sosté sobre aquests quatre fonaments.

La més fàcil de descriure de totes quatre és la força gravitatòria. En la seva versió més simple, la clàssica, és també la força més fàcilment divulgable. Qualsevol massa atrau qualsevol altra massa: així de simple. Si hi ha massa, hi ha força d'atracció. És sempre una força que actua atraient i ho fa fins i tot a grans distàncies. No tindríem el bonic satèl·lit que tenim si no fos per aquesta força que el manté lligat al nostre planeta. I el nostre planeta no seria aquest bonic satèl·lit del Sol que sens dubte és si no fos per aquesta força. Tampoc no existiria els sistema solar, ni la nostra galàxia, ni el cúmul de galàxies al qual pertany la nostra galàxia. Efectivament: aquesta força estructura l'univers. I també ens manté lligats a la superfície del planeta. És la responsable que les pilotes de bàsquet descriguin les preuades paràboles de tres punts… i també fa que les pomes caiguin de l'arbre. Fou Isaac Newton el primer a bastir una descripció matemàtica d'aquesta força que donava sentit a moltes observacions fins aleshores sense explicació ni relació aparent. Per això en tots els museus de la ciència del món hi ha un recó dedicat a Newton.

La força elèctrica és també molt coneguda. En la seva formulació clàssica, es tracta també, com la gravitatòria, d'una força que actua a distància, encara que de vegades és d'atracció i de vegades és de repulsió. Tot depèn d'una qualitat de la matèria que hem convingut d'anomenar càrrega. De càrregues n'hi ha de dos tipus, la positiva i la negativa. Dues coses amb el mateix tipus de càrrega es repel·len, però si són de tipus diferent, aleshores s'atrauen. Els efectes de la força elèctrica es noten a molta distància i són molt forts. Per això la pinta atrau els cabells llargs: no, no és per la massa de la pinta i dels cabells, sinó per la càrrega d'ambdós. La força gravitatòria manté la Terra i la Lluna ben lligades, però entre la pinta i els cabells és absolutament negligible. L'estructura de la matèria tal com la coneixem és conseqüència de l'existència d'aquesta força, perquè és la que lliga els electrons als nuclis per formar els àtoms, uns àtoms amb altres àtoms per formar molècules i unes molècules amb altres molècules per formar els materials… i coses tant i tant sofisticades com ara una cèl·lula. Ai! Que diferent seria el món sense la força elèctrica… ! Però encara hi ha més: quan una cosa carregada elèctricament es mou genera una altra força, la magnètica, la força dels imants, que pot ser també d'atracció o de repulsió, perquè tot depèn de si allò que es mou ho fa cap a l'esquerra, o cap a la dreta, o té càrrega positiva o la té negativa. Penseu-hi bé: que quelcom es mogui cap a la dreta o cap a l'esquerra depèn del punt de vista, oi? Jo ho veig movent-se cap a la dreta i tu, que estàs al davant meu, ho veus moure's cap a l'esquerra. És per això que els imants tenen un Nord i un Sud. I és per això que la força magnètica pot ser de repulsió o d'atracció. En els imants, és el moviment dels electrons en els àtoms allò que produeix la força magnètica. Com que la força elèctrica és indestriable de la magnètica, solem parlar de força electromagnètica. En realitat, les dues primeres forces que es va poder descriure conjuntament per mitjà d'equacions (de Maxwell) comunes varen ser aquestes dues: benvingut sia l'electromagnetisme! Fou un gran èxit de la Física, ciència que aspira a poder descriure l'univers amb un parell d'equacions És per això que en tots els museus de la ciència del món hi ha un recó dedicat a Maxwell.

Ja tenim dues de les forces fonamentals descrites: la gravitatòria i l'electromagnètica. Ara ve la parrt més difícil. La força forta i la força dèbil. Els noms, ves, diuen poc, oi?

En el més profund de la marèria, els nuclis dels àtoms, hi ha protons i neutrons junts, fortament units. Ningú, ningú sabia fins a finals del segle XX per quina raó això era així. Més encara: com podia haver-hi més d'un  protó en el nucli essent que tenen càrrega positiva i, per tant, sotmesos a forces elèctriques de repulsió?

En realitat, protons i neutrons estan fets de partícules més petites, els quarks. Entre els quarks existeix una força, la força forta, que és sempre d'atracció. És una força molt i molt potent. Molt més que la força de repulsió elèctrica que actua entre els protons. I de molt curt abast, de manera que més enllà del nucli, no es nota. La força forta és la que manté els nuclis dels àtoms cohesionats. Res més. És impossible notar que existeix, No forma part de la nostra experiència com sí que en formen part les forces gravitatòria i elèctrica. Ni les pomes, ni la pinta i el cabell no hi tenen res a veure; però, Ai!, sense aquesta força, ni les pomes ni les pintes no existirien. Com, si no, podríem explicar els nuclis dels àtoms que formen pomes i pintes

Finalment, la quarta és la força feble. Aquesta és prou diferent de les tres primeres. Fixeu-vos-hi bé: les forces gravitatòria, electromagnètica i nuclear forta són totes elles forces cohesionants: fan que les coses estiguin juntes, siguin galàxies, molècules o nucleons. Cadascuna d'elles actua en una escala diferent, però totes fan de cola. Tanmateix, amb això, no podem construir un univers -almenys un univers que contingui certa complexitat. Cal alguna cosa més. Cal que tinguem nuclis d'hidrogen, d'oxigen, de carboni, de nitrogen, de ferro… Cal que alguns nuclis, fortament units per la força nuclear forta (perdoneu la necessària redumdància) es trenquin per formar nous nuclis més complexos. Cal desmuntar el castell fet de peces de duplo per construir un nou castell, més complex, molt més complex. La força capaç de trencar els nuclis dels àtoms i emetre molta, moltíssima energia, com fa el Sol (segons el nostrat Martí i Pol, cada dia i per a tothoml) és justament la força feble (ja he dit que el nom no feia el frare).

 

dia-snum-0708-nw-w

 

I vet aquí que, a causa d'un ajustament molt fi de la intensitat de totes quatre forces, existeixen coses tan complexes com la cèl·lula, els escarabats de la fotografia o tu, amic lector, capaç de tenir voluntat i paciència per llegir-me a mi. No cal pensar en miracles ni voluntats divines: simplement hi som perquè hi podem ser i si no hi fóssim no ho podríem dir. Però un cop hi som, mòneres, protoctists, fongs, vegetals i animals responem tots a aquesta mena de cinquena força il·lustrada en la imatge: la perpetuació de la vida.

Sic transit gloria mundi -però que duri.

 

 

 

Posted in Ciència, Física, Fotografies | Tagged , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Voto per un univers infinit… perquè ens toqui la loteria el 2016

Si l'univers és infinit, aleshores hi deu haver algú com jo, exactament igual que jo -i també algú exactament com tu-, vés tu a saber on. Més encara: si l'univers és infinit (No molt gran, sinó… infinit), aleshores hi ha infinits … Continue reading

More Galleries | Leave a comment

Paisatge hivernal?

Fotografia: Santa Maria de Besora, Osona, 2014 Malgrat l'opinió del cosí del senyor Rajoy, sembla que els nadals calurosos abunden els darrers anys més que no pas abans. El de la imatge podria ser un paisatge hivernal. Tòpics manen. Però revisant … Continue reading

More Galleries | Leave a comment

Llavors que els mites no són mites, sinó tot el contrari

This gallery contains 1 photo.

En el post d'aquest mateix blog Mites sobre el xampany ara que se’n va l’any (2012), vaig fer un repàs sobre les coses que són o no són mites, entenent com a mite una idea presentada com a intocable, inqüestionable i absoluta … Continue reading

More Galleries | Leave a comment

Per què fan angúnia les serps?

This gallery contains 1 photo.

Quina angúnia que fan les serps, oi? La llengua viperina, sempre en moviment, el fet que canviïn de pell (de camisa) i que s'arrosseguin per terra sense fer soroll a fi de sorprendre la víctima, ai traïdoria!, i que siguin … Continue reading

More Galleries | Leave a comment

Mosques

This gallery contains 1 photo.

Una mosca és una cosa petita, suposadament bruta i sovint tan molesta que despatxem esclafant-la. Al capdevall, poder esclafar és un dels avantatges de pertànyer al capdamunt de la piràmide de l'alimentació… És poder, ve-t'ho aquí. Mosca és un nom ambigu. Generalment les mosques … Continue reading

More Galleries | 2 Comments