Jo també tinc una estelada al balcó ||*||

Un 0,1%, ves!

En la història de la ciència, sempre hi ha, simplificant força, dues menes de persona: el creatius que sovint engeguen a dida teories antigues a base de substituir-les per idees noves, i els qui es mouen dins les idees existents tot consolidant-les i aprofundint-les. Entre aquest darrers, trobaríem Henry Cavendish (1731-1810), un home metòdic i tossut que va ser capaç de pesar el nostre planeta a força de ser minuciós, rigorós i sistemàtic, i tot, sempre, incansablement.

Cavendish es va adonar que el nitrogen que obtenia de l'aire era diferent del que obtenia per altres mètodes. Hi havia un 1% de l'aire que no semblava reaccionar de la manera esperada. Tanmateix mai va poder explicar-ho, perquè en aquell moment el món científic vivia embolicat en les idees del flogist quant a la composició de l'aire. Calien idees noves.

Anys més tard, ja amb les idees sobre el flogist superades, Lord Rayleigh (1842-1919) va trobar una diferència del 0,1% entre la densitat del nitrogen obtingut a partir de l'aire i la del nitrogen obtingut per altres vies. Un 0,1% és molt poc. El meu mòbil fa 112 mm de llarg, però si volgués precisar com ara en la densitat del nitrogen, hauria de dir que fa 112,000 mm i un mòbil un 0,1% més llarg faria 112,112 mm. És clar que aquest 0,1% podia ser un error, un error realment petit sobretot si el situem en un context tecnològic de finals de segle XIX, però Lord Rayleigh, com Cavendish, solia repetir els seus experiments una i mil vegades. I sempre apareixia aquell 0,1%. No, els errors vénen i van -perquè tenen un component aleatori- però aquest 0,1% persisitia fins i tot canviant el disseny experimental. Ai! No poder explicar un 0,1% és molt més del que algunes persones especialment primmirades poden suportar. 

Amb l'ajuda de William Ramsay (1852-1916), finalment va poder demostrar que la diferència de densitat mesurada entre el nitrogen de l'aire i l'obtingut per mitjans químics es devia a l'existència en l'aire d'un 1% d'un altre gas, aquell 1% que Cavendish havia trobat un segle abans. Com que el nou gas no reaccionava amb res, li van posar el nom de gandul en grec, αργος, és a dir, argó. Això succeïa el 1894. Avui sabem que l'aire està composat de nitrogen (78,084%), oxigen (20,946%), argó (0,934%) i una mescla de traces de diferents gasos. Vet aquí com aquell 0,1%… va portar a descobrir la composició de l'aire, l'argó i, més tard, tot un reguitzell de gasos inerts i ganduls com ell: és el que suceeix quan obrim una nova porta.

L'any 1904, Lord Rayleigh fou honorat amb el Nobel de Física pel seu descobriment de l'argó i Ramsay pel de Química per les seves aportacions al coneixement de la composició de l'aire. En realitat, tanmateix, van ser premiats per no conformar-se en explicar només el 99,9% de les coses que feien. 

  

 

Un punt al cel marcià

 

IDL TIFF file

Fotografia: Imatge  de la Terra i el seu satèl·lit captada pel Curiosity des de Mart, NASA, febrer de 2014

Des de Mart, vet aquí el que som: un punt de llum al cel i poca cosa més. Costa creure que ara mateix en aquest puntet de llum del cel marcià hi hagi més de set mil milions d'ànimes humanes, oi? Llàstima que les desigualtats entre les ànimes siguin enormes i no parin d'augmentar. Com és possible que segons l'informe d'Oxfam de 2014 l'1% de la població tingui la meitat de la riquesa del món? I que aquest 1% acumuli el 95% del creixement mundial des de 2009? Com és possible que, a la Unió Europea, la riquesa de només 10 persones (217 000 milions d'euros) sigui superior als 200 000 milions d'inversió en plans d'estímul econòmic

Que minúscul i solitari aquest punt enmig del cel marcià!

 

www.oxfam.org

 

 

Geometries que no són ben planes

Desplaceu-vos 100 Km cap al sud, gireu i avanceu 100 Km cap a l'est, gireu de nou i avanceu cap al nord 100 Km més, i finalment avanceu 100 Km cap a l'oest. On sou? Exactament al lloc des d'on heu sortit. Exactament? Depèn, depèn… Camineu (mentalment) 100 Km cap al sud des del Pol Nord, 100 Km més cap a l'est i després 100 Km en direcció nord… i pareu-vos, perquè ja haureu arribat al punt de partida. No és gens sorprenent si pensem sobre un esfera, però ho és molt si seguim pensant en termes de geometria plana. Vet aquí el problema que sempre han tingut cartògrafs i navegants: passar d'un esfera al paper pla! 

140202-2626-u

Fotografia: Ajagut a terra, Sta. M. de Besora, 2014

Fóra millor veure el món a través d'un ull de peix, molt més fidel potser; però com no hi estem avesats, ens sembla ben estrany. 

Col·lecció Jugant amb l'ull de peix

Humitat relativa i salut

121111-0217-b

Fotografia: Antoni Alcázar, Fageda al Bisaura, Sta. M de Besora, 2012. Feu-hi clic per augmentar-la.

 

Tardor de 2012. Aquell dia havíem decidit d'anar a caçar bolets (tot i que, ben mirat, personalment no en caço cap, només vaig fotografies). Havia plogut tota la nit, el bosc era ben xop i la temperatura molt baixa. Vam decidir tanmateix d'anar-hi peti qui peti, tot calçant unes bones botes resistents al fang. No ens en vam penedir perquè al migdia les boires ja s'havien esvaït i vam tornar a casa enmig d'un munt d'aromes de terra mullada, fusta i fongs, amb un cabàs de trompetes de la mort i jo particularment amb una bona col·lecció d'imatges de boira i bosc. Però també arrossegant crostons de fang a les botes!

I vet aquí que l'aigua en l'aire n'era la responsable de tot. I és que l'aire pot tenir més o menys humitat, és a dir, més o menys vapor d'aigua, però si hi ha més vapor que el que pot contenir, el sobrer condensa i forma les boires, les rosades i aquelles gotetes que llisquen damunt les fulles per deliri dels aficionats a la fotografia d'aproximació.

La manera d'indicar la quantitat de vapor d'aigua que hi ha en l'aire és la humitat relativa, la relació entre la pressió del vapor d'aigua en una mescla i la pressió del vapor en una mescla saturada. Com que l'aire sec sempre té la mateixa composició, és equivalent -i més entenedor- pensar en la relació entre la massa de vapor existent i la massa màxima que en pot contenir.

La humitat màxima de l'aire (o punt de saturació) depèn molt de la temperatura. Com més calent l'aire més vapor pot contenir. Per exemple, a 15 C, un quilogram d'aire pot tenir com a molt 10 g de vapor, el que correspondria a una humitat relativa del 100%, però a 30 graus, l'aire pot contenir-ne a prop del triple. En termes relatius, una humitat del 50% a 15 C vol dir que cada quilogram d'aire conté 5 g de vapor, però a 30 C, la mateixa humitat relativa correspon a més de 15 g de vapor. Per tradició, el terme humitat relativa és molt emprat però ja veiem que poca cosa diu si no l'acompanyem amb la temperatura… i amb algun gràfic com ara el d'aquest enllaç

Un quilogram d'aire ocupa uns 830 L a pressió atmosfèrica i temperatures al voltant dels 20 C. D'un dipòsit d'aquest volum ple d'aire amb una humitat relativa del 100%, en trauríem uns 10 mL d'aigua (un parell de mesures del xarop per a la tos). Tot plegat no semblen quantitats realment gaire importants. Però, tot i així, fixeu-vos com pot alterar el paisatge… I no només el paisatge! La nostra transpiració a través de la pell, mecanisme pel qual regulem la temperatura corporal, depèn estretament del grau d'humitat: podem morir deshidratats en ambients molt secs, com ara al desert, sense adonar-nos de la pèrdua d'aigua, o podem emmalaltir en ambients excessivament humits. Els més primmirats usuaris de lents de contacte, la hidratació de les quals va lligada al comfort, coneixen molt bé els problemes que poden tenir els dies freds d'hivern, amb una humitat molt i molt baixa, o a l'estiu, llavors que els aparells d'aire condicionat drenen tot el vapor que poden. Els estius de l'Empordà poden ser asfixiants quan bufen les bafes calentes del sud, plenes d'humitat, llavors que tothom desitja l'entrada de la tramuntana, fresca i seca. I els àcars, aquests al·lergènics minúsculs animalons que conviuen amb nosaltres, moren en ambients secs per sota del 50% a 20 C, però proliferen alegrement quan la humitat ateny el 80% a 20 C. Així que el nostre -i ja veiem que no només el nostre- marge d'humitat saludable és ben i ben estret.

Si la temperatura baixa sense que també baixi la quantitat de vapor, les situacions d'humitat relativa alta acaben en boires o rosades quan aquesta supera el valor de saturació (100%). És el que passa quan una massa d'aire calent i humit corre muntanya amunt i es barreja amb capes més fredes. És probablement el cas del bosc de la fotografia. El procés contrari també funciona: de fet, el dia de la foto, les boires es van anar esvaint al mateix ritme que augmentava la temperatura i, doncs, disminuïa la humitat relativa però no pas la quantitat d'humitat. La sensació aleshores era magnífica perquè la humitat era òptima i la temperatura evaporava lentament les essències, els olis i les reïnes, i tot l'aire era ple d'agradables i suggerents perfums… Ai! Dit altrement: tot l'aire era ple de molècules que només el vapor d'aigua pot transportar amunt i avall fins a trobar-se amb la pituïtària humana i engegar un procés electroquímic que acaba en un reguitzell d'hormones de les que ens fan sentir bé. Aspireu, aspireu profundament salut a dojo, aspireu la flaire de la Química d'aquella tardor de 2012.

 

Més sobre el Bisaura

Reflexions de llum

2013-11-23-12.12.34-w

Fotografia: reflex de la llum del sol, Sta. M. de Besora, 2013

Un lamentable accident però sense més incidències va omplir la casa de fum. El raig de sol difonent-se a través de les partícules del fum, il·luminant-les, i la reflexió sobre la revista damunt la taula van fer la resta. I com no podia ser altrament, les lleis de la Física es van complir: s’hi veu ben bé com els angles d’incidència i de reflexió són iguals. Res més que un rebot de llum.

Barcelona segle XVIII

2013-11-20-16.15.44-2-w

Fotografia: Mercat del Born, Barcelona, 2013

Només podem imaginar on duia l’escala d’aquesta casa de barcelonins veïns d’un carrer probablement molt traginat fa tres-cents anys. Quanta emoció entre les runes! Val la pena visitar el Born.

Barcelomografies

Els fonaments de l’homeopatia

Al canvi de segles entre el XVIIIè i el XIXè, la medicina era lluny de la contemporània nostra. No podia ser altrament, perquè no existien ni la biologia ni la química d'avui i la tecnologia no tenia res a veure amb l'actual. La sèrie televisiva de ciència ficció Star Treck presenta una medicina no invasiva, molt tecnificada, i certament molt allunyada del que avui és la medicina, però vet aquí que molt més propera de la que coneixem que no pas ho estava la de les primeries del segle XIX a la d'avui. Caure en mans del metge en aquell temps era, en la majoria dels casos, part del problema.

Hahnemann (1771-1843) era un metge de l'època poc conformista amb els mètodes de la medicina que li va tocar exercir, la qual cosa el va forçar a apartar-se del corrent principal de pensament. Per sort o per desgràcia…

La quinina s'havia fet servir per tractar la malària però, tot i que el símptomes es podien controlar, la malaltia no desapareixia. Se'n tenia només un coneixement empíric, sense saber-ne els mecanismes, i Hahnemann va voler investigar-ho. Va trobar que en subministrar certa quantitat de quinina en un pacient produïa efectes similars als que es volia tractar. El pacient de Hahnemann va ser el propi Hahnemann i, pel que sembla, Hahnemann era al·lèrgic a la quinina, però ell no ho podia saber. Si Hahnemann hagués sabut del funcionament del sistema immunològic, segurament hauria atribuït els símptomes a l'al·lèrgia o, com a mínim, n'hauria considerat la possibilitat; però el metge va concloure que allò que produeix la malaltia també la pot guarir: similia similibus curantur. Així que el ben intencionat Hahnemann va cometre pel capbaix dos errors: experimentar en ell mateix i, per tant, no controlar adequadament les variables de l'experiment i generalitzar un resultat d'un únic medicament, la quinina, en un únic individu, ell mateix. Les coses no haguessin passat de la simple anècdota si no fos perquè a molta gent, a qui això de la metodologia no els devia preocupar gaire, li va semblar interessant i útil la troballa quan Hahnemann la va publicar a Indications of the Homeopathic Employment of Medicines in Ordinary Practice. Corria 1796.

Alçat en la sorra el palau perillós dels nostres somnis (perdona'm, Espriu), més de dos-cents anys després, l'homeopatia segueix mantenint els seus incondicionals adeptes, malgrat la feblesa dels seus fonaments i tot i que les bases bioquímiques de la medicina no homeopàtica hagin augmentat ostensiblement l'esperança i la qualitat de vida dels humans (almenys en els afortunats països on aquesta revolució ha esdevingut).

A diferència de la farmacologia moderna, en la qual la dosi és quelcom rellevant i cal adequar-la a cada cas, en homeopatia una dilució és més potent com més diluïda. En casos aguts, les dilucions poden ser de l'ordre d'un mil·lilitre en un bilió de mil·lilitres  (10^{-12}i en casos crònics, en un milió de trilions, és a dir, 10^{-30}, o bé

0,000000000000000000000000000000000000000000000000000000000001

 

(Espero no haver-me descomptat de zeros)

En 65 g de cianur de potassi pur (suficient per matar 325 persones), hi ha més de sis cents mil trilions de molècules (6,02\cdot10^{23}, exactament). Però en una dilució com la d'abans, la probabilitat de trobar UNA SOLA MOLÈCULA en 100 mil·lilitres del preparat (mig got dels d'aigua) és d'una contra 160 mil bilions de trilions (1,6\cdot 10^{26}). Qualsevol químic acceptaria la dilució com aigua pura. Una persona centenària no arriba a beure cent milions de mil·lilitres d'aigua en tota la seva vida, de manera que no podríem beure'n prou durant tota la nostra vida per morir-ne intoxicats. Una cosa, doncs, és ben certa: els preparats homeopàtics són totalment innocus. Talment la misericordina.

 

 

Retorn a la mediocritat i homeopatia

Sempre hi ha aquell company de classe que va sorprendre a tothom amb una excel·lent nota en el primer examen de Matemàtiques, però que després, a mesura que el curs avançava, ja hem anat veient com les seves notes no són superiors a les de la majoria. Aquest és un tema sabut i estudiat a Estadística. Sovint es tradueix de l'anglès regression toward the mean com a regressió a la mitjana, però m'agrada més la ben descriptiva expressió, també molt emprada, retorn a la mediocritat. Aquí la saviesa popular és definitivament concloent: una flor no fa estiu.

Deixeu-me contar una anècdota per acabar d'introduir el tema:

Fa poc, havent corregut (segurament malament) uns quinze minuts per Can Dragó -com faig, Ai!, feia molts vespres-, vaig haver d'abandonar i tornar a casa a ranques pel dolor que em feia un genoll. El diagnòstic?: fractura subcortical en l'epífisi superior de la tíbia. Res complicat, val a dir-ho, però sí molt molest. Com que d'entrada no vaig ésser gaire conscient del mal, no vaig anar al metge fins uns dies després, llavors que allò que jo pensava que era un simple dolor muscular, que em forçava a caminar com una d'aquelles nines anant cap al portal de Betlem, no s'arreglava tot sol. La metgessa es va esverar una mica, em va amenaçar amb la baixa i va remoure cel i terra perquè em fessin molt ràpid una ressonància del genoll, gràcies a la qual vam saber què tenia. Però, entretant, em va receptar una pomada antiinflamatòria local. He de dir que la inflamació va abaixar d'un dia per l'altre, ostensiblement, i, tot i que la fractura seguirà el seu procés normal, la inflamació més controlada em va permetre caminar més o menys simètricament en pocs dies i sobretot poder baixar escales diguem que una amb certa dignitat… Ara bé,

  • Va abaixar la pomada la inflamació? O simplement la inflamació ja era al punt més alt i hagués disminuït igualment?
  • Hi ha una relació causa efecte… o bé simplement un retorn a la mediocritat?

En rigor, no hauríem de treure cap conclusió basada només en la MEVA experiència. Però la pomada ha estat testada mil vegades en casos semblants, sota controls estrictes. Només per això, n'accepto la utilitat, tot i que segurament també hi deu haver una mica de retorn a la mediocritat… Llàstima: no existeix la possibilitat de tornar enrere i comparar com evoluciona el meu genoll amb pomada i sense pomada! Però si ho deixés aquí, hauria caigut en el més trist dels empirismes. No, hi ha més coses: coneixem el component actiu de la pomada, el diclofenac (el nom sistemàtic del qual és àcid 2-(2-(2,6-diclorofenilamino)fenil)acètic), coneixem com actua sobre els teixits i coneixem el mecanisme a través del qual fa abaixar la inflamació. És aquest coneixement allò que permet descartar el retorn a la mediocritat com a raó principal de la millora.

Penseu una mica en el retorn a la mediocritat. Apareix més sovint que no ens pensem. Apareix manta vegades en l'anàlisi de tendències, sobretot si no hi ha un coneixement que relacioni causa i efecte. Els polítics en són uns mestres. Per exemple, sortirem de la crisi per retorn a la mediocritat o a causa de (o malgrat) les (no-)mesures del govern? Encara que la llei de Murfi digui que per malament que una cosa vagi, encara pot anar pitjor, el cert és que en el context europeu on ens trobem no podem imaginar gaire més atur, oi? Molts polítics al govern deuen resar perquè la tendència canviï i, si resen, és que no hi ha cap ciència al darrera.

Fa poc un conegut m'explicava admirat (ja veieu que avui va d'anècdotes) com un seu amic havia aconseguit guarir el fill d'una d'aquestes malalties (?) pròpies de l'adolescència seguint un tractament homeopàtic. Me'n guardaré prou de criticar el conegut del conegut. Jo també sóc pare i, arribat el cas de no tenir alternativa, si algú em digués que fent vodú, un fill meu havia de millorar, creieu-me que no trigaria gaire a parlar amb el bruixot corresponent per complir amb els sortilegis. Per desesperació ens agafem en un ferro roent. O a l'homeopatia. Però convindrem que la desesperació sovint està renyida amb la racionalitat i, per això, quan hi ha un incendi en un lloc molt ple, la gent mor aixafada, no pas cremada. Però el meu conegut, que tenia el fill sa i tot l'enteniment, en cap cas no va considerar la possibilitat que la pretesa malaltia s'hagués resolt a causa del mateix que resol els granets a la cara: el creixement. De nou el retorn a la mediocritat… I encara hi ha més: "sense l'homeopatia, no se n'hagués sortit", va sentenciar el meu conegut sense adonar-se de com confonia una conjectura amb una conclusió.

En seguirem parlant, de l'homeopatia…

 

 

 

 

 

Idees de bomber

Max Ferdinand Perutz va néixer a Viena (Àustria-Hongria) el 1914, on va estudiar Química, i va morir a Cambridge com a ciutadà britànic l’any 2002. Durant la seva vida va haver d’emigrar per jueu, fou deportat per austríac, després reconciliat com a britànic i finalment honorat universalment amb el premi Nobel. Acabada la guerra, va romandre a Cambridge, on va investigar sobre l’estructura cristal·lina de l’hemoglobina i formà part de l’equip que descobrí la doble hèlix de l’ADN. Una part de la seva vida es va creuar amb una de les idees més delirants que van tenir lloc durant la segona guerra mundial: el projecte Habacuc. Vet aquí la història…

A Londres, durant la Primavera de 1940, llavors que Perutz feia poc que havia acabat el seu doctorat després d’haver fugit de l’ocupació nazi, fou arrestat i deportat al Canadà. El propi Perutz n’explica la dramàtica història, amb una mica d’humor i molta ironia, en el seu llibre I Wish I’d Made You Angry Earlier (Vegeu-ne la referència en castellà al final). N’he triat alguns paràgrafs prou significatius:

L’agent de policia que va venir a arrestar-me em va dir que serien només pocs dies, però jo vaig fer l’equipatge per a un llarg viatge. Em vaig acomiadar dels meus pares.

Havent estat primer rebutjat per jueu en la meva Àustria natal, que estimava, tornava a ser rebutjat, ara com Alemany, del meu país d’adopció [Gran Bretanya].

Encara no tres anys més tard, vaig tornar al Canadà en tant que representant de l’almirallat britànic i em van acomodar en una suite del luxós hotel Chateau Laurier d’Otawa; ningú no em va revisar cercant polls.

Perutz fou tret de l’exili i cridat per treballar en investigació militar a causa dels seus coneixements en cristal·lografia. Concretament el van encarregar de trobar la manera d’obtenir un gel més dur i que es congelés més ràpid. En un soterrani de Londres, sota una carnisseria industrial que mimetitzava els transvàs de gel amunt i avall, Perutz va obtenir un gel impurificat amb fibres de cel·lulosa molt més dur que el gel obtingut d’aigua pura. Les proves van mostrar que en les mateixes condicions que un tret de fusell feia miques un tros de gel pur, en el cas del gel reforçat amb fibres de cel·lulosa, la bala hi feia un forat sense més conseqüències. Al gel reforçat el van anomenar pykrete perquè Pyke era el cognom de l’inventor de la idea.

Perutz no sabia aleshores que les seves investigacions s’inscrivien en el projecte Habacuc (Habbakuk, en anglès). El secret era necessari: d’una banda, cosa militar en temps de guerra i, de l’altra, el mateix Perutz, jueu però austríac, antic deportat, Ai!, reconeixia un cert ambient de desconfiança!

Què era el Projecte Habacuc?

Durant la guerra, el trànsit d’avions amunt i avall per travessar l’Atlàntic requeria vaixells portaavions, però el domini dels submarins alemanys era absolut. Semblava impensable un desembarcament a Europa sense tenir prèviament el domini sobre l’Atlàntic. Calia establir alguna mena de base prou gran per a l’aprovisionament, però l’acer i l’alumini eren aleshores molt escassos perquè es feia servir per als vaixells i els avions. No oblidem que TOT EL MÓN era en guerra! El gel, en canvi, era un material molt abundant.

Es pot construir una gran nau de gel? Una idea creativa, certament! O una idea de bomber, segons ho mirem. La congelació de l’aigua és un procés lentíssim, perquè involucra molta energia i perquè el gel que es forma damunt l’aigua líquida -fet del tot excepcional que fa que puguem fruir d’un món amb aigua líquida- fa d’aïllant i entorpeix el procés de congelació. Per això, és estrany trobar rius totalment congelats. I, d’altra banda, un cop construïda la nau de gel enmig l’Atlàntic, ens trobaríem amb un fet angoixant: la fragilitat del gel. El Quarter General d’Operacions Combinades de l’exèrcit britànic va passar per alt la part de l’aigua relativa a l’energia, ja que al capdavall, si bé costa molt obtenir gel, la guerra és la guerra i no val a pensar en despeses; però en absolut obviaren el fet de la fragilitat del gel. És aquí on apareix Perutz, el seu soterrani de Londres sota la carnisseria i el pykrete, capaç de resistir el tret d’un fusell.

Vet aquí els requisits tècnics amb què calia dissenyar la nau de pykrete:

  • Havia de suportar l’onatge més fort de l’Atlàntic: 30 metres d’altura i 250 metres entre onades
  • Havia de ser una nau autopropulsada amb capacitat de maniobra fins i tot amb maregassa
  • Havia de resistir els torpedes dels submarins alemanys
  • Havia de tenir prou superfície per permetre l’enlairament dels avions bombarders més grans

La bestiola, doncs, havia de construir-se amb un casc de 13 metres de gruix; la coberta havia d’anar 15 metres per damunt l’aigua; havia de tenir almenys una mànega de 65 metres i una eslora de 650 metres; calien 26 motors elèctrics, cadascun amb una hèlix, proporcionant en conjunt 24 600 kW, que fornirien 7 nusos de velocitat. Tot plegat amb un desplaçament de 2 200 000 tones.

Vet aquí el producte (mental) del projecte Habacuc: la gran nau de gel. Sobre el paper, la nau existia. En la realitat, el primer a no creure-hi a causa dels problemes d’on i com construir-la i de la lenta deformació que podia patir el pykrete sota pressió va ser el propi Perutz. Però en plena segona guerra mundial, quin austríac exiliat a Londres i treballant per a un projecte militar tan secret, aprovat pel propi Churchill, podia gosar discutir un projecte així?

Prototipus amb sostre de la nau (Font: Cabinet Magazine)

Tot i que se’n va construir el prototipus de la fotografia, el projecte Habacuc fou finalment abandonat perquè la quantitat d’acer que calia per construir les instal·lacions per fabricar el pykrete era més gran que la necessària per construir les naus equivalents. La bona nova és que Max Ferdinand Perutz, aquell austríac de qui calia desconfiar per si de cas, va obtenir la nacionalitat britànica en el lapse d’un fast food per poder viatjar al Canadà a presentar i defensar el projecte als aliats americans en nom de l’almirallat britànic. El propi Perutz descriu irònicament en el seu I Wish I’d Made You Angry Earlier com eludia la pregunta sobre si era la primera vegada que viatjava al Canadà…

Uns quants anys més tard, el 1962, va guanyar el premi Nobel per les seves aportacions al coneixement de l’estructura de l’hemoglobina: un britànic universal, ves! Del prototipus de la nau de gel, no en queda res més que fotografies…

-

 Per saber-ne més:
 
Una biografia:  Gratzer, Walter (2002-03-05). “Max Perutz (1914–2002)” (PDF) [Accés 11-2013]. Current Biology 12 (5)
 
La construcció del prototipus [Accés 11-2013]
 
Paul Collins, The Floating Island, Cabinet Magazine, 2002 [Accés 11-2013]
 
 Versió en castellà de I Wish I’d Made You Angry Earlier: Los científicos, la Ciencia i la Humanidad, Ediciones Juan Granica SA, Barcelona, 2002

 

 

 

Carta (d’ànims) al senyor Duran

Apreciat senyor Josep Antoni Duran i Lleida,

Havent llegit les declaracions que va fer vostè sobre com de malament ho passen els professors, li he de confessar, senyor Duran, que estic clarament molest. Per raons que aviat comprendrà no estic ofès en absolut, però sí molest i trist.

Jo sóc professor d’institut feliçment i ininterrompuda des de 1985, llavors que vaig guanyar la plaça per oposició, i, en diferents moments de la meva vida professional, també he estat professor a la universitat. Comprendrà, doncs, la meva sensibilitat cap a comentaris fets sobre la professió, més encara si el comentari el fa un (per molts) admirat prohom de la política com és vostè, que sempre s’ha mantingut -just és de reconèixer-ho- com un dels millor valorats polítics catalans.

Deu ser molt dur mantenir el llistó tan alt! Fer d’equilibrista entre el pa que no és pa i el vi que no és vi i haver de suportar el botifler aquí i el catalanista allà no deu ser gens fàcil. Però vostè, senyor Duran, d’això, n’és un mestre, val a dir-ho. No vull ara insultar la seva intel·ligència explicant-li per quina raó l’expressió “pobres professors” està carregada d’un insuportable i lliscós paternalisme. Essent, doncs, vostè un mestre en prestidigitació, se’m fa d’allò més estrany que hagi tingut aquesta relliscada plena de desconsideració cap a la meva professió.  

Si mai decideix vostè baixar de l’AVE, del pont aeri i dels hotels de cinc estrelles i vol dedicar-se a l’honorable professió d’ensenyar, no caldrà probablement que pensi en feixugues oposicions, no, perquè té, senyor Duran, molts i influents amics escampats arreu. Ho tindrà, doncs, molt més fàcil que no pas la majoria.

Clar que el tema del sou serà tota una altra cosa. Per començar, però, i en contra del que vostè creu, sí que podrà arribar a final de mes. Cregui’m que sí. En som molts i tots hi arribem. Com a professor vostè tindrà un sou bastant per damunt de la mitjana de sous d’aquest país (que són molt baixos, per si no ho sabia), però extraordinàriament per sota, Ai las!, del sou que vostè té ara.

Tanmateix tot això té solució. Es diu austeritat, senyor Duran.

Austeritat: aquesta refotuda paraula, pronunciada tantes vegades per partits com el seu, que està engegant Europa a dida, però que ara -ves per on!- descobrim que vostè… tem (Si em permet una digressió, li diré que en vaig aprendre el significat dels meus pares, que la practicaven com un valor, però ara, quan és pronunciada per segons qui, la trobo obscena).

Quan vostè vagi al bar del costat de l’institut o al de la facultat, podrà menjar raonablement bé per uns 10 €, cafè inclòs! Res a veure amb els menús de 30 €, naturalment, però trobarà una certa gràcia, diria que fins i tot una certa satisfacció personal, a l’hora de pagar de la butxaca pròpia i no haver de fer el càrrec a dietes. I per la banda de la salut, a certa edat, senyor Duran, pensi que el còctel de gambes li pot acabar produint àcid úric. La part trista és que si ha de sortir al carrer per anar a dinar i caminar una estona, és probable que trobi gent remenant els contenidors d’escombraries. No s’espanti si ho veu. És gent normal que han perdut la feina i potser també la casa, en part gràcies a les polítiques liberals de partits democratacristians com el seu que ho empastifen tot.

Les seves despeses en roba també seran molt més petites. Amb un o dos vestits per a situacions de compromís ja en tindrà ben bé prou. La roba de sastre i el guix de les pissarres fan mala parella. Necessitarà roba més lleugera, més informal també. Potser una bossa per dur els papers amb certa elegància (19 € a Decathlon). En rebaixes, descobrirà que per 18 € pot tenir quatre samarretes Springfield de colors alegres i vius. I, encara que ara li sembli increïble, la majoria de la gent no es gasta 400 € en un parell de sabates. Tot això ja ho anirà veient.

Si els seus influents amics li obtenen una plaça a Barcelona, tampoc no haurà de gastar gaire (comparativament) en transport, tot i que si ha d’agafar segons quina línia de RENFE, mai no sabrà a quina hora arribarà. Tanmateix, si la plaça no és a Barcelona, les coses es compliquen. I és que molts partits van defensar fa anys invertir en trens d’alta velocitat per anar a Madrid ràpid ràpid en lloc de fer-ho en trens de rodalies per a anar a treballar a l’hora. En fi, senyor Duran, quan faci amistats al tren, ja li ho explicaran. No em vull fer pesat.

Finalment, quan, ja més tranquil, assossegat i auster, vegi que això d’arribar a final de mes de vegades és una qüestió de proporcions entre el nostrat SEAT i el germànic Mercedes o entre la platja de Palamós i Punta Cana (diguem-ne equilibri pressupostari), començarà a buscar coses bones i positives en la professió. I les trobarà! Ben segur que sí! Perquè n’hi ha moltes, moltíssimes. Per exemple, tractar amb gent jove, més clara, més radical, més sincera.

Després d’uns anys amb el menú de 10 €, observant què passa al carrer, viatjant amb rodalies, vestint pret-a-porter i tractant amb la de vegades insolent però clara i radical sinceritat dels estudiants, ja veurà, senyor Duran, com descobrirà tot un món de mortals -on el pa és pa i el vi és vi- sota el cel de l’Olimp on ara viu. Qui sap si fins i tot no acaba votant diferent!

Vostè pot. Sort i endavant!