El conflicte dels mestres i les colònies té la virtut de situar al mapa un munt de veritats inqüestionables, d’aquelles que ningú mai no s’hi havia parat a pensar. El món de l’educació està ple de paranys emocionals, de mines i de mites. I de tant en tant és bo destapar-los, desconnectar-les i denunciar-los. No sé si els mestres se’n sortiran, però, coi!, què bé que se’n pugui parlar. Heus aquí alguns exemples:
1. Les colònies formen part del projecte educatiu
Tot, absolutament tot el que es fa en un centre educatiu, tant de primària, com és el cas, com de secundària, inclosos els batxillerats i la formació ocupacional, tot forma part del Projecte Educatiu. I això és així per definició. No es pot fer res que no aprovi el consell escolar i tot el que aprova el consell escolar, en l’àmbit de les activitats dels alumnes, és projecte educatiu. Així que ens trobem en un bucle tancat, d’on resulta impossible escapar.
Que un mestre s’endugués un grup de nens sense l’aprovació del consell escolar seria absentisme laboral (perquè el seu lloc habitual de treball està establert en un horari aprovat pel mateix consell i pels organismes d’inspecció) i, encara pitjor, segrest, si els pares no en sabessin res.
Qualsevol argumentació defensant les colònies basada en el fet que formen part del projecte educatiu està viciada d’entrada per aquest bucle infinit. Defensem-les, sí, però no perquè siguin projecte educatiu, sisplau.
2. Les colònies són obligatòries
Les colònies no poden ser obligatòries perquè cal pagar-les. En tot aquest conflicte s’ha passat per alt que els mestres fan el paper de distribuïdors en tot el negoci turístic relacionat amb les colònies. Uns distribuïdors, això sí, que no s’enduen cap part. Però són ells els qui gestionen l’eficiència entre oferta i demanda i també són els qui recapten i transfereixen els diners des del consumidor (família) a l’empresa que oferta el servei. Aquest punt no és irrellevant en tota la controvèrsia ni molt menys neutre, ja que hi ha un sector econòmic important en joc que també defensa -i també legítimament- els seus interessos.
Per si algú tenia algun dubte sobre la no obligatorietat d’assistir a les colònies, pot llegir el reglament d’inici de curs, publicat pel Departament d’Educació: en cap lloc no hi trobarà aquesta obligatorietat. És més: el reglament preveu què cal fer amb els alumnes que opten per no anar-hi, però el reglament no preveu què cal fer amb els alumnes que opten per no anar a classe de Matemàtiiques perquè això és impossible. De fet, hi ha escoles que programen colònies i n’hi ha que no. Si les colònies fossin obligatòries, tots els centres, sense excepció, en farien, com fan Matemàtiques i Socials.
Si el Departament d’Educació es despengés ara amb l’obligatorietat, hauria de fer-se’n responsable: pagar-ne almenys una part (recordeu que l’educació obligatòria és gratuïta!) i considerar tots els aspectes laborals implícits, poca broma! No ho farà, no patiu. Aquí sí que els mestres tenen l’administració ben i ben collada.
3. Els interessos dels nens han de prevaler per sobre de tot
Que els interessos dels nens cal considerar-los no hi ha ningú amb dos dits de front que ho discuteixi. Ara bé, que sigui l’únic em sembla que és un camí perillós. Perquè, en primer lloc, oblida que al darrera hi ha professionals que en viuen, professionals amb drets, ells també (És un error d’estratègia i conceptual llançar els dards cap a ells, i no cap a qui va originar el conflicte). I, en segon lloc, més particular, és un camí perillós perquè caldria valorar la importància de les colònies (quelcom que recordeu que no és obligatori) prèviament i sense donar per fet la seva importància en el conjunt general d’aquests interessos dels nens, és a dir, de llur educació.
4. Les colònies són molt importants
Convindria posar-nos d’acord sobre el valor exacte d’adverbis com molt i poc. Perquè temo que, en cas contrari, caiguem en la demagògia. La meva posició és clara: una cosa que no és obligatòria no deu ser gaire important. És molt important -i obligatori- aprendre Matemàtiques, Ciències, català i castellà. Ho és tant, d’important, que hi ha autèntiques batalles polítiques entorn de les hores dedicades a català i castellà. Mai no he sentit, però, cap discussió sobre les hores dedicades a les colònies. És clar que si no són obligatòries, com podríem legislar sobre la durada en el sentit que sí que es legisla sobre les hores de català? Els pares poden percebre les colònies com a molt importants i, sense cap mena de dubte, les colònies són molt importants econòmicament per a un sector concret. Però que la importància pedagògica de les colònies pugui tenir el molt, això cal discutir-ho, i si surt que si, que són no importants sinó molt importants, aleshores caldrà fer-les obligatòries.
En resum, les colònies, que no són obligatòries, formen part del projecte educatiu perquè no pot ser d’altra manera; la seva importància cal relativitzar-la i els interessos dels nens no es poden considerar sense límits. Aquest és un conflicte complex perquè implica molta gent molt diversa (pares, empreses, mestres, administració, sindicats) i perquè és molt fàcil recórrer a raons mai qüestionades, a veritats absolutes i molt emocionals: un terreny minat, vaja. Qui va començar, senyor Maragall, hauria d’acabar deixant les coses com estaven abans de la gran explosió, llavors que els mestres tenien jornada intensiva i els nens anaven de colònies. Si l’estimat germà petit baixés del burro una vegada, potser els nens, tots els nens amb pares que ho poden pagar, anirien, almenys ells, de colònies.
En qualsevol cas, el debat serà sa.
Entrades relacionades
