L’aplicació de les dèries Maragall (germà petit del MH ex-president) han tingut la rara virtut de posar d’acord grups absolutament heterogenis… ni que sigui en el desacord: pares, sindicats i professionals de l’educació, tant al sector privat com al públic.
Una d’elles: l’eliminació de la jornada intensiva dels mestres com a conseqüència del nou calendari educatiu. Segurament plou sobre mullat, tractant-se com es tracte d’un col·lectiu -no pas l’únic- a qui s’ha abaixat el sou d’una manera tirant a despòtica. Com a mesura de pressió, el col·lectiu ha decidit prescindir de les colònies, quelcom que ara per ara no és una obligació laboral entre uns professionals que fan molt més del que la gent sap per pur voluntarisme. Tot això, és clar, cal contextualitzar-ho en una crisi d’idees, d’objectius i de mètodes sindicals evident. I és que el col·lectiu actua sense sella, a pèl, com pot, intuint què i on pot fer mal. I vet aquí que l’han encertada de ple! Enhorabona, companys! Perquè sembla que ningú no s’havia adonat que una part de la indústria turística d’aquest país es basa en l’ocupació de la temporada baixa: les esquiades dels nens quan ningú no va a esquiar; l’ús dels autocars, hotels i restaurants llavors que els guiris escassegen; l’ús d’instal·lacions esportives i culturals que altrament serien poc visitades (lamentablement, també cal dir-ho)… I tota aquesta part del PIB depèn de les decisions d’un col·lectiu tradicionalment… com ho diríem?… socialment poc valorat? Això ÉS poder! I el que fan els mestres és aplicar les eines que tenen per defensar els seus interessos, eines allunyades, això sí, de les plataformes fins ara habituals (sindicats). I els sindicats, a qui ningú no ha convidat a la funció, hi assisteixen amb els ulls oberts com a taronges. Recordem que moltes escoles de primària no van fer la darrera vaga, sinó que es van tancar amb nens i pares tota la nit. Algú pot imaginar una cosa així en el sector bancari? En el metall? Els mètodes tradicionals de protesta i pressió estan en crisi (crisi = canvi) per bé o per mal. Que sigui oportú el que fan els mestres, assenyat, legítim o útil són figues d’un altre paner.
Però l’enrenou té la virtut de posar en solfa tota una sèrie de coses que es donaven per suposades. Sentia no fa gaires dies un pare per la tele reclamant “el dret del seu fill a aprendre a esquiar”. Sens dubte, no deu haver cap mestre al món que discuteixi un dret tan fonamental com aquest. Però, bé, estem parlant d’un conflicte al primer món: ni es qüestiona el dret a l’educació de ningú ni els mestres lluiten per les llenties. Si em perdoneu la frivolitat, uns lluiten per la jornada intensiva i els altres pel dret a esquiar. Em costa ser més clar. Però que aquest pare pensi que és el sistema educatiu -i no ell, pare de la criatura- qui ha de portar el nen a esquiar, això, a mi, em preocupa. Perquè el que hi ha al darrere d’aquest pensament no és una idea compensatòria de l’escola com a funció pública, equilibradora i social, sinó una delegació bastant barroera de les obligacions contretes cap als fills -els únics en aquesta història que ni lluiten, ni opinen, ni decideixen, ni voten, ni aniran, pel que sembla, a esquiar.
Fotografia: festa al col·le, ACIS Artur Martorell, Barcelona
Retroenllaç: Mestres i colònies — Tonilog