Sobre elefants i més coses

Publicat el 25 d'abril de 2012 per Toni

Tot això dels elefants i el rei ha palesat, entre altres moltes coses ja comentades per totdéu, la gran, ingent, monumental, immensa, enorme, gegantina i extraordinàriament vasta imaginació popular. Ja va passar durant la darrera visita papal. Recordeu aquell triangle de perill amb el perfil d’un mossèn perseguint uns nens? Internet segueix essent -mentre el senyor Felip Puig no hi enviï els mossos d’esquadra- l’únic lloc on es pot descarregar la mala llet que el país va acumulant dia sí dia també.

M’he permès de triar quatre de les -segons el meu parer, ja que aquest és el meu blog- millors representacions. No tinc, com fóra de menester, el permís dels autors perquè són anònims (crec), però imagino que la intenció d’ells ja era justament com més millor.

I el millor dels millors…

Visca l’humor i la llibertat d’expressió!

Addenda: els elefants són mamífers de l’ordre dels proboscidis. L’ordre dels paquiderms ja no existeix. Aquestes coses evolucionen, van canviant, al contrari de la monarquia.

Publicat dins de Acudits, Comentaris | Etiquetat com a elefant, Espanya, monarquia, rei, república | 1 comentari

Ja és casualitat

Publicat el 14 d'abril de 2012 per Toni

Quina heroïcitat, oi?

Convindreu que mantenir certes aficions -cares de debò- en un país situat en un atur esgarrifós és propi de califats d’altres temps; però… a més a més, caçar elefants… justament elefants… aquells animalons als quals ja Aristòltil s’hi va referir com dels més inel·ligents de la Terra?

Se’m fa difícil entendre quina mena d’emoció pot tenir disparar davant d’un elefant res que no sigui una càmera fotogràfica; però ja ens estem avesant a tenir una casa real propensa a les armes de foc.

La casualitat la fa el diable, el mateix que carrega les armes, i el diable ha volgut que tot plegat s’hagi esdevingut justament, Ai las!, un 14 d’abril, en el 81è aniversari de la proclamació de la darrera república.

Visca el diable! Visquin els elefants! Visca la república!

Publicat dins de Comentaris | Etiquetat com a Aristòltil, elefant, església catòlica, Espanya, monarquia, rei, república | 10 comentaris

L'hidrogen. Combustible del futur?

Publicat el 25 de març de 2012 per Toni

Fotografia: vehicle de la marca Hyundai propulsat per una pila de combustible d’hidrogen ( Wikipedia Commons)

Tenia de petit un amic a Sitges, on anàvem a estiuejar, que solia sorprendre’ns amb “experiments” d’allò més espectaculars. Realment no teníem ni fava del que succeïa, però ens ho passàvem ben rebé. Un dels experiments era ruixar una moneda (de poc valor) amb salfumant. Era fascinant veure la moneda encongir-se i observar el despreniment de fum, un fum de vegades picant. Com que això eren jocs de carrer, i en aquells anys el carrer no havia estat asfaltat, posàvem la moneda damunt alguna pedreta. Aleshores saltàvem de la fascinació al deliri en veure com el regalim de salfumant se les havia també amb la pedra. No en teníem ni fava, ja ho he dit, però, ai!, de seguida ens vam adonar que el fum que eixia de la moneda era diferent del fum procedent de la pedra.

No podíem saber aleshores que vèiem dues reaccions molt típiques dels àcids. El salfumant és la forma més econòmica d’adquirir a ca l’adroguer l’àcid clorhídric, un àcid molt fort. El gas que desprenia la pobre pedra minvant era diòxid de carboni, que no podíem observar perquè és incolor, i vapor d’aigua, el fum blanc que sí que vèiem sortir d’entre un garbuix de bombolles. El gas procedent de la moneda era l’hidrogen, que tampoc no podíem veure, però anava acompanyat també de vapor d’aigua i arrossegava part de l’àcid clorhídric, una part molt petita però suficient per notar una certa picantor al nas. La primera reacció, les dels àcids amb els carbonats -que prosperen molt entre les pedres allà al Garraf- és el que justifica que el salfumant es vengui en les drogueries com a producte de neteja i és la culpable de moltes taques en els marbres de les cuines (llavors que eren de marbre) quan s’hi manipulava vinagre, suc de llimona o cocacola. La segona reacció, la dels àcids amb la majoria dels metalls -el coure, l’or i el platí formen un club molt exclusiu- és la que ens va menar, anys més tard -però no molts-, a acostar un misto (algú de la colla ja devia fumar d’amagatotis) al gas de la moneda… I poder observar aquella petita explosió que ens va fer saltar del deliri al desvari, a la bogeria, al frenesí!

I és aquesta tercera reacció, la de l’hidrogen amb l’oxigen de l’aire, que produeix aigua i sobretot energia, allò que justifica aquest post.

Tot i que els alquimistes ja coneixien el gas que desprenia l’oli de vitriol (l’àcid sulfúric) en contacte amb el ferro, van caldre segles per descobrir que aquell gas era combustible i produïa aigua, fet que Lavoisier (1743 — 1794) va aprofitar per posar-li nom: hidrogen vol dir generador d’aigua. L’hidrogen avui és ben conegut. El seu àtom és el més senzill de tots els àtoms de l’univers: un protó i un electró. És impossible un àtom més simple. La molècula també és molt simple: només dos àtoms. És per això que l’univers està constituït fonamentalment d’hidrogen. Però no busqueu hidrogen lliure al vostre voltant: el que hi va haver… ja fa anys que va produir aigua en trobar-se l’oxigen.

La simplicitat de la molècula d’hidrogen fa que sigui útil en la producció d’energia però és la culpable alhora que no se n’estigui emprant. Comparem-lo amb el propà per veure-ho. Les molècules de propà estan constituïdes d’àtoms de carboni i d’hidrogen, exactament tres àtoms de carboni i vuit d’hidrogen. Quan el propà es crema en l’aire, es combina amb l’oxigen i dóna diòxid de carboni i aigua. Però l’hidrogen, en cremar-se, no pot donar diòxid de carboni perquè la seva molècula no té àtoms de carboni. Produeix només aigua. Fem servir hidrogen, doncs, en lloc de propà i adéu a l’escalfament global!

Gol a favor de l’hidrogen!

D’altra banda, el propà té molts més enllaços que la molècula d’hidrogen. Mentre aquesta només en té un entre dos àtoms d’hidrogen, cada molècula de propà en té dos entre carbonis i vuit enllaços més entre àtoms de carboni i d’hidrogen. La conseqüència de tot això és que la combustió del propà dóna molta més energia que no pas la de l’hidrogen. Caldria 7,8 metres cúbics d’hidrogen per escalfar la mateixa aigua que podríem escalfar amb només un metre cúbic de propà. Quina diferència! Encara hi ha un problema pitjor: d’on traiem l’hidrogen? No és només una qüestió de preu. El propà ja sabem d’on surt, però l’hidrogen l’hauríem d’anar a buscar a… les estrelles… Un pèl massa lluny! I del mar? No el podríem extreure del mar, de l’aigua del mar? I tant! Però, Ai!, necessitem la mateixa energia, exactament la mateixa, per extreure l’hidrogen de l’aigua que la que obtindríem per la combustió de l’hidrogen. Seria com si utilitzéssim una bomba elèctrica per elevar l’aigua fins a l’embassament i deixar-la caure per obtenir electricitat. Per sort, en el cas dels salts d’aigua, és l’evaporació del mar i la pluja (el Sol en últim terme) qui fa retornar l’aigua a les muntanyes però no hi ha res de similar per a l’hidrogen -o això pensàvem.

Empat!

Fem un resum: el propà és molt bon combustible, però un dia o altre s’acabarà i a més haurà incrementat la quantitat de diòxid de carboni molt per sobre del que l’atmosfera del planeta pot tolerar; l’hidrogen és un mal combustible en termes d’energia, però les reserves en són virtualment infinites i la seva combustió produeix únicament aigua. No hi ha, ben mirat, cap situació d’empat: l’hidrogen guanyaria clarament a mig termini si hom trobés la manera d’obtenir-lo fàcilment.

L’hidrogen es podria obtenir per electròlisi de l’aigua si l’electricitat invertida en el procés provingués al seu torn de sistemes renovables: el vent, les marees, el sol, que són en general poc regulars. Seria una forma d’emmagatzemar energia, quelcom que no es pot fer amb l’electricitat directament. Imaginem un molí de vent produint hidrogen quan la demanda elèctrica és inferior a la producció. L’hidrogen emmagatzemat podria més tard, quan no fes vent, combinar-se amb l’oxigen de l’aire en una cel·la elèctrica per produir aigua i electricitat. He vist maquetes de cotxes funcionant amb aquest principi. Són maquetes que utilitzen l’energia solar per generar l’electricitat per moure’s o bé, si no es mouen, per generar hidrogen per hidròlisi de l’aigua, i que fan servir l’hidrogen quan no hi ha prou energia solar. Malgrat els problemes que apareixen en augmentar l’escala, el Hyundai ix35 FCEV de la fotografia és ja una realitat, tot i que no pot produir l’hidrogen que requereix la seva cel·la.

El procés d’obtenció d’hidrogen a partir de l’aigua el realitzen determinades algues al mar, però és massa lent per considerar-lo pràctic. Per això, s’estan fent esforços per modificar genèticament aquests organismes. Fa certa basarda pensar que podem modificar un bacteri, un ésser viu, a fi que produeixi allò que necessitem, però el concepte no és tampoc gaire diferent del de cultivar bacteris per fabricar iogurt. Alguns altres enfocaments parteixen de bacteris com ara Saccharolyticus Caldicellulosiruptor. Aquest organisme viu en aigües termals, a 70 C, en ambients molt pobres en glucosa i altres sucres, de manera que pot extreure energia degradant un ampli ventall de carbohidrats (el seu nom, Saccharolyticus, “trencasucres”, ho diu tot) i per mitjà d’ell podem obtenir hidrogen a partir dels residus industrials procedents de la fabricació del paper i de residus agrícoles diversos.

Sigui que obtinguem l’hidrogen a partir del tractament de residus o de l’aigua, amb intervenció o no de microorganismes modificats, tot sembla indicar que aquest gas, el més abundant a l’Univers, i el més antic, serà també el gas del futur.

Hidrogen guanya!

Més sobre biohidrogen:
http://tinyurl.com/7jao2tp
http://www.biohydrogen.nl/hyvolution

Publicat dins de Ciència, Química | Etiquetat com a combustible, hidrogen, pila | 4 comentaris

De la pólvora i els netejadors de vàter

Publicat el 27 de febrer de 2012 per Toni

De petit, sempre m’havien fet fàstic aquelles menes de floritures allargassades i blanques que apareixen en algunes parets humides. Em feien fàstic perquè en desconeixia la naturalesa i perquè sempre eren en llocs ombrívols i humits – i vaig descobrir que a prop d’on hi havia estables amb bestiar. Al carrer de Gualbes, en front de la plaça d’Adrià de Barcelona, on jo solia jugar quan era un nen, hi havia un lloc on les excrescències apareixien -ens semblava- de dia en dia. Era al peu de les escales del parc de Monteroles, on avui hi ha un pàrquing, un lloc fastigós aleshores atès que tots els gossos del barri hi anaven a pixar, cridats probablement per la ferum amoniacal cofoia d’hormones que tant plau els nostres millors amics. El meu avi deia que allò era el salnitre, i que anava bé per a les plantes, i estic segur -encara que no recordo haver-ho vist mai- que en recollia per tirar-n’hi. Anys més tard, jo tancava la bicicleta en un garatge que havia estat l’estable d’una de les darreres vaqueries de Barcelona, al carrer Abad Odó. I les parets més ombrívoles de l’estable també eren ben plenes de les filagarses blanques. La propietària -que ho havia estat també de la vaqueria- havia pintat i repintat i fins i tot emblanquinat amb calç, i l’adroguer del barri, a Can Codina, li havia venut ves a saber quina-mena-de-què que sembla que anava d’allò més bé… fins que les filagarses apareixien de nou.

Però no val a perdre-hi el temps ni els diners: quan el sòl conté sals riques en nitrogen i és humit, tard o d’hora, l’aigua ascendeix per capil·laritat tot arrossegant el nitrat de sodi o de potassi -o tots dos- que cristal·litzen finalment, en evaporar-se l’aigua a la superfície, formant els característics filets blancs: heus aquí el salnitre. Els consells de Can Codina o l’emblanquinat de la paret no actuaven sobre les causes: la presència al sòl dels nitrats, fornits per desenes d’anys de fermentacions i transformacions químiques de la urea de les vaques, al carrer Abad Odó, o la dels gossos, al carrer de Gualbe.

El meu avi tenia raó: el salnitre és una bona font de nitrats per a les plantes. I va tenir un gran valor com a fertilitzant fins que el desenvolupament de la química industrial alemanya a les primeries del segle XX va trobar altres maneres d’obtenir amoníac i altres substàncies constituïdes de nitrogen. Tanmateix el salnitre també pot tenir usos més agressius. Els romans l’empraven en la guerra per fer foc, però com que no havien descobert el poder detonant de determinades mescles ben polvoritzades i comprimides que inclouen nitrat de potassi, carbó i sofre, la pólvora, ves, trigaria un temps d’arribar a Europa.

La paraula salnitre (sal de nitre) procedeix a través del llatí de l’expressió amb què el egipcis, grans químics pràctics de l’antiguitat, coneixien el carbonat de sodi decahidratat, que avui anomenem natró. El carbonat de sodi i el nitrat de sodi són substàncies diferents, però això realment no es va saber fins que es va aïllar i identificar el nitrogen (nitro gen, generador de nitre) al segle XVIII. Tot i que salnitre és el mot més emprat en català per designar ambiguament el nitrat de potassi i el de sodi, també existeix el mot salpetre. Aquest sinònim procedeix de l’expressió llatina medieval Sal Petrae (sal de la pedra) sembla que inventada per l’alquimista Geber (sobrenom d’Abu-Mussa Jàbir ibn Hayyan al-Azdí,722-804?), i ens remet a la manera d’obtenir-lo durant segles. I és que el problema de com obtenir salnitre per fabricar pólvora va preocupar molt, perquè durant anys per proveir-se’n calia anar a coves i estables o a prop de fosses sèptiques. Val a dir que Catalunya en fou una gran productora fins que es van trobar enormes quantitats als actuals Xile, Bolívia i Argentina a partir del segle XVII. Des dels temps de Jaume I -que, per cert, el treia de la Cova de Collbató-, a Catalunya es fabricava un nitrat de potassi de gran qualitat, però el fet que calgués recórrer més endavant al seu “cultiu” en llocs pròxims a fosses sèptiques per abastir-ne la demanda creixent no puc evitar de relacionar-lo amb la nostra cultura tan escatològica…

Ja al segle XX, exactament el 1919, un enginyer que treballava en el desmantellament d’una fàbrica d’explosius, Harry Pickup, va vessar -ves a saber per quina raó!- residus en una tassa de vàter. El Senyor Pickup, home habituat a l’observació sistemàtica, va adonar-se del poder detergent dels residus. I la seva ment, alertada per aquell acte de serendipitat, va fer un salt. I no només la seva ment, sinó també el seu compte corrent en fabricar i comercialitzar un nou producte de neteja amb la marca Harpic, una contracció del seu propi nom amb la qual avui genèricament designem qualsevol netejador del vàter.

I vet aquí com el salnitre torna a l’origen…

Publicat dins de Ciència, Història de la Ciència, Química, Serendipitat | Etiquetat com a Barcelona, Catalunya, escatologia, explosiu, Geber, harpic, Jaume I, natró, netejador, nitrat de potassi, nitrat de sodi, nitrogen, pólvora, salnitre, salpetre | 3 comentaris

Quina ppolicia…

Publicat el 21 de febrer de 2012 per Toni

Quina policia: professional, valenta, efectiva, al servei del ciutadà, jugant-se la vida per l’ordre, sempre disposada a donar-ho tot per tal de protegir el dret de manifestació. Aquest és una policia com cal. Si, senyor. Contra terroristes i estudiants adolescents, tots moolt perillosos.

L’únic que li queda a la ppolicia és que tornin a vestir de gris. Tot torna. Deixeu passar el temps…

Publicat dins de Comentaris, Educació | Etiquetat com a policia, València | 1 comentari

Cel·luloide, per serendipitat

Publicat el 12 de gener de 2012 per Toni

Imatge: durant un temps es van construir mànecs de ganivet i de tota mena d’objectes i pròtesis dentals amb cel·luloide aprofitant la possibilitat de motllurar-lo en calent. Fins que la baquelita, un plàstic descobert més tard i força resistent a la calor, li va barrar el pas. Però allò que va convertir el cel·luloide en material de culte en fou la fabricació de film fotogràfic a partir de 1889 per Eastman Kodak.

Durant la guerra de secessió nord-americana, el preu de l’ivori no parava d’apujar. La indústria del billar se’n ressentia molt i, per això, es va convocar un concurs per premiar qui trobés un substitut adequat. En aquell temps, John Wesley Hyatt (1837-1920) -de professió, inventor- tenia patentat un sistema de fabricació de boles de billar a partir de pols d’os i d’ivori barrejat amb laques. Però seguia treballant-hi per millorar-lo, perquè aquestes boles no tenien la densitat de l’ivori. I el concurs va ser un nou al·licient.

Quan Hyatt era petit, fou descoberta la piroxilina, la substància estrella d’aquest post, per Christian Friedrich Schönbein, un químic alemany. Schönbein, havent vessat una ampolla d’àcid nítric, es va netejar les mans amb el davantal de cotó, que després posà a eixugar a prop de l’estufa. Quan el davantal fou sec… explotà, una situació que, en cel·luloide en blanc i negre i mut, ens faria riure per les butxaques. L’home havia descobert, casualment, la nitrocel·lulosa (o nitrat de cel·lulosa), que actualment obtenim per nitració (reacció amb una mescla d’àcids sulfúric i nítric) de la cel·lulosa. Quan la nitració és elevada, és a dir, deixem més temps per reaccionar, obtenim la pólvora sense fum i, si la nitració és baixa, una substància que és al bell mig dels mons de la farmaciola, els explosius i els materials plàstics: la piroxilina (per dir-ho planament, una nitrocel·lulosa poc nitrada). La piroxilina era la base en temps de Hyatt i encara avui de laques i pintures i també era ja ben conegut el col·lodió, utilitzat per protegir ferides, res més que piroxilina dissolta en èter i alcohol. Però si canvieu l’èter per càmfora -i també les proporcions- aleshores la piroxilina esdevé cel·luloide, el primer plàstic termostable de la història. Tanmateix el cel·luloide era un material absolutament desconegut a mitjan segle XIX.

Diuen que John W. Hyatt, havent-se fet una ferida mentre treballava, va acudir a l’ampolla de col·lodió per curar-se i que, accidentalment, vessà el col·lodió i l’alcohol i s’adonà de la formació d’allò que avui coneixem com a cel·luloide. Bé, hem de dir que l’explicació té aspectes poc clars des del punt de vista de la Química i que el que devia passar no ho sabrà mai ningú. Però, passés el que passés, és ben clar que la providència (?) hi va tenir molt a veure. Probablement (o no) l’ampolla de col·lodió -i altres- s’havien tombat i vessat en una prestatgeria plena d’ampolles d’éter, càmfora, alcohol etílic, pirolixina i col·lodió, substàncies totes elles ben conegudes aleshores i que Hyatt usava diàriament. Que en John W. Hyatt s’hagués tallat o no és absolutament irrellevant, però no ho és que trobés un sòlid allà on esperaria haver trobat una massa enganxosa. Més d’un hagués llençat aquell sòlid blasmant tota mena d’invectives per tanta trencadissa i malmetement, però ell va observar en aquell material les propietats que convertien l’ivori en tan útil per fer-ne boles de billar. I es va posar a treballar per reproduir la substància. Fou ben bé un descobriment casual (Com també ho havia estat el del davantal explosiu quan ell era petit), però costa creure que aquella fos l’única vegada que succeïa un desastre similar en tot un planeta ben segur ple de prestatgeries amb productes adients per fer laques: la casualitat va esdevenir just quan l’observador adequat era al davant. Providència? Casualitat? Sort? Xamba? Nooo!

Serendipitat!

John W. Hyatt va aconseguir fabricar unes boles que tenien un nucli de paper i laca i una cobertura d’aquella mena de nou col·lodió obtingut a partir de piroxilina i càmfora que barrejava amb pols d’os i d’ivori. No cal dir que la comercialització de les noves boles fou un èxit, però aviat s’adonaren que algunes s’encenien amb facilitat per contacte amb els cigars o fins i tot feien una petita explosió (Recordeu el davantal explosiu?). El propietari d’un saló de billar va escriure a Hyatt per confiar-li els problemes i descriure com en alguna ocasió, davant el soroll de les boles, tots els presents van treure la pistola… De nou, una escena digna del millor cel·luloide!

John W. Hyatt va treballar contínuament en la piroxilina tractada amb càmfora i va descobrir una de les propietats que donen nom als plàstics termoplàstics: quan s’escalfen pels volts dels 90 C, s’estoven i es poden emmotllurar. Això obria el camí a noves aplicacions, ben allunyades del billar, com ara la fabricació de pròtesis dentals, i fou llavors que la fins aleshores piroxilina plàstica (Un nom potser massa lligat a laques i explosius?) va passar a anomenar-se “cel·luloide”, mot enginyosament inventat pel germà, Isaiah Hyatt, i que probablement resulta de la contracció entre les paraules col·loide i cel·lulosa.

El nom de Hyatt va lligat a les boles de billar i a les pròtesis dentals, però el nom de la seva criatura, el cel·luloide, el del primer termoplàstic sintetitzat a la Terra, anirà lligat per sempre a la indústria cinematogràfica, tot i que a mitjan segle XX les cintes de cel·luloide van ser substituïdes per les l’acetat de cel·lulosa, més tard per les de polièster i ara ja ni tan sols hi ha cinta. I tanmateix, podeu imaginar un segle XX sense cel·luloide?

Penseu en el nitrat de cel·lulosa i la càmfora tombats damunt d’un prestatge, fent de les seves, d’amagatotis, però, Ai!, descoberts a temps -just a temps- per qui millor podia descobrir-los… De nou, una seqüència de cel·luloide…

Aquest article ha estat publicat anteriorment a Des de la Mediterrànica amb el títol Culte al cel·luloide.

Per llegir més (en anglès)

Publicat dins de Ciència, Història de la Ciència, Química, Serendipitat | Etiquetat com a billar, cel·luloide, cel·lulosa, Hyatt, nitrocel·lulosa, piroxilina, plàstic, plàstic termoplàstic, termoplàstic | Deixa un comentari

Serendipitat

Publicat el 6 de gener de 2012 per Toni

A l’institut Menéndez y Pelayo de Barcelona, a la via Augusta, davant d’on el carrer Aribau mor, vaig estudiar jo. Com és natural, en tinc molt bons records, però també d’altres de ben tristos. Com a exemple de tristesa, al matí, tots els matins, formàvem al pati, el director feia un petit discurs d’adoctrinament i resava La Oración de la Mañana, després sonava l’Himno Nacional (que no havíem de cantar perquè no té lletra) mentre hissaven la bandera (que llavors no sabíem que seria preconstitucional) i, en acabar tota aquella litúrgia, pujàvem cap a classe. Això era així cada dia. I va ser així fins a 1975. Si algú de més jove en dubte, pot consultar el grup d’ex-alumnes del Menéndez al facebook.

Però no tot han de ser desmèrits: gràcies a tant de totalitarisme, tinc ara gran estimació pels valors republicans. Vull deixar clar que el nom de l’institut és l’únic que ha sobreviscut a la mort del dictador i, avui, és un centre públic amb tots els avantatges (molts) d’allò públic i alguns defectes (segurament pocs) d’allò públic. Hi vaig tenir professors que recordo amb certa emoció, professors que he oblidat absolutament i professors que segurament deuen ser presents en els malsons que no recordo en llevar-me. Més o menys com tothom. Més o menys com en qualsevol altre institut. Un dels que apareix en els malsons que després no recordo és probablement un professor de Matemàtiques, del qual m’estaré de dir-ne el nom per respecte (un d’aquests valors republicans de què parlava) a la seva persona.

L’home devia patir problemes indescriptibles de tipus mental. Altrament no m’explico com podia fruir de la manera que ho feia humiliant els seus alumnes. Preguntava per trinxar, simplement. Sé de molts companys que ho passaven molt malament, però no era el meu cas, per sort. Utilitzava paraules expressament molt rebuscades a fi que no l’entenguéssim. Entre classe i classe, moltes vegades jo buscava al diccionari aquelles paraules, però sovint no les trobava. Una de les preferides, llavors que suposava que havies respost de xamba, era serendipia (serendipitat en català) i tots els seus derivats:

-Serendípienos, señor Tal -sempre el cognom, sempre de vostè
-Eso le ha salido por serendipia
I altres…

No l’hi faltava pas, d’ironia, a l’home. Admeto que de vegades em feia riure. Una d’elles vaig acabar al despatx del director explicant-li les raons del meu bon humor. Però no va passar d’aquí perquè al capdavall jo era un bon alumne -mal m’estigui de dir-ho.

La paraula, curiosament, la vaig anar oblidant a la universitat alhora que canviava d’amistats, d’entorns i de vivències i el país passava del nacionalcatolicisme més canyí a la democràcia més vigilada d’Europa. Però m’hi vaig trobar de front, sobtadament, en estudis sobre Història de la Ciència. Ves per on!

Serendipitat és un mot erudit que equival, aproximadament, a xamba. Era el sentit amb el qual l’utilitzava el professor de Matemàtiques per tal de treure tota mena de mèrit a allò que fèiem. Serendipitat és un manlleu de l’anglès serendipity. La paraula s’utilitza en Ciència per referir-nos a troballes fortuïtes.

Existeixen troballes científiques per atzar? Doncs sí, una pila! Però matisem-ho: són troballes inesperades que no responen a l’objectiu principal de la recerca, però que en cap cas desmereixen un pèl. No cal gaire imaginació per especular que el descobriment del foc, de com fer foc i de per què és útil coure els aliments, fou un cas de serendipitat extraordinàriament important culturalment i evolutivament. Tanmateix, en general, els descobriments casuals són fruit de la sort només per inesperats, però són fruit sobretot de l’observació, la reflexió i l’experimentació inherents a la Ciència. Ni Arquimedes a la banyera ni Newton sota el pomer no van treure la primera llei de la hidràulica ni el principi de gravitació universal per xamba, suposant que tals episodis fossin certs, com tampoc Beethoven composà la novena simfonia per casualitat. Les grans empreses, siguin de l’àmbit que siguin, són fruit de l’esforç, el resultat de la transpiració més que de la inspiració. Com deia el genial Picasso, irònicament i sàviament, que la inspiración me pille trabajando…

Aquest serà el primer d’una sèrie de posts sobre casos de serendipitat en la història de la Ciència. La fotografia no té absolutament res a veure amb la serendipitat ni molt menys amb la Ciència; però sí amb la nostra història. I, ves, en veure aquesta aula em va venir a la memòria aquell cínic i infame professor de Matemàtiques. Ara ja tot lliga, oi?

Fotografia: Imatge, captada mitjançant la càmera d’un telefon mòbil, de la reproducció d’una antiga aula de l’escola de primària que hi havia a la Colònia Vidal de Puig-reig, al Berguedà, Catalunya

Publicat dins de Ciència, Comentaris, Educació, Fotografies, Història de la Ciència | Etiquetat com a Colònia Vidal, Menéndez y Pelayo, Pablo Picasso, serendipitat | 5 comentaris

Tornem-hi!

Publicat el 3 de gener de 2012 per Toni

Enllaç del vídeo

Una assídua lectora del blog m’ha fet arribar el vídeo de més amunt, per cert, amb molt d’èxit a Internet. Ara que sembla que tot es torça, ara que sembla que tot va malament, ara que -per a molts- realment tot va malament, és bo trobar-se amb missatges que són injeccions de pa amb tomàquet, emotius, sense més propòsits que tornar-hi. Bo és trobar-se’ls sobretot ara que comença un any…

Publicat dins de Comentaris | 2 comentaris

Res de nou

Publicat el 27 de desembre de 2011 per Toni

Tot se’n revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?

Extret de Miquel Martí i Pol, Ara que l’any s’acaba

Sí, sí, ja sé; ja sé que sí, que sí, que si l’any fuig, tot, tot pot ser nou, oi? Un cop a l’any, any nou; un any vell que fuig i un de nou que ve. L’any se’n va… ves… doncs… saps què? Per fi, coi!
I el que ve, si us plau, que sia més bo que el que se’n va!

Bon any nou a tot déu

(sense propòsits sisplau)

Publicat dins de Comentaris | Etiquetat com a any nou, Martí i Pol | 5 comentaris

Els noms dels elements

Publicat el 20 de desembre de 2011 per Toni

Els noms dels elements químics poden resultar de vegades estrafolaris. Però, de fet, només resulta estrany allò que no és habitual: tel·luri, osmi, àstat sonen poc, però no són més estranys que urani, neó o crom; simplement sonen menys vegades.

Els noms dels elements químics tenen, els més antics, origen incert i, els més recentment descoberts, pot ser que mantinguin relació amb alguna de les propietats que els caracteritza o amb les circumstàncies del seu descobriment. Per exemple, els compostos de crom (Cr) són molt acolorits, molt cromàtics; els del vanadi (V), anomenat en un principi pancrom, forneixen belles coloracions, com la deessa escandinava Vanadis; el nom del tecneci (Tc) procedeix del fet d'haver-se preparat artificialment; el d'hidrogen (H) descriu la seva capacitat per generar (gen) aigua (hidro) i el de l'heli (He) recorda que aquest gas fou descobert al Sol abans que a la Terra. El nacionalisme també té el seu bastió amb el franci (Fr), el germani (Ge), el poloni (Po), el columbi (un estat federat nord-americà), per bé que avui dia es digui niobi (l'element, no l'estat), i el californi (Cf). Molts elements descoberts més recentment també duen noms per honorar científics, com ara el curi (Cm), una de les poques referències a una dona (Marie Curie, francesa d'adopció i polonesa d'origen que va descobrir l'element que anomenà justament poloni); l'einsteni (Es), que honora Albert Eintein; el fermi (Fm), per Enrico Fermi, el laurenci (Lw), per Ernest Lawrence, o el rutherfordi (Rf) , per Ernest Rutherford. I si algun passarell encara pensava que política i ciència són coses separades, vet aquí un exemple de com funciona el món: l'element 104, l'actual rutherfordi es va anomenar kurchatovi (Ku), en honor a Igor Kurchatov -físic soviètic podríem dir que reflex d'Ernest Lawrence a l'altra banda del mur-, fins que el 1997, caigut el mur, se'n decidí canviar el nom: ves, quina casualitat!

Però allò que més despista és el símbol químic, la lletra o lletres que els designa. Cada llengua té la seva tradició quant al nom, i regles i usos quant a ortografia i pronúncia, però el símbol químic ha de ser únic per a tothom. D'entrada, l'assignació del símbol segueix una regla (més que una regla, una tradició) ben simple: la inicial del nom o, si la inicial es repeteix, la inicial i una segona lletra. La primera lletra s'escriu sempre en majúscula i la segona en minúscula, perquè altrament podríem, per exemple, confondre cobalt (Co) amb monòxid de carboni (CO), que no és cap element, sinó un compost la molècula del qual la formen un àtom de carnboni (C) i un d'oxigen (O). La regla és simple i, ben aplicada, no deixa escletxes d'ambigüitat, quelcom que posaria dels nervis al món científic. Sota aquesta regla, el símbol del fluor és F, el del ferro, Fe i el del franci és Fr; N representa nitrogen, Ni, níquel i Ne, neó. La mateixa regla s'aplicava en les matrícules dels cotxes llavors que eren provincials: tothom sabia que V volia dir València, però VA (aquí sí que les dues en majúscules), Valladolid. Tanmateix algú deu recordar la batalla per aconseguir que els cotxes matriculats a Girona duguessin GI a la placa i no GE (Gerona). Bé, aquesta batalla també podria tenir lloc a la taula periòdica: als catalanoparlants ens resulta familiar els símbol S per al sofre i el símbol N per al nitrogen, però, Ai!, els castellanoparlants li duen azufre al sofre i en francès el nitrogen es diu azote! (Lavoisier en proposà el nom àzoe i símbol Az), i els anglesos podrien tenir problemes per entendre que el signe del plom (lead en anglès) no sigui L, com de fet s'havia proposat, o el de l'or no sigui G (de gold).

Aquestes coses les resolen avui dia agafant com a referent l'anglès. Però no ha estat sempre així. Abans se solia recórrer al culte i universal llatí. Al capdavall, un dels llibres que més ha canviat la manera de pensar, els Principia Mathematica de Newton, fou escrit en llatí, i no pas en la desconeguda llengua anglesa. Quan es tracta del llatí, les llengües romàniques sempre surten guanyant, com a bones filles, i més encara les més fidels a la mare, com el català. Però hem de conviure, tot i així, amb un símbol per al sodi (Na, de natrium) que no té res a veure amb el nom; ni el del potassi (K, de kalium i Kali és el nom que va rebre durant un temps); ni el del mercuri (Hg), antigament anomenat hidrargínium, que literalment vol dir argent líquid; ni el de l'antimoni (Sb, de stibium). I com que l'ortografia d'una llengua no deixa de ser una convenció, escrivim estany i no pas "stany" però el símbol és Sn (Stannum) i el phosphorus llatí, el nostre fòsfor, l'escrivim amb efa en català, castellà, portuguès, italià i romanès, però amb ph en francès, de manera que una gran part de la romania podria sorprendre's que el símbol de l'element sigui P. I, si la lletra pe és per al fòsfor, quina lletra assignem al plom, l'antic plumbus? Doncs Pb, ves. Al capdavall no ens ha de sorprendre quan tenim adjectius que ens podrien permettre definir aquest article com a plumbós (espero que no) i que ens recorden l'etimologia del mot i com de pesant (dens, si hem de ser rigorosos) és el plom. I una cosa similar s'esdevé amb l'àuric or (Au, d'aurum) i l'argèntica plata (Ag, d'argentum) –i que, per cert, en català conviu amb el mot argent, certament menys usat però ben bonic .

En la ficció de molts escriptors i guionistes sobre el futur, sovint són necessaris metalls amb propietats ajustades a les exigències de l'argument: el diliti, el tricobalt, el durani, el tritani, l'uridi… elements tots ells amb sonoritat que recorda els actuals, però amb propietats molt i molt superiors. Són elements que no es van formar al big bang i que potser algun dia, potser algun d'ells, seran preparats artificialment, com el tecneci, que ja ho és. Sembla una banalitat posar nom a quelcom, però fixem-nos com en el nom de les coses, siguin continents o elements, hi trobem sempre tota la grandesa i les misèries dels humans. També en la taula periòdica.