Vídeo: La he liao parda, 2008
Amb tres milions i quart de visualitzacions [maig de 2012], o moltes més si sumem totes les de les nombroses còpies que corren per YouTube, aquest és un vídeo que podem classificar com a popular. La noia s’hi mostra totalment abatuda -i no és estrany! Però en descàrrec d’ella, podem dir que l’error comès i confés no és pas excepcional. Cada any, en un lloc o altre, se sent parlar d’un accident idèntic. I és que el clor, el gas alliberat involuntàriament per la monitora (una reacción que flipas), resulta de barrejar salfumant (àcid clorhídric) i lleixiu (hipoclorit de sodi), dos productes de neteja molt habituals i que sovint comparteixen armari i fins i tot color de botella.
Fritz Haber (1868-1934), premi Nobel de Química l’any 1918, va emprar el mateix gas, el clor, durant la primera guerra mundial per a major grandesa d’Alemanya. Haber no es va mostrar, ni de lluny, com la noia del vídeo. Ans al contrari: la mort és la mort i tant se val com s’esdevé -era la resposta als retrets sobre l’ús de mètodes contraris als convenis internacionals signats per Alemanya. Com que el clor és relativament soluble en aigua, una bona manera, no de protegir-se’n, però almenys sí d’endarrerir-ne els efectes, és posar-se un drap mullat sobre la boca i el nas o, encara millor, com feien els soldats, un drap impregnat d’orina. Aviat, doncs (recordem que en la guerra és important matar molt), i sempre sota la direcció de Haber, assajaren mescles amb altres substàncies, com el fosgè, o el temible i cruel gas mostassa, que actua per contacte amb la pell. El nom sembla que li van donar els soldats britànics a causa de la seva olor. Ypres és el nom de la localitat belga que ostenta el trist honor d’haver estat laboratori d’assaig d’armes químiques; i iperina és el nom que se’n deriva per al gas mostassa, químicament el sulfur de bis(2-cloroetil). Haber deia que un científic pertany al món en temps de pau però al seu país en temps de guerra: un dilema ètic que encara avui genera passions…
Haber va fer aportacions cabdalts a la Química, la més important de les quals és la síntesi de l’amoníac (un altre producte de neteja!) a partir de l’hidrogen i el nitrogen. La síntesi (o reacció) de Haber, com es coneix avui dia, permetia fabricar fertilitzants nitrogenats, colorants i explosius a partir d’un amoníac que resultava molt barat, i permetia que Alemanya no depengués del salnitre vingut des de Xile. La síntesi de Haber és un factor rellevant en el desenvolupament econòmic i de la Química industrial de l’Alemanya de tombar de segle, quelcom que els llibres d’història, de vegades massa centrats en els aspectes més socials i polítics, passen per alt. Però vet aquí que no ho va pas passar per alt el mateix Kaiser, el qual sempre va tractar Fritz Haber com s’escau a qui ho dóna tot per la glòria i la grandesa de la pàtria (!).
L’institut d’investigació de Haber va desenvolupar el Zyklon A, un plaguicida que permetia, concretament, emmagatzemar més blad i durant més temps. El mateix institut, més tard, va modificar el Zyklon A per convertir-lo en Zyklon B, un plaguicida més eficaç que es va mostrar molt útil… per exterminar jueus i gitanos en les cambres de gas nazis.
He oblidat dir que Haber era d’ascendència jueva, tot i que ell mateix s’havia convertit al cristianisme. El patriòtic alemany universal va fugir del nazisme i va morir fora d’Alemanya, a Suïssa, sembla que d’un atac de cor, poc després d’iniciar-se l’Holocaust. No va viure prou per poder contemplar tota la magnitud de l’ordre de Hitler d’exterminar éssers humans gasejant-los amb el gas (perdoneu la redumdància) de la seva invenció. Per a més glòria de la pàtria.
Que cadascú elabori les conclusions que cregui oportunes. Jo em quedo amb el sincer abatiment de la pobre noia que involuntàriament ha embolicat tant la troca.
Sic transit gloria mundi.
