El retrat —en fotografia com en pintura— és d'aquelles coses que el costum i la tradició (germana gran del costum) ha convertit en classicot total. Sempre que algú consulti un text sobre el tema, hi trobarà les mateixes recomanacions (germana petita de les directrius): que si el nas, que si els ulls, que si, Ai!, l'angle… I si el text va de fotografia, a continuació podeu estar segurs de trobar dues o tres pàgines parlant de la importància de situar el focus, el punt d'enfocament, als ulls; perquè, és clar, els ulls són el més important del rostre —la qual cosa és certa i prou estudiada per les patums de la comunicació no verbal. Res a dir, doncs, llevat pel fet que el retrat pot ser molt més (O no): fa uns quants anys, per exemple, vaig anar en una exposició de fotografia a Barcelona, crec que a la Virreina, sobre retrats… de culs… Difícil, oi, situar-hi el focus a l'ull? (O no; cagun l'ambigüitat del llenguatge, coi).
Dit això, ara mateix no sé si la imatge és un retrat del dron o dels culs dels qui el saluden. Però el que sí que puc assegurar-vos és que el meu interès (germà no sé si gran o petit de la preocupació) era que les mans sortissin mogudes (el moviment, ves) i caçar la llum barrocament oblíqua i calenta d'una tarda feliç d'octubre. En realitat, és un retrat de l'alegria, però sense saber on fixar el focus…
(Algú sap on és l'ull?)
