El Canigó és d’aquelles muntanyes que cal veure de lluny, tranquil·lament, fent no-res… o no res més que contemplar-la, i, si pot ser, llavors que s’és ben nevada, i sobretot si, de tanta ventoleia, se li aixeca la blanca cabellera en rínxols que fan patir pels imprudents que deuen ser-hi a prop.
Quant a Toni
-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats?
-He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats
(Ramon Llull)
Aquesta entrada s'ha publicat dins de
Fotografies,
Viatges i etiquetada amb
Canigó,
fotografia,
paisatge,
Pirineus. Afegiu a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
