La tramuntana és un vent que comença com aquell que res i, de vegades –poques, val a dir-ho–, no va gaire més enllà; però ben sovint és tossut i persistent i li agrada les pujades de to insolents i amb un puntet d’agressivitat.
Creix la inquietud. El mar a poc a poc es va emblanquinant i, cap endins, en aigües més profundes, el blanc d’escuma ressalta sobre un blau marí (és clar, marí!) profund.
Tot comença a posar-se nerviós: el mar, els animals…
Els uns perquè els costa mantenir el rumb…
Els altres perquè els costa d’estar-se dempeus…
Hi ha qui aprofita per passar-ho d’allò més bé mentre els més assenyats tanquen balcons i finestres.
Els forasters fins i tot s’alegren de no viure (perdoneu-me, empordanesos) en país tan ventós. I uns pocs, mentre són remolcats a port, malaeixen l’hora que van decidir sortir a navegar sense haver consultat la previsió.
Agost de 2019. L’Escala. Nikon D7100 + Tamron 18-400 VC HDL. Editat amb Snapseed.
Magnesium content of serum, circulating mononuclear cells, skeletal muscle, and myocardium in congestive heart failure cialis prescription