Des del port de l'Ampolla fins a l'interior del Fangar, al nord del delta de l'Ebre, hi ha un parell i escaig de milles nàutiques. Amb una pneumàtica poc potent, una mitja hora ben llarga. Un cop a l'interior, cal anar més a poc a poc. I si pretenem acostar-nos a la costa, cal parar el motor per no fer malbé les algues, i aleshores remar. Però poc després ja no es pot remar i cal perxar (impulsar-se amb els rems, ara perxes, clavant-los al fons). I, encara, una mica més endavant, cal sortir de l'embarcació i arrossegar-la a fi que la quilla no es clavi al fang… Benvinguts al Fangar!
És llavors, quan poses els peus a l'aigua i has de vigilar per no incomodar excessivament els crancs, i sents el xip-xap dels peus i la brisa ondulant el mar, i veus com de lluny és encara la costa, i flaires l'aire humit i salat i carregat d'olors que no pots descriure, i descobreixes aquell ocell caient a plom i enlairant-se amb un peix al bec, és llavors que t'adones de l'enorme silenci que ho abraça tot. I et commous.
Malgrat la sensació d'immensa solitud, no estàs sol, no; ben al contrari, ets el centre d'interès de crancs, peixets, peixots, peixots saltant fora l'aigua, libèl·lules, ocells i flamencs d'estranya elegància.
És reconfortant sentir-se part del paisatge. Petit en un immens paisatge.
M’encanta, la plena placidesa silenciosa que descrius, Toni. I la quieta bellesa que descrius.
Gràcies