Fotografiar una ciutat no és, al meu parer, fotografiar els seus edificis. No. Les ciutats les fan els edificis, és clar que sí, però als edifics, a ells mateixos, algú els ha fet, oi? No, les ciutats són -sobretot- la gent: els rostres.
Marràqueix és una ciutat culturalment musulmana, visualment bigarrada, urbanísticament desordenada. Marràqueix és color, és olor, és soroll, és gent treballant en ple carrer, és cridòria de nens jugant al carrer, és gent fent vida de carrer, i sempre, tot, entre vehicles i botzinades. Marràqueix són nens i nenes anant i tornant de col·legi [m’agarda], però joves en edat d’estudiar perdent el temps al carrer [no m’agrada]. Marràqueix és gent treballadora, ocupada, creativa, políglota, educada, honrada, múrria… però també falsa, tramposa, manipuladora, interessada, pessetera: profundament humana. Marràqueix és olor de xai cremat, de pell cortida, d'herbes que tot ho curen, de fems, d'essències orientals, de suor de cavall, de motos boges, de vehicles de luxe, de taxis rònics, d'encantadors de serps…
Marràqueix és una ciutat complexa com poques, probablement Marroc en estat pur. No sé si hauré aconseguit retratar Marràqueix… Perdoneu-me: és que és tot un repte retratar Marràqueix.
Vegeu també Fotos del món
