Ja fa uns mesos que el descobriment d'un planeta habitable va generar un reguitzell d'articles i comentaris. La recerca de planetes habitables, és a dir, planetes en els quals hi pugui haver alguna forma de vida al nivell evolutiu que sigui, … Continua llegint
En la història de la ciència, sempre hi ha, simplificant força, dues menes de persona: el creatius que sovint engeguen a dida teories antigues a base de substituir-les per idees noves, i els qui es mouen dins les idees existents … Continua llegint
Aquesta galeria conté 1 fotografia.
Fotografia: Imatge de la Terra i el seu satèl·lit captada pel Curiosity des de Mart, NASA, febrer de 2014 Des de Mart, vet aquí el que som: un punt de llum al cel i poca cosa més. Costa creure que ara … Continua llegint
Desplaceu-vos 100 Km cap al sud, gireu i avanceu 100 Km cap a l'est, gireu de nou i avanceu cap al nord 100 Km més, i finalment avanceu 100 Km cap a l'oest. On sou? Exactament al lloc des d'on heu sortit. Exactament? Depèn, depèn… Camineu (mentalment) 100 Km cap al sud des del Pol Nord, 100 Km més cap a l'est i després 100 Km en direcció nord… i pareu-vos, perquè ja haureu arribat al punt de partida. Dibuixeu el camí fet sobre una pilota de bàsquet i us n'adonareu. No és gens sorprenent si pensem sobre un esfera, però ho és molt si seguim pensant en termes de geometria plana. Vet aquí el problema que sempre han tingut cartògrafs i navegants: passar d'un esfera al paper pla!
Fóra millor veure el món a través d'un ull de peix, molt més fidel potser; però com no hi estem avesats, ens sembla ben estrany.
Col·lecció Jugant amb l'ull de peix
Aquesta galeria conté 2 fotografies.
Tardor de 2012. Aquell dia havíem decidit d'anar a caçar bolets (tot i que, ben mirat, personalment no en caço cap, només vaig fotografies). Havia plogut tota la nit, el bosc era ben xop i la temperatura molt baixa. Vam … Continua llegint
Un lamentable accident però sense més incidències va omplir la casa de fum. El raig de sol difonent-se a través de les partícules del fum, il·luminant-les, i la reflexió sobre la revista damunt la taula van fer la resta. I com no podia ser altrament, les lleis de la Física es van complir: s’hi veu ben bé com els angles d’incidència i de reflexió són iguals. Res més que un rebot de llum.
Només podem imaginar on duia l’escala d’aquesta casa de barcelonins veïns d’un carrer probablement molt traginat fa tres-cents anys. Quanta emoció entre les runes! Val la pena visitar el Born.
Barcelomografies
Al canvi de segles entre el XVIIIè i el XIXè, la medicina era lluny de la contemporània nostra. No podia ser altrament, perquè no existien ni la biologia ni la química d'avui i la tecnologia no tenia res a veure amb l'actual. La sèrie televisiva de ciència ficció Star Treck presenta una medicina no invasiva, molt tecnificada, i certament molt allunyada del que avui és la medicina, però vet aquí que molt més propera de la que coneixem que no pas ho estava la de les primeries del segle XIX a la d'avui. Caure en mans del metge en aquell temps era, en la majoria dels casos, part del problema.
Hahnemann (1771-1843) era un metge de l'època poc conformista amb els mètodes de la medicina que li va tocar exercir, la qual cosa el va forçar a apartar-se del corrent principal de pensament. Per sort o per desgràcia…
La quinina s'havia fet servir per tractar la malària però, tot i que el símptomes es podien controlar, la malaltia no desapareixia. Se'n tenia només un coneixement empíric, sense saber-ne els mecanismes, i Hahnemann va voler investigar-ho. Va trobar que en subministrar certa quantitat de quinina en un pacient produïa efectes similars als que es volia tractar. El pacient de Hahnemann va ser el propi Hahnemann i, pel que sembla, Hahnemann era al·lèrgic a la quinina, però ell no ho podia saber. Si Hahnemann hagués sabut del funcionament del sistema immunològic, segurament hauria atribuït els símptomes a l'al·lèrgia o, com a mínim, n'hauria considerat la possibilitat; però el metge va concloure que allò que produeix la malaltia també la pot guarir: similia similibus curantur. Així que el ben intencionat Hahnemann va cometre pel capbaix dos errors: experimentar en ell mateix i, per tant, no controlar adequadament les variables de l'experiment i generalitzar un resultat d'un únic medicament, la quinina, en un únic individu, ell mateix. Les coses no haguessin passat de la simple anècdota si no fos perquè a molta gent, a qui això de la metodologia no els devia preocupar gaire, li va semblar interessant i útil la troballa quan Hahnemann la va publicar a Indications of the Homeopathic Employment of Medicines in Ordinary Practice. Corria 1796.
Alçat en la sorra el palau perillós dels nostres somnis (perdona'm, Espriu), més de dos-cents anys després, l'homeopatia segueix mantenint els seus incondicionals adeptes, malgrat la feblesa dels seus fonaments i tot i que les bases bioquímiques de la medicina no homeopàtica hagin augmentat ostensiblement l'esperança i la qualitat de vida dels humans (almenys en els afortunats països on aquesta revolució ha esdevingut).
A diferència de la farmacologia moderna, en la qual la dosi és quelcom rellevant i cal adequar-la a cada cas, en homeopatia una dilució és més potent com més diluïda. En casos aguts, les dilucions poden ser de l'ordre d'un mil·lilitre en un bilió de mil·lilitres ($latex 10^{-12}$) i en casos crònics, en un milió de trilions, és a dir, $latex 10^{-30}$, o bé
(Espero no haver-me descomptat de zeros)
En 65 g de cianur de potassi pur (suficient per matar 325 persones), hi ha més de sis cents mil trilions de molècules ($latex 6,02\cdot10^{23}$, exactament). Però en una dilució com la d'abans, la probabilitat de trobar UNA SOLA MOLÈCULA en 100 mil·lilitres del preparat (mig got dels d'aigua) és d'una contra 160 mil bilions de trilions ($latex 1,6\cdot 10^{26}$). Qualsevol químic acceptaria la dilució com aigua pura. Una persona centenària no arriba a beure cent milions de mil·lilitres d'aigua en tota la seva vida, de manera que no podríem beure'n prou durant tota la nostra vida per morir-ne intoxicats. Una cosa, doncs, és ben certa: els preparats homeopàtics són totalment innocus. Talment la misericordina.
Sempre hi ha aquell company de classe que va sorprendre a tothom amb una excel·lent nota en el primer examen de Matemàtiques, però que després, a mesura que el curs avançava, ja hem anat veient com les seves notes no són superiors a les de la majoria. Aquest és un tema sabut i estudiat a Estadística. Sovint es tradueix de l'anglès regression toward the mean com a regressió a la mitjana, però m'agrada més la ben descriptiva expressió, també molt emprada, retorn a la mediocritat. Aquí la saviesa popular és definitivament concloent: una flor no fa estiu.
Deixeu-me contar una anècdota per acabar d'introduir el tema:
Fa poc, havent corregut (segurament malament) uns quinze minuts per Can Dragó -com faig, Ai!, feia molts vespres-, vaig haver d'abandonar i tornar a casa a ranques pel dolor que em feia un genoll. El diagnòstic?: fractura subcortical en l'epífisi superior de la tíbia. Res complicat, val a dir-ho, però sí molt molest. Com que d'entrada no vaig ésser gaire conscient del mal, no vaig anar al metge fins uns dies després, llavors que allò que jo pensava que era un simple dolor muscular, que em forçava a caminar com una d'aquelles nines anant cap al portal de Betlem, no s'arreglava tot sol. La metgessa es va esverar una mica, em va amenaçar amb la baixa i va remoure cel i terra perquè em fessin molt ràpid una ressonància del genoll, gràcies a la qual vam saber què tenia. Però, entretant, em va receptar una pomada antiinflamatòria local. He de dir que la inflamació va abaixar d'un dia per l'altre, ostensiblement, i, tot i que la fractura seguirà el seu procés normal, la inflamació més controlada em va permetre caminar més o menys simètricament en pocs dies i sobretot poder baixar escales diguem que una amb certa dignitat… Ara bé,
Va abaixar la pomada la inflamació? O simplement la inflamació ja era al punt més alt i hagués disminuït igualment?
Hi ha una relació causa efecte… o bé simplement un retorn a la mediocritat?
En rigor, no hauríem de treure cap conclusió basada només en la MEVA experiència. Però la pomada ha estat testada mil vegades en casos semblants, sota controls estrictes. Només per això, n'accepto la utilitat, tot i que segurament també hi deu haver una mica de retorn a la mediocritat… Llàstima: no existeix la possibilitat de tornar enrere i comparar com evoluciona el meu genoll amb pomada i sense pomada! Però si ho deixés aquí, hauria caigut en el més trist dels empirismes. No, hi ha més coses: coneixem el component actiu de la pomada, el diclofenac (el nom sistemàtic del qual és àcid 2-(2-(2,6-diclorofenilamino)fenil)acètic), coneixem com actua sobre els teixits i coneixem el mecanisme a través del qual fa abaixar la inflamació. És aquest coneixement allò que permet descartar el retorn a la mediocritat com a raó principal de la millora.
Penseu una mica en el retorn a la mediocritat. Apareix més sovint que no ens pensem. Apareix manta vegades en l'anàlisi de tendències, sobretot si no hi ha un coneixement que relacioni causa i efecte. Els polítics en són uns mestres. Per exemple, sortirem de la crisi per retorn a la mediocritat o a causa de (o malgrat) les (no-)mesures del govern? Encara que la llei de Murfi digui que per malament que una cosa vagi, encara pot anar pitjor, el cert és que en el context europeu on ens trobem no podem imaginar gaire més atur, oi? Molts polítics al govern deuen resar perquè la tendència canviï i, si resen, és que no hi ha cap ciència al darrera.
Fa poc un conegut m'explicava admirat (ja veieu que avui va d'anècdotes) com un seu amic havia aconseguit guarir el fill d'una d'aquestes malalties (?) pròpies de l'adolescència seguint un tractament homeopàtic. Me'n guardaré prou de criticar el conegut del conegut. Jo també sóc pare i, arribat el cas de no tenir alternativa, si algú em digués que fent vodú, un fill meu havia de millorar, creieu-me que no trigaria gaire a parlar amb el bruixot corresponent per complir amb els sortilegis. Per desesperació ens agafem en un ferro roent. O a l'homeopatia. Però convindrem que la desesperació sovint està renyida amb la racionalitat i, per això, quan hi ha un incendi en un lloc molt ple, la gent mor aixafada, no pas cremada. Però el meu conegut, que tenia el fill sa i tot l'enteniment, en cap cas no va considerar la possibilitat que la pretesa malaltia s'hagués resolt a causa del mateix que resol els granets a la cara: el creixement. De nou el retorn a la mediocritat… I encara hi ha més: "sense l'homeopatia, no se n'hagués sortit", va sentenciar el meu conegut sense adonar-se de com confonia una conjectura amb una conclusió.
En seguirem parlant, de l'homeopatia…
Max Ferdinand Perutz va néixer a Viena (Àustria-Hongria) el 1914, on va estudiar Química, i va morir a Cambridge com a ciutadà britànic l’any 2002. Durant la seva vida va haver d’emigrar per jueu, fou deportat per austríac, després reconciliat com a britànic i finalment honorat universalment amb el premi Nobel. Acabada la guerra, va romandre a Cambridge, on va investigar sobre l’estructura cristal·lina de l’hemoglobina i formà part de l’equip que descobrí la doble hèlix de l’ADN. Una part de la seva vida es va creuar amb una de les idees més delirants que van tenir lloc durant la segona guerra mundial: el projecte Habacuc. Vet aquí la història…
A Londres, durant la Primavera de 1940, llavors que Perutz feia poc que havia acabat el seu doctorat després d’haver fugit de l’ocupació nazi, fou arrestat i deportat al Canadà. El propi Perutz n’explica la dramàtica història, amb una mica d’humor i molta ironia, en el seu llibre I Wish I’d Made You Angry Earlier (Vegeu-ne la referència en castellà al final). N’he triat alguns paràgrafs prou significatius:
L’agent de policia que va venir a arrestar-me em va dir que serien només pocs dies, però jo vaig fer l’equipatge per a un llarg viatge. Em vaig acomiadar dels meus pares.
…
Havent estat primer rebutjat per jueu en la meva Àustria natal, que estimava, tornava a ser rebutjat, ara com Alemany, del meu país d’adopció [Gran Bretanya].
…
Encara no tres anys més tard, vaig tornar al Canadà en tant que representant de l’almirallat britànic i em van acomodar en una suite del luxós hotel Chateau Laurier d’Otawa; ningú no em va revisar cercant polls.
Perutz fou tret de l’exili i cridat per treballar en investigació militar a causa dels seus coneixements en cristal·lografia. Concretament el van encarregar de trobar la manera d’obtenir un gel més dur i que es congelés més ràpid. En un soterrani de Londres, sota una carnisseria industrial que mimetitzava els transvàs de gel amunt i avall, Perutz va obtenir un gel impurificat amb fibres de cel·lulosa molt més dur que el gel obtingut d’aigua pura. Les proves van mostrar que en les mateixes condicions que un tret de fusell feia miques un tros de gel pur, en el cas del gel reforçat amb fibres de cel·lulosa, la bala hi feia un forat sense més conseqüències. Al gel reforçat el van anomenar pykrete perquè Pyke era el cognom de l’inventor de la idea.
Perutz no sabia aleshores que les seves investigacions s’inscrivien en el projecte Habacuc (Habbakuk, en anglès). El secret era necessari: d’una banda, cosa militar en temps de guerra i, de l’altra, el mateix Perutz, jueu però austríac, antic deportat, Ai!, reconeixia un cert ambient de desconfiança!
Què era el Projecte Habacuc?
Durant la guerra, el trànsit d’avions amunt i avall per travessar l’Atlàntic requeria vaixells portaavions, però el domini dels submarins alemanys era absolut. Semblava impensable un desembarcament a Europa sense tenir prèviament el domini sobre l’Atlàntic. Calia establir alguna mena de base prou gran per a l’aprovisionament, però l’acer i l’alumini eren aleshores molt escassos perquè es feia servir per als vaixells i els avions. No oblidem que TOT EL MÓN era en guerra! El gel, en canvi, era un material molt abundant.
Es pot construir una gran nau de gel? Una idea creativa, certament! O una idea de bomber, segons ho mirem. La congelació de l’aigua és un procés lentíssim, perquè involucra molta energia i perquè el gel que es forma damunt l’aigua líquida –fet del tot excepcional que fa que puguem fruir d’un món amb aigua líquida- fa d’aïllant i entorpeix el procés de congelació. Per això, és estrany trobar rius totalment congelats. I, d’altra banda, un cop construïda la nau de gel enmig l’Atlàntic, ens trobaríem amb un fet angoixant: la fragilitat del gel. El Quarter General d’Operacions Combinades de l’exèrcit britànic va passar per alt la part de l’aigua relativa a l’energia, ja que al capdavall, si bé costa molt obtenir gel, la guerra és la guerra i no val a pensar en despeses; però en absolut obviaren el fet de la fragilitat del gel. És aquí on apareix Perutz, el seu soterrani de Londres sota la carnisseria i el pykrete, capaç de resistir el tret d’un fusell.
Vet aquí els requisits tècnics amb què calia dissenyar la nau de pykrete:
La bestiola, doncs, havia de construir-se amb un casc de 13 metres de gruix; la coberta havia d’anar 15 metres per damunt l’aigua; havia de tenir almenys una mànega de 65 metres i una eslora de 650 metres; calien 26 motors elèctrics, cadascun amb una hèlix, proporcionant en conjunt 24 600 kW, que fornirien 7 nusos de velocitat. Tot plegat amb un desplaçament de 2 200 000 tones.
Vet aquí el producte (mental) del projecte Habacuc: la gran nau de gel. Sobre el paper, la nau existia. En la realitat, el primer a no creure-hi a causa dels problemes d’on i com construir-la i de la lenta deformació que podia patir el pykrete sota pressió va ser el propi Perutz. Però en plena segona guerra mundial, quin austríac exiliat a Londres i treballant per a un projecte militar tan secret, aprovat pel propi Churchill, podia gosar discutir un projecte així?
Prototipus amb sostre de la nau (Font: Cabinet Magazine)
Tot i que se’n va construir el prototipus de la fotografia, el projecte Habacuc fou finalment abandonat perquè la quantitat d’acer que calia per construir les instal·lacions per fabricar el pykrete era més gran que la necessària per construir les naus equivalents. La bona nova és que Max Ferdinand Perutz, aquell austríac de qui calia desconfiar per si de cas, va obtenir la nacionalitat britànica en el lapse d’un fast food per poder viatjar al Canadà a presentar i defensar el projecte als aliats americans en nom de l’almirallat britànic. El propi Perutz descriu irònicament en el seu I Wish I’d Made You Angry Earlier com eludia la pregunta sobre si era la primera vegada que viatjava al Canadà…
Uns quants anys més tard, el 1962, va guanyar el premi Nobel per les seves aportacions al coneixement de l’estructura de l’hemoglobina: un britànic universal, ves! Del prototipus de la nau de gel, no en queda res més que fotografies…
–
Per saber-ne més:Una biografia: Gratzer, Walter (2002-03-05). “Max Perutz (1914–2002)” (PDF) [Accés 11-2013]. Current Biology 12 (5) La construcció del prototipus [Accés 11-2013] Paul Collins, The Floating Island, Cabinet Magazine, 2002 [Accés 11-2013] Versió en castellà de I Wish I’d Made You Angry Earlier: Los científicos, la Ciencia i la Humanidad, Ediciones Juan Granica SA, Barcelona, 2002
