Aquesta galeria conté 1 fotografia.
-
Imatges al blog
Rumb Kepler 186F?
Ja fa uns mesos que el descobriment d'un planeta habitable va generar un reguitzell d'articles i comentaris. La recerca de planetes habitables, és a dir, planetes en els quals hi pugui haver alguna forma de vida al nivell evolutiu que sigui, … Continua llegint
Un 0,1%, ves!
En la història de la ciència, sempre hi ha, simplificant força, dues menes de persona: el creatius que sovint engeguen a dida teories antigues a base de substituir-les per idees noves, i els qui es mouen dins les idees existents … Continua llegint
Un punt al cel marcià
Aquesta galeria conté 1 fotografia.
Fotografia: Imatge de la Terra i el seu satèl·lit captada pel Curiosity des de Mart, NASA, febrer de 2014 Des de Mart, vet aquí el que som: un punt de llum al cel i poca cosa més. Costa creure que ara … Continua llegint
Geometries que no són ben planes
Desplaceu-vos 100 Km cap al sud, gireu i avanceu 100 Km cap a l'est, gireu de nou i avanceu cap al nord 100 Km més, i finalment avanceu 100 Km cap a l'oest. On sou? Exactament al lloc des d'on heu sortit. Exactament? Depèn, depèn… Camineu (mentalment) 100 Km cap al sud des del Pol Nord, 100 Km més cap a l'est i després 100 Km en direcció nord… i pareu-vos, perquè ja haureu arribat al punt de partida. Dibuixeu el camí fet sobre una pilota de bàsquet i us n'adonareu. No és gens sorprenent si pensem sobre un esfera, però ho és molt si seguim pensant en termes de geometria plana. Vet aquí el problema que sempre han tingut cartògrafs i navegants: passar d'un esfera al paper pla!
Fóra millor veure el món a través d'un ull de peix, molt més fidel potser; però com no hi estem avesats, ens sembla ben estrany.
Col·lecció Jugant amb l'ull de peix
Humitat relativa i salut
Aquesta galeria conté 2 fotografies.
Tardor de 2012. Aquell dia havíem decidit d'anar a caçar bolets (tot i que, ben mirat, personalment no en caço cap, només vaig fotografies). Havia plogut tota la nit, el bosc era ben xop i la temperatura molt baixa. Vam … Continua llegint
Reflexions de llum
Fotografia: reflex de la llum del sol, Sta. M. de Besora, 2013
Un lamentable accident però sense més incidències va omplir la casa de fum. El raig de sol difonent-se a través de les partícules del fum, il·luminant-les, i la reflexió sobre la revista damunt la taula van fer la resta. I com no podia ser altrament, les lleis de la Física es van complir: s’hi veu ben bé com els angles d’incidència i de reflexió són iguals. Res més que un rebot de llum.
Barcelona segle XVIII
Fotografia: Mercat del Born, Barcelona, 2013
Només podem imaginar on duia l’escala d’aquesta casa de barcelonins veïns d’un carrer probablement molt traginat fa tres-cents anys. Quanta emoció entre les runes! Val la pena visitar el Born.
Barcelomografies
Els fonaments de l'homeopatia
Al canvi de segles entre el XVIIIè i el XIXè, la medicina era lluny de la contemporània nostra. No podia ser altrament, perquè no existien ni la biologia ni la química d'avui i la tecnologia no tenia res a veure amb l'actual. La sèrie televisiva de ciència ficció Star Treck presenta una medicina no invasiva, molt tecnificada, i certament molt allunyada del que avui és la medicina, però vet aquí que molt més propera de la que coneixem que no pas ho estava la de les primeries del segle XIX a la d'avui. Caure en mans del metge en aquell temps era, en la majoria dels casos, part del problema.
Hahnemann (1771-1843) era un metge de l'època poc conformista amb els mètodes de la medicina que li va tocar exercir, la qual cosa el va forçar a apartar-se del corrent principal de pensament. Per sort o per desgràcia…
La quinina s'havia fet servir per tractar la malària però, tot i que el símptomes es podien controlar, la malaltia no desapareixia. Se'n tenia només un coneixement empíric, sense saber-ne els mecanismes, i Hahnemann va voler investigar-ho. Va trobar que en subministrar certa quantitat de quinina en un pacient produïa efectes similars als que es volia tractar. El pacient de Hahnemann va ser el propi Hahnemann i, pel que sembla, Hahnemann era al·lèrgic a la quinina, però ell no ho podia saber. Si Hahnemann hagués sabut del funcionament del sistema immunològic, segurament hauria atribuït els símptomes a l'al·lèrgia o, com a mínim, n'hauria considerat la possibilitat; però el metge va concloure que allò que produeix la malaltia també la pot guarir: similia similibus curantur. Així que el ben intencionat Hahnemann va cometre pel capbaix dos errors: experimentar en ell mateix i, per tant, no controlar adequadament les variables de l'experiment i generalitzar un resultat d'un únic medicament, la quinina, en un únic individu, ell mateix. Les coses no haguessin passat de la simple anècdota si no fos perquè a molta gent, a qui això de la metodologia no els devia preocupar gaire, li va semblar interessant i útil la troballa quan Hahnemann la va publicar a Indications of the Homeopathic Employment of Medicines in Ordinary Practice. Corria 1796.
Alçat en la sorra el palau perillós dels nostres somnis (perdona'm, Espriu), més de dos-cents anys després, l'homeopatia segueix mantenint els seus incondicionals adeptes, malgrat la feblesa dels seus fonaments i tot i que les bases bioquímiques de la medicina no homeopàtica hagin augmentat ostensiblement l'esperança i la qualitat de vida dels humans (almenys en els afortunats països on aquesta revolució ha esdevingut).
A diferència de la farmacologia moderna, en la qual la dosi és quelcom rellevant i cal adequar-la a cada cas, en homeopatia una dilució és més potent com més diluïda. En casos aguts, les dilucions poden ser de l'ordre d'un mil·lilitre en un bilió de mil·lilitres ($latex 10^{-12}$) i en casos crònics, en un milió de trilions, és a dir, $latex 10^{-30}$, o bé
0,000000000000000000000000000000000000000000000000000000000001
(Espero no haver-me descomptat de zeros)
En 65 g de cianur de potassi pur (suficient per matar 325 persones), hi ha més de sis cents mil trilions de molècules ($latex 6,02\cdot10^{23}$, exactament). Però en una dilució com la d'abans, la probabilitat de trobar UNA SOLA MOLÈCULA en 100 mil·lilitres del preparat (mig got dels d'aigua) és d'una contra 160 mil bilions de trilions ($latex 1,6\cdot 10^{26}$). Qualsevol químic acceptaria la dilució com aigua pura. Una persona centenària no arriba a beure cent milions de mil·lilitres d'aigua en tota la seva vida, de manera que no podríem beure'n prou durant tota la nostra vida per morir-ne intoxicats. Una cosa, doncs, és ben certa: els preparats homeopàtics són totalment innocus. Talment la misericordina.
Publicat dins de Ciència, Història de la Ciència
Etiquetat com a Hahnemann, homeopatia, medicina, quinina
Deixa un comentari
Retorn a la mediocritat i homeopatia
Sempre hi ha aquell company de classe que va sorprendre a tothom amb una excel·lent nota en el primer examen de Matemàtiques, però que després, a mesura que el curs avançava, ja hem anat veient com les seves notes no són superiors a les de la majoria. Aquest és un tema sabut i estudiat a Estadística. Sovint es tradueix de l'anglès regression toward the mean com a regressió a la mitjana, però m'agrada més la ben descriptiva expressió, també molt emprada, retorn a la mediocritat. Aquí la saviesa popular és definitivament concloent: una flor no fa estiu.
Deixeu-me contar una anècdota per acabar d'introduir el tema:
Fa poc, havent corregut (segurament malament) uns quinze minuts per Can Dragó -com faig, Ai!, feia molts vespres-, vaig haver d'abandonar i tornar a casa a ranques pel dolor que em feia un genoll. El diagnòstic?: fractura subcortical en l'epífisi superior de la tíbia. Res complicat, val a dir-ho, però sí molt molest. Com que d'entrada no vaig ésser gaire conscient del mal, no vaig anar al metge fins uns dies després, llavors que allò que jo pensava que era un simple dolor muscular, que em forçava a caminar com una d'aquelles nines anant cap al portal de Betlem, no s'arreglava tot sol. La metgessa es va esverar una mica, em va amenaçar amb la baixa i va remoure cel i terra perquè em fessin molt ràpid una ressonància del genoll, gràcies a la qual vam saber què tenia. Però, entretant, em va receptar una pomada antiinflamatòria local. He de dir que la inflamació va abaixar d'un dia per l'altre, ostensiblement, i, tot i que la fractura seguirà el seu procés normal, la inflamació més controlada em va permetre caminar més o menys simètricament en pocs dies i sobretot poder baixar escales diguem que una amb certa dignitat… Ara bé,
-
Va abaixar la pomada la inflamació? O simplement la inflamació ja era al punt més alt i hagués disminuït igualment?
-
Hi ha una relació causa efecte… o bé simplement un retorn a la mediocritat?
En rigor, no hauríem de treure cap conclusió basada només en la MEVA experiència. Però la pomada ha estat testada mil vegades en casos semblants, sota controls estrictes. Només per això, n'accepto la utilitat, tot i que segurament també hi deu haver una mica de retorn a la mediocritat… Llàstima: no existeix la possibilitat de tornar enrere i comparar com evoluciona el meu genoll amb pomada i sense pomada! Però si ho deixés aquí, hauria caigut en el més trist dels empirismes. No, hi ha més coses: coneixem el component actiu de la pomada, el diclofenac (el nom sistemàtic del qual és àcid 2-(2-(2,6-diclorofenilamino)fenil)acètic), coneixem com actua sobre els teixits i coneixem el mecanisme a través del qual fa abaixar la inflamació. És aquest coneixement allò que permet descartar el retorn a la mediocritat com a raó principal de la millora.
Penseu una mica en el retorn a la mediocritat. Apareix més sovint que no ens pensem. Apareix manta vegades en l'anàlisi de tendències, sobretot si no hi ha un coneixement que relacioni causa i efecte. Els polítics en són uns mestres. Per exemple, sortirem de la crisi per retorn a la mediocritat o a causa de (o malgrat) les (no-)mesures del govern? Encara que la llei de Murfi digui que per malament que una cosa vagi, encara pot anar pitjor, el cert és que en el context europeu on ens trobem no podem imaginar gaire més atur, oi? Molts polítics al govern deuen resar perquè la tendència canviï i, si resen, és que no hi ha cap ciència al darrera.
Fa poc un conegut m'explicava admirat (ja veieu que avui va d'anècdotes) com un seu amic havia aconseguit guarir el fill d'una d'aquestes malalties (?) pròpies de l'adolescència seguint un tractament homeopàtic. Me'n guardaré prou de criticar el conegut del conegut. Jo també sóc pare i, arribat el cas de no tenir alternativa, si algú em digués que fent vodú, un fill meu havia de millorar, creieu-me que no trigaria gaire a parlar amb el bruixot corresponent per complir amb els sortilegis. Per desesperació ens agafem en un ferro roent. O a l'homeopatia. Però convindrem que la desesperació sovint està renyida amb la racionalitat i, per això, quan hi ha un incendi en un lloc molt ple, la gent mor aixafada, no pas cremada. Però el meu conegut, que tenia el fill sa i tot l'enteniment, en cap cas no va considerar la possibilitat que la pretesa malaltia s'hagués resolt a causa del mateix que resol els granets a la cara: el creixement. De nou el retorn a la mediocritat… I encara hi ha més: "sense l'homeopatia, no se n'hagués sortit", va sentenciar el meu conegut sense adonar-se de com confonia una conjectura amb una conclusió.
En seguirem parlant, de l'homeopatia…
Publicat dins de Ciència, Comentaris
Etiquetat com a ciència, conclusió, conjectura, Estadística, govern, homeopatia, polítics, regressió a la mediocritat, regressió a la mitjana, retorn a la mediocritat
Deixa un comentari
