L'estètica barroca de les processons accentua el cantó més tètric d'una de les religions possiblement més tètriques. Sigui per tradició catòlica pura o bé mescla amb tradicions paganes anteriors, la iconografia ho diu tot: és la litúrgia de la sang, la mortificació, la mort.
Fotografies similars
Fotografia: les lletres de la matrícula han estat esborrades expressament
A molts carrers de Barcelona, el canvi del costat on és permès l’aparcament té lloc cada tres mesos. Això fa que quatre cops a l’any (l’1 de gener, l’1 d’abril, l’1 de juliol i l’1 d’octubre), hi hagi complicacions per circular. En el cas de la fotografia, al carrer Rubén Dario, la circulació era absolutament impossible (llevat de motos i bicicletes, és clar).
Potser algú pensa que la grua actuarà diligentment, però, com ha succeït altres vegades, les coses van per un camí diferent, més llarg. Van venir, sí, els agents de la guàrdia urbana, s’ho van mirar, van multar el cotxe amb el paperot groc i van marxar! Problema solucionat! La grua va venir tres hores després, tres!, suposem que havent rebut moltes trucades de veïns farts de sentir clàxons. Qualsevol podria pensar que la grua li costa calés a l’Ajuntament, Oi?
Hem derivat lentament del servei al ciutadà al recapta mentre puguis. Posar multa i no solucionar el problema: vet aquí el gran invent per superar la crisi.
Tecnologia punta! Els cables de telefon travessant el carrer, pengim-penjam, formen part del paisatge de la nostra estimada ciutat. La neu al damunt seu va durar poc, afortunadament, però els cables continuaran on són, malauradament, acompanyats d’un llum model encastat-a-la-façana. I tot per recordar que Barcelona segueix essent una ciutat de disseny, molt amable amb qui no ha de passar-hi més de tres dies. El consistori de la ciutat deu pensar que mentre no es miri amunt… però, ves!, un dia de neu, per allò de les fotos, fa descobrir l’autèntica Barcelona. Al final del carrer, en direcció oposada a la de la fotografia, un pal de telefon dels de fusta de tota la vida, ara ja bastant tort havent suportat ventades i nevades, ens recorda la modernitat… del segle passat. Cada quatre anys, els veïns tenim l’esperança que potser algú, per recaptar vots, farà alguna cosa… Però res! I és que al carrer, hi vivim relativament pocs vots: no deu ser rentable dedicar-hi esforços, i a més a més, tampoc no hi ha turistes.
♥
Un fenomen meteorològic excepcional i molta, moltíssima improvisació de qui mira sobretot pel seu cul han portat el país fins un estat de col·lapse total. La meteorologia ha estat insòlita, però no sorprenent: coses de l’arrauxat clima mediterrani. La part dels culs tampoc no sorprèn ningú: coses del cul. Si us hi fixeu, el gos de la fotografia camina esmaperdut, enfredorides les potes, potser sorprès, acostumat ell a les comoditats del piset. El gos de la fotografia és un gos català, sense cap mena de dubte.
θ
La fotografia d’aquest apunt és realment lletja, molt lletja. Es tracte d’una interpretació feta sobre un negatiu de final dels 70. El negatiu ja era pròpiament lleig, però jo vaig voler que encara ho fos més després de l’edició digital. La foto és lletja perquè és fosca, molt contrastada i la composició és estranyament caòtica: no se sap què representa exactament, però vol recordar -a almenys és la meva pretensió- els anys foscos de la revolució industrial, el negre del carbó i del capitalisme més salvatge i -en paraules d’avui- més desregulat (què fins assertius ens hem tornat!).
En llegir la proposta dels esforçats empresaris (!) d’aquest país per a la contractació de joves (no sé per què en diuen “contracte”), em va venir al cap aquesta foto. Per què deu ser? He quedat més tranquil [somriure irònic] després d’escoltar de boca del senyor Diaz Ferran, famós empresari que mai viatjaria amb la seva pròpia companyia, que l’esmentat “contracte” era només un exemple. M’he quedat, si, més, molt més tranquil.
Salvant insalvables distàncies, per diferents raons, algunes d’estètiques, la foto em suggereix el quadre de Van Gogh Menjadors de patates. Perquè patates i només patates és el que acabaríem menjant si la CEOE i el senyor Diaz Ferran manessin -que ja manen. Hi ha en tot això del capitalisme, els empresaris i la crisi una contradicció que mai no he sabut superar: si tothom acaba tenint sous de misèria i contractes de merda (se’ls ha d’anar acostumant ja des de la joventut), qui comprarà les coses que fabriquen els empresaris? (A banda de les patates, és clar).
♣
Per més llarg, fred i humit que sigui l’hivern, sempre s’acaba. La prunera comença a florir tímidament i petits brots de fulles, molt petits i molt tímids, treuen el nas prudentment i temerosos de gelades i granissades. Falten encara algunes setmanes per la primavera, però les flors sempre tenen pressa per finir l’hivern.
Flors
Normalment, amb un horari de trens i un rellotge, amb poques excepcions, hom hauria de poder fer previsions encertades sobre l’hora que ha de sortir de casa en funció de l’hora que ha d’arribar on sigui que vagi. Un cas extrem és el de països on pots ajustar l’hora del rellotge pel moment en què el tren entra a l’estació. Però aquests són països llunyans, més rics i més pròspers -malgrat la crisi-, en els quals els polítics els que manen tenen més preocupació per l’horari dels trens que no pas per salvar el cul la feina. Però, ves, sembla que el nostre trist, brut i dissortat país és dels que pertany a més a més al grup dels PIGS (que vol dir porcs), on l’essa final de l’acrònim inclou -no en tingueu cap dubte- Catalunya. En aquest nostre pigs-país, doncs, sembla que els trens juguen a fet i amagar amb els usuaris. Ei, quina broma! Els trens entren puntualment, posem per cas, vint minuts més tard, però l’altaveu avisa en tres idiomes que té un retard de 10 minuts… Acabes pensant que potser portes malament l’hora si no fos perquè a l’andana tothom porta sospitosament malament l’hora. I encara algú pensaria en desviacions relativistes (ja sabeu, aquelles coses de la dilatació del temps del senyor Einstein) si no fos perquè l’endemà el retard és de 37 minuts segons el rellotge dels usuaris a l’andana i de sis minuts, posem per cas, segons el rellotge de la màquina parlant (en tres idiomes). El pitjor de tot és quan el tren no passa! Perquè et trobes amb el dubte de si és que ja ha passat potser mitja hora abans. No, no –algú informa-, jo sóc aquí des d’abans de l’hora –vés a saber respecte quina hora fa la comparació- i no ha passat cap tren. Afortunadament, més tard que d’hora, apareix un altre tren amb més o menys retard segons des del rellotge que es miri que acaba recollint el doble de gent, i més comprimits, més tard que d’hora, tothom arriba més o menys tard segons el rellotge que es miri al lloc on volia anar. No sé si m’enteneu… La cosa és complicada i, sobretot, molt mediterrània, molt de disseny, molt… pigs. No saben què es perden aquests països rics i pròspers on només tenen una hora… Pobrets!
El cas que em preocupa és, però, on van tots els trens que no passen? On són?
–
Addenda: he pogut escriure aquesta entrada gràcies a la informació horària amablement aportada per P.A.L. (un usuari estudiant de Física, preocupat pel temps i la velocitat)) recollida amb paciència i discreció a l’estació de Sant Andreu – Arenal de Barcelona durant els darrers quatre mesos. ♥Corre per Internet una presentació anònima sobre la infància de les generacions que jugaven -jugàvem- al carrer entre els anys 50 i els 80 del segle passat (Quina expressió, aquesta de segle passat!) que he penjat en aquest enllaç.
La presentació em va suggerir la fotografia de més avall.
Fotografia de l’àlbum Jocs de Nens♦
Contravenint el llibre d’estil d’aquest blog, he decidit penjar-hi un vídeo del qual no en sóc autor. I això perquè algú que afirmi que ha reencarnat em mereix moltíssim respecte. El vídeo, si més no, és molt clar, molt didàctic, molt realista, ple d’analogies perquè tothom ho entengui, d’exemples clarificadors, mostra una intenció divulgativa inusual i gens menyspreable i solament queda una mica obscura l’explicació sobre els homes i les pomes. Però això succeeix sempre que algú necessita explicar conceptes complexos havent-los de fer planers. Crec, doncs, que podem disculpar-ho.
Irrita, enutja i emprenya veure els anuncis de l’Ajuntament de Barcelona explicant la meravella d’abocadors d’escombraries obsequiats als barcelonins: irrita perquè tothom té gairebé al davant de casa uns d’iguals als de l’anunci; enutja perquè presenta com a florida millora allò que tan sols és una reposició obligada; i finalment emprenya perquè l’anunci el paguem nosaltres, els barcelonins. I és que aquesta i totes les campanyes que presenten allò que les institucions han de fer per obligació com si fos un gran i generós donatiu al ciutadà, totes aquestes campanyes, inoportunament cares i pagades endemés pel propi ciutadà, no haurien d’haver sortit mai del contenidor de la fotografia…
Fotografia: Detritus, Berlín, 2007.
