Foto: venda de peix fresc. Barcelona, maig de 2010.
-Peix fresc! Peix fresc! Fresc d’aquesta nit! Au! Compra’n, nena, compra’n, que el PIB ha crescut un 0,1%! Compreu, compreu, que ja hem sortit de la recessió! Compreu, compreu peix fresc!
♥
Jo vull ser jutge al Tribunal Constitucional:
I si no puc ser jutge al Tribunal Constitucional (perquè hi ha poques places), aleshores vull ser provador d’hamaques.
Fotografia: provador d’hamaques a Sitges♣
Un ocorrent usuari de facebook ha creat un grup en homenatge al gat que caminava sobre el teclat i va escriure el nom del volcà: Eyjafjallajökull, àlies volcà islandès. No és el gat de la foto, ho lamento.
Dues persones caminen sobre les aigües literalment gelades del port a Helsinki. A la dreta de la imatge, en primer pla, un cartell escrit en suomi adverteix del perill d’aquesta acció i la prohibeix. Però els habitants d’Helsinki no estan pas disposats a fer l’enorme volta que cal per arribar al barri del fons de la fotografia. La traça sobre el gel mostra que no són els primers que travessen, ni tampoc que siguin pocs els qui ho facin. Sempre anima pensar que hi ha un camí i que altres ja l’han seguit. Això fa més assumible el risc. Ben mirat, tanmateix, si, com adverteix el cartell, el gel es trenca, probablement ho farà per on més s’hagi debilitat, és a dir, per on ha passat molta gent. Però els humans preferim pensar d’una manera menys racional, ves.
Més sobre Finlàndia
Als anys seixanta (i també abans i més tard), tothom que naixia a Espanya (Una, Gran i irònicament Lliure) el batejaven: era el nacionalcatolicisme, un dels pilars sobre els quals se sostenia el franquisme. Catòlic i espanyol eren conceptes indestriables i, per tant, a ningú no se li acudia no batejar cap nen. La fe de baptisme -un document emès per l’Església Catòlica, primera entitat col·laboradora del règim- era tan necessària per fruir dels pocs drets que hom tenia com ho podia ser el DNI. No ens enganyem, però: la immensa majoria de la gent no veia el baptisme com una imposició, sinó com quelcom absolutament normal, absolutament necessari. El baptisme i també l’eucaristia eren, si més no, tradició. És el que tenen els totalitarismes: només hi ha una manera de fer les coses, una única forma d’entendre-les, una única religió, un únic partit i només una tradició, que cal seguir-la, perquè és el més normal. Al voltant del baptisme i de la comunió, hi va créixer una activitat econòmica important, que començava per la roba -també la dels convidats- i acabava en l’obligat banquet i el fotògraf. Les trobades de la família s’estructuraven al voltant de batejos, comunions, casaments i defuncions, però especialment en els batejos i comunions era el moment de presentar a amics i familiars el sis-cents nou, o les reformes del pis… Bé que ens trobàvem al bell mig del desarrollismo.
Naturalment, a mi, també em van batejar. No me’n recordo, és clar, però em van batejar, i també van fer una gran festa, tot i que, tret de la meva àvia paterna, catòlica ella i monàrquica, la meva no era una família gaire catòlica, però la tradició manava. I també vaig fer la comunió, és clar. Perquè la tradició manava -i l’Església, què coi!
Abans de fer la comunió, tots nosaltres havíem de seguir un curs (la catequesi) sobre el catecisme, que era una mena de trivial teològic, on calia aprendre’s les preguntes, les respostes i la relació unívoca (tot és únic en els totalitarismes) i indiscutible (tot és indiscutible en els totalitarismes) entre pregunta i resposta. El curs el feia un capellà, naturalment, i, en el meu cas, un capellà prou simpàtic.
Arran dels casos descoberts de pederàstia i de la manca històrica de resposta de l’Església (Encara hi ha qui se’n sorprèn), he tornat a recordar la por que teníem la mitja dotzena de catequistes de quedar-nos sols amb el simpàtic capellà. No en sabíem la raó, ni tampoc no tinc ara, sortosament, cap motiu de denúncia, no malpenseu. Però teníem por, una por inquietant, intuïtiva, ancestral, gairebé genètica. Una por… atàvica. Com la por que susciten a qualsevol de nosaltres les serps.
Per què?
Més capellans serps
♣
Llegeixo en un blog que la Blanca-neus, la Ventafocs i altres contes han estat declarats, com si diguéssim, non grats. La raó és que aquests contes propaguen, sembla, un model sexista i que fins i tot promouen violència de gènere. Una pena, vaja, i, sobretot, una bajanada. Amb paraules de Josep Pla, una collonada.
El tipus de pensament simple que homologa els nens a quelcom purament receptiu és el mateix que apliquen els polítics quan relacionen el fet de sortir per la tele deu segons més amb el d’obtenir més vots (en molts casos, la cosa deu anar exactament al contrari): els nens en un cas i els electors en l’altre són i som, ves, entitats fonamentalment idiotes.
Segurament el que més importa és allò que viuen els nens i com ho interpreten o, millor dit, com els ajudem a interpretar-ho. De jove, em van regalar un periquito a qui vaig ensenyar a dir “Bon dia!” fent-li escoltar moltíssimes vegades una cinta d’àudio amb la frase gravada. Però no crec, no, que els nens siguin com periquitos, oi?, ni tampoc que la igualtat de gènere es pugui inculcar a base de collonades com les descrites. Que sigui la mama qui arregli el tractor no depèn de cap conte. Els contes -i la seva fantasia- es mouen en un altre plànol.
Les coses no són necessàriament com semblen. Sempre hi ha la possibilitat de jugar amb les línies de fuga i la perspectiva o amb les idees i les paraules. Ja sabeu: entre cabal i banal… Fa poc, l’honorable Maragall (el germà petit), havent engegat a dida el seu propi govern, va inventar allò de la literalitat (collons de paraula!) per demostrar que ben bé no l’havia engegat a dida. Doncs bé, l’equivalent en imatge de la literalitat (no sempre ni necessàriament política) és la manipulació de les línies de fuga. Ja veieu, el que veieu no és el que veuríeu si veiéssiu el carrer!
La imatge és del carrer de Barcelona de Sitges, un carrer estret i encantador que mena des del bar El Cable (un clàssic sitgetà) fins a la Torreta, a tocar la platja de Sant Sebastià. És un carrer estret, molt estret, on el municipi prohibí la circulació després de molts anys de no circular-hi ningú simplement perquè no hi cabien els cotxes. Però, creieu-me, la perpendicularitat (collons de paraula, també!) és l’habitual de qualsevol carrer antic.
Més sobre Sitges
Llegeixo en una guia nàutica editada al Regne Unit que, als ports esportius espanyols, és difícil trobar-hi cap mena d’assistència entre les dues i les quatre de la tarda. Sembla ser, sempre segons la guia, que durant aquest parell d’hores, els espanyols fan la siesta. Tots i alhora! Quina sort deu ser viure a Espanya, Oi?
La Google (la fura de la imatge) es va oferir per a la fotografia d’aquest apunt. La seva, però, és una becaina d’hores i hores…
Més sobre la fura Google
Fotografia: flor d’arç de jardí
L’arç florit era allà. No vaig pensar-m’ho gaire per fotografiar-ne les flors. Sexe vegetal. Però no va ser fins molt després, tot editant la imatge, que em vaig adonar del pol·len en la concavitat dels pètals. Ja passa que sovint la càmera capta detalls que l’ull no veu, i no només en sentit figurat.
On deu ser hores d’ara aquell pol·len? Queda inaugurada la temporada d’al·lèrgies.
Més sobre pol·len i flors
Tots tres volien sortir a la foto. Cadascú, ben cert, al seu estil. Un surt de cul, ves, però mirant la càmera, això sí; l’altre és ben al mig, sembla acostumat als retrats, assessorat per professionals; i el tercer, descentrat, una pota ranca, un pèl separat de la resta, però mirant, si, fixament i atentament la càmera. I no, no parlo de cap govern de coalició tripartit, i ara!, només de la fotografia de tres xais.
Per cert, qui és qui?
Més sobre els xais
