Fotografia: transport de residus. Berlín, 2007
Quan jo era petit, els envasos de vidre -gairebé tots aleshores- eren sempre de retorn. Era l’època del NODO i la “canción del verano”. Quan compraves gasosa, una beguda habitual aleshores, el botiguer cobrava l’envàs i te’n retornava el que havies pagat en tornar-li a portar, o en descomptava el preu en comprar una altra gasosa. Era un sistema net, polit, simple. Tenia l’inconvenient que en anar a comprar havies de portar una pila d’envasos i sovint es feia un cert enrenou a l’hora de fer el compte (sempre a mà), però almenys en el meu record de nen no representava cap problema. Els mesos que m’estava a Sitges, amb la meva àvia, el fet de no tenir ascensor complicava la vida a ella, la meva àvia, perquè després d’un trencada de fèmur, mai va tornar a caminar lleugera. L’encarregat dels envasos, doncs, era jo. Així que sovint, quan començava a haver-ne un munt, m’enviava a retornar-los a ca la Maite. A mi, això, m’agradava molt, perquè hi havia un acord tàcit segons el qual jo em quedava els calés. No cal dir que, si durant el cap de setmana hi havia hagut celebració familiar (arribàvem a ser més de 20!), el premi era delitós, tot i que sovint havia de fer dos viatges. La fortuna no passava de sis o set pessetes, potser tres duros si hi havia hagut festa, però jo sempre ho invertia en comprar hams, ploms i fil per poder anar a pescar a Terramar amb els meus amics. Proveït, doncs, d’hams i ploms, carregant la canya que la meva àvia m’havia regalat en complir els vuit anys (i que encara conservo), corríem -bicicleta mitjançant- a pescar. En aquells temps, es pescava. Així que al vespre, tornava amb un bon carregament de mabres, pagells i sards que ens havíem de menjar perquè la nevera de gel no el podia conservar. Vet aquí com el vidre havia esdevingut peix. No cal dir que, d’haver-ne venut el sarró, hauria multiplicat per molt els guanys del reciclatge d’ampolles: reciclar és un negoci!
Va passar el temps, vingueren els anys 70, la dictadura va morir, vingueren els primers 80, el país va canviar (per bé) girat com un mitjó i, arribat un moment, a ca la Maite ja no donaven res pels envasos que sí que havien cobrat. Tots plegats vam donar per fet que això era el progrés i vam acceptar-ho com havíem acceptat la desaparició dels tramvies. Va ser una decisió de distribuïdors, una reestructuració del sector, com segurament devien dir per l’única tele. I pel que fa a mi, què voleu que us digui: jo ja anava darrera les faldilles i no pas a pescar! En definitiva, doncs, i per abreujar, les ampolles de vidre anaven a les escombraries. El progrés, idiota!
Com segueix la història, jo crec que tothom que llegeix això ja ho sap: els contenidors de vidre. Permeteu-me, però, una cosa més: seguim pagant els vidres trencats! Sia perquè els ajuntaments no cobreixen despeses, sia perquè les cobreixen, sia pel que sigui, el que es cobreix o no cobreix surt sempre de les butxaques nostres, via impostos, o perquè paguem la botella de cervesa que llençarem al bon contenidor (com pagàvem també aquella bossa de plàstic que ara ens tornen a cobrar si la demanem). Cornuts i a pagar, maleïts!
Ara resulta que no tot el vidre és igual i, per tant, no tot el vidre pot anar a parar al mateix lloc. Cert. Sempre ha estat així, però. El vidre és una substància curiosa, fràgil i dura, modelable en calent, químicament molt resistent (només el pot atacar l’àcid fluorhídric, cosa que s’havia fet servir per gravar-lo). El vidre és quelcom antiquíssim que s’obtenia de l’escòria dels volcans i, convenientment tallat, es feia servir en les punxes de les fletxes. És una substància que en química hom anomena amorfa perquè les partícules que el formen estan molt desordenades, com en un líquid, a diferència del que succeeix en les substàncies cristal·lines, en les quals la posició d’aquestes partícules segueix una pauta regular, de manera semblant a les xarxes de pescar. El component principal de tots els vidres (no pas els de les ulleres amb vidres anomenats orgànics, que no tenen res a veure amb el vidre) és el diòxid de silici. Tota la platja de Sitges n’està ple, de diòxid de silici, o, si ho preferiu, de quars. El diòxid de silici el podem fondre, donar forma i després refredar-lo prou ràpid per tal que les partícules no tinguin temps d’organitzar-se i formar els bonics cristalls de, posem per cas, l’ametista. El primer que cal afegir perquè es fongui bé és un fundent, una substància que fa baixar el punt de fusió i permet que la pasta fosa sigui fàcilment modelable, plàstica. També s’hi poden afegir alguns òxids de metalls per acolorir-lo o proporcionar-li determinades propietats: pot ser que hi vulguem un coeficient de dilatació petit que el faci resistent als canvis de temperatura sobtats; pot ser que vulguem que es pugui fondre fàcilment per modelar-lo o, ben al contrari, que el puguem posar al foc; o potser volem que tingui un color determinat, un so bonic, o que suporti el càustic maltractament del rentaplats… Antigament, el vidre havia contingut òxids d’urani, llavors que la paraula radioactivitat no havia estat inventada, i avui pot contenir òxids de bor, o de coure, cobalt, ferro i altres metalls, i fins i tot alguns vidres d’edificis significatius contenen or en suspensió (no patiu, molt poquet). El vidre de què era feta la cristalleria de la meva àvia no era -segons ella- vidre, sinó cristall, però no parlava dels cristalls dels quals parla la Química, sinó que era un vidre amb un onomatopèic dring que contenia òxid de plom a dojo (de vegades fins un 56%). Ja veiem, doncs, com de diferents són els vidres, però a banda de la multitud de composicions del vidre, la dels envasos és relativament similar llevat del color.
El vidre és -tècnicament parlant- una substància metaestable, perquè les partícules que el formen tendeixen espontàniament a reconstruir aquell cristall que no va poder ser quan vam refredar-lo tan ràpid. Aquest procés de cristal·lització crearia fortes tensions i finalment el trencaria. Alguns dels components que s’hi afegeixen retarden la formació del cristall i, avui dia, el vidre té una vida mitjana segurament superior a la del propi Univers, tot i que si tant insistim a escalfar-lo i refredar-lo i copejar-lo, no us ha d’estranyar que un dia un got sobre la taula peti ell tot sol fart del maltractament a què ha estat sotmès: són les tensions de què parlava… Però sencer, trencat o petat, cristal·litzat o no, desgastat, ratllat i maltractat, en tornar-lo a fondre, obtenim la mateixa substància plàstica del principi que, refredada ràpidament, engendrerà, com l’au Fènix, nou vidre. Les vegades que vulguem. I fins a la fi de l’Univers. El vidre és, doncs, si volem, un material etern.
Si a algú se li fa feixuc tot això de distingir entre el vidre de la bombeta i el de la botella, només cal que viatgi uns centenars de quilòmetres al nord: en aquella república veïna, rica i civilitzada, els envasos se separen… per colors! I és que, com veiem, no hi ha dos vidres iguals, però al contenidor s’hi barregen tots. Què se’n fa, de tanta diversitat, composicions, colors? D’entrada, cal separar-ne allò que no és vidre: taps de plàstic, suro, metalls incrustats. Després se’n poden separar algunes botelles que han quedat senceres, com les de xampany; però -compte!- només perquè hi ha alguna empresa que les neteja i les torna a introduir al mercat. Finalment tot plegat s’ha de fondre, afegir-hi un mínim d’un 10% de vidre nou i vendre-ho a algú que en faci envasos de color fosc. És el color allò que fa augmentar el 10% de vidre nou fins a percentatges que poden superar el 40% i és per això que a França hi ha diferents contenidors per a envasos de diferent color. Vet aquí el miracle: envasos trencats convertits en envasos nous!
És clar que la cosa no resulta gens barata: a banda del trasbals amunt i avall, cal molta energia per escalfar primer el vidre fins a 1200 C o 1500 C i després per fondre’l. La despesa energètica és important, sens dubte, però més baixa quan es parteix de vidre que de sorra, perquè el punt de fusió, en no haver de trencar el cristall de quars, és també més baix: cada 3000 botelles representa un estalvi de 130 Kg de petroli. En termes relatius, per cada 10% de vidre reciclat, la despesa energètica s’abaixa d’un 2,5%. En realitat allò que fa indispensable el reciclatge no és la despesa energètica més gran o més petita sinó justament el material: què en faríem, dels envasos vells, altrament? La producció d’envasos de vidre, independentment de l’origen, segons dades de la Comissió Europea, va ser de 21.7 tones el 2011 i els llocs de treball es calculen en 50.000 i augmenta d’un 4% anual. Un botella pot fer, en promig, entre 0,3 i 0,4 Kg. Són moltes botelles. Són molts llocs de treball. Medi ambient? Sí, també, però no només!
L’opció que d’entrada sembla més barata consisteix en la reutilització dels envasos, és a dir, netejar-los i prou, com quan duia les botelles a ca la Maite, però la reutilització és almenys a Catalunya, molt petita, perquè, en primer lloc, no surt de franc ni de bon tros: els envasos cal recollir-los, transportar-los, emmagatzemar-los, netejar-los, emmagatzemar-los de nou i distribuir-los; i, en segon lloc, som un país exportador d’envasos simplement perquè venem més xampany a fora que no pas comprem vi. Tot seria més fàcil si hi hagués uns pocs estàndards d’ampolla de vidre, però els fabricants incorporen la forma de la botella al màrqueting del propi producte per remarcar diferències amb la competència. Pensem en l’ampolleta de coca-cola, un clàssic que ha passat a formar part de la iconografia del segle XX amb tots els honors. Però no és només Coca Cola qui ho ha fet. I tanmateix no he vist ni un sol intent ni per part de l’administració ni dels fabricants d’avançar en aquest sentit. Amb tota humilitat, crec que els governs n’haurien de prendre nota.
Resumim una mica:
- Reciclar envasos és un negoci que crea llocs de treball
- El vidre és un bon material, reciclable eternament i reutilitzable moltes vegades
- De vidre, n’hi ha de moltes classes i composicions i, per tant, cal homogeneïtzar tant com sigui possible la recollida
- Reutilitzar resulta millor que reciclar, però caldria prendre mesures per potenciar-ho
La publicitat engegada per la Generalitat a què fa referència el títol d’aquest post ha estat una oportunitat de tornar a parlar sobre la manera de gestionar millor els recursos naturals, però també ha aixecat una pila de paranoies –conspiranòies seria un neologisme més precís- sobre l’objectiu últim de tot plegat, els interessos sempre ocults -Ai les conspiracions!- que hi ha -o algú suposa que hi ha- al darrere. Els fets són, però, que parlem de tota una indústria al voltant del vidre, que suporta molts llocs de treball i que en podria suportar més si es potenciés i que, almenys en comparació amb altres activitats industrials, aquesta sembla raonablement (sense tirar coets) respectuosa amb el medi ambient.
Benvinguda la campanya!
www.vidrala.com [gener 2013]
www.Anfevi.com [gener 2013]
www20.gencat.cat/portal/site/arc/ [gener 2013]
Aquest post ha estat publicat també al blog col·lectiu
Des de la Mediterrània
