Imatge: durant un temps es van construir mànecs de ganivet i de tota mena d’objectes i pròtesis dentals amb cel·luloide aprofitant la possibilitat de motllurar-lo en calent. Fins que la baquelita, un plàstic descobert més tard i força resistent a la calor, li va barrar el pas. Però allò que va convertir el cel·luloide en material de culte en fou la fabricació de film fotogràfic a partir de 1889 per Eastman Kodak.
Durant la guerra de secessió nord-americana, el preu de l’ivori no parava d’apujar. La indústria del billar se’n ressentia molt i, per això, es va convocar un concurs per premiar qui trobés un substitut adequat. En aquell temps, John Wesley Hyatt (1837-1920) -de professió, inventor- tenia patentat un sistema de fabricació de boles de billar a partir de pols d’os i d’ivori barrejat amb laques. Però seguia treballant-hi per millorar-lo, perquè aquestes boles no tenien la densitat de l’ivori. I el concurs va ser un nou al·licient.
Quan Hyatt era petit, fou descoberta la piroxilina, la substància estrella d’aquest post, per Christian Friedrich Schönbein, un químic alemany. Schönbein, havent vessat una ampolla d’àcid nítric, es va netejar les mans amb el davantal de cotó, que després posà a eixugar a prop de l’estufa. Quan el davantal fou sec… explotà, una situació que, en cel·luloide en blanc i negre i mut, ens faria riure per les butxaques. L’home havia descobert, casualment, la nitrocel·lulosa (o nitrat de cel·lulosa), que actualment obtenim per nitració (reacció amb una mescla d’àcids sulfúric i nítric) de la cel·lulosa. Quan la nitració és elevada, és a dir, deixem més temps per reaccionar, obtenim la pólvora sense fum i, si la nitració és baixa, una substància que és al bell mig dels mons de la farmaciola, els explosius i els materials plàstics: la piroxilina (per dir-ho planament, una nitrocel·lulosa poc nitrada). La piroxilina era la base en temps de Hyatt i encara avui de laques i pintures i també era ja ben conegut el col·lodió, utilitzat per protegir ferides, res més que piroxilina dissolta en èter i alcohol. Però si canvieu l’èter per càmfora -i també les proporcions- aleshores la piroxilina esdevé cel·luloide, el primer plàstic termostable de la història. Tanmateix el cel·luloide era un material absolutament desconegut a mitjan segle XIX.
Diuen que John W. Hyatt, havent-se fet una ferida mentre treballava, va acudir a l’ampolla de col·lodió per curar-se i que, accidentalment, vessà el col·lodió i l’alcohol i s’adonà de la formació d’allò que avui coneixem com a cel·luloide. Bé, hem de dir que l’explicació té aspectes poc clars des del punt de vista de la Química i que el que devia passar no ho sabrà mai ningú. Però, passés el que passés, és ben clar que la providència (?) hi va tenir molt a veure. Probablement (o no) l’ampolla de col·lodió -i altres- s’havien tombat i vessat en una prestatgeria plena d’ampolles d’éter, càmfora, alcohol etílic, pirolixina i col·lodió, substàncies totes elles ben conegudes aleshores i que Hyatt usava diàriament. Que en John W. Hyatt s’hagués tallat o no és absolutament irrellevant, però no ho és que trobés un sòlid allà on esperaria haver trobat una massa enganxosa. Més d’un hagués llençat aquell sòlid blasmant tota mena d’invectives per tanta trencadissa i malmetement, però ell va observar en aquell material les propietats que convertien l’ivori en tan útil per fer-ne boles de billar. I es va posar a treballar per reproduir la substància. Fou ben bé un descobriment casual (Com també ho havia estat el del davantal explosiu quan ell era petit), però costa creure que aquella fos l’única vegada que succeïa un desastre similar en tot un planeta ben segur ple de prestatgeries amb productes adients per fer laques: la casualitat va esdevenir just quan l’observador adequat era al davant. Providència? Casualitat? Sort? Xamba? Nooo!
John W. Hyatt va aconseguir fabricar unes boles que tenien un nucli de paper i laca i una cobertura d’aquella mena de nou col·lodió obtingut a partir de piroxilina i càmfora que barrejava amb pols d’os i d’ivori. No cal dir que la comercialització de les noves boles fou un èxit, però aviat s’adonaren que algunes s’encenien amb facilitat per contacte amb els cigars o fins i tot feien una petita explosió (Recordeu el davantal explosiu?). El propietari d’un saló de billar va escriure a Hyatt per confiar-li els problemes i descriure com en alguna ocasió, davant el soroll de les boles, tots els presents van treure la pistola… De nou, una escena digna del millor cel·luloide!
John W. Hyatt va treballar contínuament en la piroxilina tractada amb càmfora i va descobrir una de les propietats que donen nom als plàstics termoplàstics: quan s’escalfen pels volts dels 90 C, s’estoven i es poden emmotllurar. Això obria el camí a noves aplicacions, ben allunyades del billar, com ara la fabricació de pròtesis dentals, i fou llavors que la fins aleshores piroxilina plàstica (Un nom potser massa lligat a laques i explosius?) va passar a anomenar-se “cel·luloide”, mot enginyosament inventat pel germà, Isaiah Hyatt, i que probablement resulta de la contracció entre les paraules col·loide i cel·lulosa.
El nom de Hyatt va lligat a les boles de billar i a les pròtesis dentals, però el nom de la seva criatura, el cel·luloide, el del primer termoplàstic sintetitzat a la Terra, anirà lligat per sempre a la indústria cinematogràfica, tot i que a mitjan segle XX les cintes de cel·luloide van ser substituïdes per les l’acetat de cel·lulosa, més tard per les de polièster i ara ja ni tan sols hi ha cinta. I tanmateix, podeu imaginar un segle XX sense cel·luloide?
Penseu en el nitrat de cel·lulosa i la càmfora tombats damunt d’un prestatge, fent de les seves, d’amagatotis, però, Ai!, descoberts a temps -just a temps- per qui millor podia descobrir-los… De nou, una seqüència de cel·luloide…
Aquest article ha estat publicat anteriorment a Des de la Mediterrànica amb el títol Culte al cel·luloide.
Per llegir més (en anglès)
