Les restriccions sobre el tabac

Fotografia: Cigarro en el coso, Arlès, 2010. Per tal d’associar tabac i mort, res millor que retratar un cigar en una plaça de toros!

Pot semblar exagerat el peu de la fotografia però no ho és. El tabac mata. Ho fa lentament però això n’augmenta l’eficàcia: Heu pensat mai quin mal negoci si matés ràpidament?

En un post anterior, feia referència a com afirmacions pretesament consolidades canvien ràpidament a la vista de nou coneixement. El tabac n’és una mostra. Al segle XVI, Jean Nicot, ambaixador francès a Portugal, va introduir a la cort de París el tabac com a planta medicinal. La substància més coneguda del tabac, l’alcaloide anomenat nicotina, li deu el seu nom. Ja al segle XX, fumar tabac es relacionava amb la llibertat, l’èxit i també amb l’esnobisme. Alguns deuen recordar aquells debats polítics llavors de la transició cap a la democràcia, en els quals, líders i prohoms fumaven pels descosits tot retenint el fum als pulmons entre argument i argument, i qui vulgui pot retrobar els anuncis dels anys 90 incitant-ne al consum i també els films dels anys 50 i 60 palesant clarament la calculada sinergia entre dues de les indústries més pròsperes d’Amèrica: Hollywood i les tabaqueres. És cert que la correlació estadística entre fumar i càncer de pulmó fou durant molt de temps només això, una correlació, sense que res en demostrés la relació causal. Però aviat hi començà a haver estudis que, com a mínim, podien contradir la hipòtesi nul·la (res no és fins que es demostra que és) i val a dir que també estudis, finançats per les tabaqueres, qüestionant-ho. Siguem equànimes, tanmateix, i diguem que, per posar un exemple, la dopamina, un neurotransmissor molt relacionat amb els processos que la nicotina és capaç d’alterar, no fou descoberta fins el 1958. En qualsevol cas, la Ciència no és immaculada, queda clar. Res d’humà no ho és.

El nom químic, diguem-ne oficial, de la nicotina és (S)-3-(1-metil-2-pirrolidinil)-piridina) o bé, en la nomenclatura una mica més antiga, amb què em manego millor, levo-α-(β-piridil)-N-metiltetrahidropirrole (No hi ha ni un sol químic, ni un, que no s’hi refereixi, simplement, com a nicotina, podeu ben creure-ho). La nicotina, un bon insecticida, és sintetitzada per la planta del tabac sembla que amb una funció defensiva. En els humans, 30 mg resulten mortals, però a petites dosis, és la responsable de l’addicció psicològica, perquè produeix una cadena d’alteracions hormonals que acaben en una sensació de plaer. Disminueix l’ansietat i allibera dopamina, una de les raons per recomanar fer esport en deixar de fumar, però augmenta la tensió sanguínia i produeix certa degradació neurològica a llarg termini. Determinades formes de la nicotina es poden absorbir per la pell, poden ser inhalades o bé  empassades en la saliva. S’incorpora a la sang ràpidament i arriba al cervell en set segons. Això explica que el tabac no sempre s’hagi consumit fumant-lo. I també els efectes ràpids, immediats, del seu consum. Afortunadament, la combustió de la cigarreta destrueix la major part de la nicotina, però no val a fer-se’n il·lusions: la quantitat inhalada continua essent prou alta.

Un component inevitable no del tabac, sinó del fum, és el monòxid de carboni, el mateix  temut gas que desprenen les estufes quan cremen malament.  El monòxid de carboni és un gas letal perquè s’adhereix al ferro de l’hemoglobina 300 vegades més fortament que no pas ho fa l’oxigen i, doncs, el substitueix i n’impedeix l’arribada a les cèl·lules. Mata podríem dir que per asfíxia cel·lular. Naturalment el fum d’una -o de vint- cigarretes no aporta prou monòxid de carboni per matar a ningú, però sí suficient per disminuir el transport d’oxigen per la sang. La sensació permanent de cansament de molts fumadors es pot explicar per un ineficient transport d’oxigen. És una sensació similar a pujar fins a 3000 metres d’altura.

Ni la nicotina ni el monòxid de carboni maten directament. Només ho farien a dosis molt més grans. El segon podríem dir que és un efecte col·lateral al qual hom s’hi acostuma a base de forçar el cor per subministrar més oxigen, i la nicotina només és un component important de la política de fidelització de les tabaqueres. No, realment allò que mata són els quitrans, una bigarrada mescla de substàncies cancerígenes. Són substàncies espesses i olioses que s’obtenen per destil·lació de matèries orgàniques, com ara el carbó, la fusta o el petroli. La paraula quitrà deriva del mot emprat en àrab per destil·lar. Destil·lar és molt semblant al que fa una cigarreta. El terme químic més apropiat i rigorós fóra destil·lació destructiva perquè hi tenen lloc canvis químics, sovint difícils de descriure, a més a més d’una separació de substàncies. Els quitrans s’han usat de molt antic per impermeabilitzar els vaixells quan aquests es construïen de fusta. Precisament aquesta és la propietat determinant de les bronquitis dels fumadors i de la poca eficiència en l’intercanvi de gasos que té lloc als alvèols dels pulmons dels fumadors: els alvèols acaben literalment enquitranats.  El caràcter cancerigen d’aquestes substàncies triga més a desenvolupar-se, naturalment, i ho fa de manera desigual segons els individus. Probablement això va fer que la relació causal entre el tabac i determinats càncers trigués a ser palesada, però avui ja no hi ha cap dubte.

Tot i que la major part del fum és inhalat pel fumador, una part molt gran torna a sortir a l’aire des dels pulmons. Altrament sobrevindria la mort per asfíxia en poques calades. Això fa que les partícules que constitueixen el fum siguin també inhalades per tothom qui envolta algú fumant. En aquest context, perd sentit diferenciar entre fumadors i no fumadors. Es sobre aquest fet que es recolzen les lleis que pretenen restringir el consum de tabac en llocs públics tancats.

Com totes les lleis, la del tabac és segurament millorable, però parlar de persecució, com s’està fent des d’instàncies que pretenen ser intel·lectuals, ja es veu que és un sarcasme. Comparar, endemés, aquesta persecució amb la que sí que van patir els jueus és de molt mal gust, sobretot si qui la fa pot al·legar qualsevol cosa menys ignorància.