Unes quantes molècules, i tot llisca

Fotografia: Nevada del 8 de març, Barcelona, 2010


Vaig fer la fotografia al carrer Castellbell de Sant Andreu, a Barcelona,  llavors de la gran nevada que hi va haver a Catalunya el 8 de març de 2010. En cosa d’hores, la ciutat va quedar absolutament col·lapsada, i els seus habitants, meitat aclaparats per un fenomen tan extraordinari, meitat immersos en l’alegria, un pèl ingènua, que la neu sempre provoca en qualsevol (bon) barceloní. L’espectacle hi era servit: nens tirant-se boles de neu…  i adults mirant de recuperar la tracció del vehicle. Perquè aquesta és la raó més rellevant de l’embull d’aquell dia: el gel, Ai las!, rellisca.

I, doncs, per què llisca el gel?

La imatge, ampliada moltes vegades, de la superfície de qualsevol objecte, encara que sigui molt llis, s’assembla a la del paper d’esmerilar que fem servir per allisar una paret abans de pintar. Cal fer molta força per fer lliscar un paper d’aquests contra un altre i cal fer també molta força lateral per fer lliscar els pneumàtics.  Per sort!, car així no llisquem cap enfora dels revolts. Llevat, és clar, que s’hi posi aigua (o bé oli) entre els pneumàtics i l’asfalt, perquè aleshores l’aigua (i encara millor l’oli) omple els forats de la superfície, la superfície ara sí que esdevé llisa i finalment, amb poca força, el pneumàtic se’n va de costat.

També és rugosa la superfície del gel, i encara més la de la neu, que ve a ser una mena de gel pilé. Si algú ha caigut damunt la neu, sense guants, i ha aturat la caiguda amb les mans -quelcom inevitable perquè el nostre cervell no s’està per mandangues quan se’l requereix amb urgència-, ja sap com d’arrugada és aquella superfície que s’ha endut mitja pell. Però si el gel es recobreix d’una fina pel·lícula d’aigua, sovint de poques molècules, aleshores llisca, i molt! Com els pneumàtics en dies de pluja o com ho fan les peces mòbils del motor, recobertes d’oli.

Com hi va a parar l’aigua sobre el gel és fàcil d’explicar quan l’ambient és humit: l’aigua en estat gas condensa sobre el gel com ho fa sobre les rajoles de la cuina quan bullim l’arròs. Però, a diferència de les rajoles, sobre el gel no forma gotes sinó que  l’aigua líquida resta adherida fortament al gel tot recobrint-lo. De vegades, l’ajudem en llançar sal sobre la carretera quan ja ha nevat, perquè la sal fon la primera capa de gel (és inexplicable la dèria de llançar sal quan ja ha nevat molt, potser per redimir-se del pecat de no haver-ho fet abans: la penitència de la nevada del 8 de març va ser estar-se tres dies amb les carreteres tallades a causa del gel format en congelar-se de nou la neu salada damunt més neu sense fondre’s).

Resulta molt més difícil d’explicar la raó de l’aparició d’aquest llit d’aigua líquida sota els esquís, que és el que permet lliscar alegrement i sovint a gran velocitat per les pistes d’esquí o de patinatge, on la humitat relativa és molt baixa. Fa anys se suposava que la pressió exercida sobre els cristalls de gel feia fondre la primera capa. Aquest fet té sentit només per a l’aigua, perquè les molècules estan més compactades en el líquid que en el sòlid; en qualsevol altra substància, la pressió tendeix a solidificar-la, o a liquar-la si és un gas, com en els encenedors de gas o en les ampolles de butà. Alguns llibres de Química una mica antics encara proposen aquesta explicació, però molt poca gent la sosté perquè cal molta més pressió per fondre el gel que la que fa l’esquí o la ganiveta del patí. Les veritats científiques sovint no són veritat perquè simplement caduquen (per això cal desconfiar de l’expressió científicament demostrat llevat que hi afegim de moment). Realment no hi ha acord entre els científics sobre la raó de l’aparició de l’aigua líquida sota l’esquí. Alguns experiments semblen demostrar que és la calor generada pel fregament de l’esquí, d’altres, però, semblen indicar l’existència intrínseca d’una primera capa líquida en el gel, semblant a la capa, més consistent, que es forma sobre l’aigua líquida i que permet caminar per damunt seu alguns insectes i aràcnids. Res, però, és definitiu. I possiblement quan s’hi trobi una única explicació, aquesta serà una combinació de totes les anteriors. No serà la primera vegada que les coses rutllen així en Ciència!

Al proper temporal de neu, si no dueu cadenes, entreteniu-vos a fer boles de neu, ves, i penseu en l’enormitat de cristalls de gel que trenqueu i reordeneu en fer-les, i en la humitat que hi atrapeu i que torna a cristal·litzar en contacte amb més cristalls i actua, doncs, soldant-los. De dues boles, en podem fer una de més grossa, o tot un ninot de neu, mentre esperem que la grua, ben equipada de pneumàtics especials, ens tregui el cotxe d’un mar sobre gel d’unes quantes, molt poques, molècules de profunditat.


Nevada del 8 de març

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Fotografies, Química and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Unes quantes molècules, i tot llisca

  1. Joan Talarn says:

    Recordo que quan les soles dels esquís no eren dels materials tan sofisticats d’ara, hi posàvem ceres.
    Els aprenents hi posàvem només la “plata” per a les neus molt humides, però els experts en tenien de diversos tipus segons la neu. Jo diria que amb aquella cera la neu no s’enganxava tant a les soles.

    En tot cas potser els ho podríem preguntar als de Salomon o Rossignol.

    Per cert, m’ha agradat això de “científicament demostrat -de moment-”. Penso que caldria obligar a afegir-ho a totes les publicitats que ho diuen (Actimels, Danacols, cremes de cara diverses, etc.).

    Recordes quan el peix blau era tan dolent pel colesterol ?. Ara resulta que va tan bé, igual com l’oli d’oliva, i fins i tot des de la universitat de Badajoz diuen que els pernils de “bellota” no agreugen aquest acumul de lípids a les artèries.

    O sigui que, de moment, si podem, fotem-li canya al pernil que vés a saber com s’acabarà aquesta demostració científica

    • Toni says:

      Un avi de la meva dona patia de tensió alta. Els metges, al contrari del que diuen ara, el tenien castigat sense beure ni una gota d’aigua. No conservo -llàstima!- una article publicat fa molts anys a la revista del col·legi de químics (NPQ) en el qual demostraven “científicament” que no hi havia cap relació entre els nivells de colesterol a la sang i la ingesta de greixos. Sobre aquest article es deuen haver basat els de la “bellota”. De tota manera, una cosa és que la ciència evolucioni i l’altre és el frau. Aquests dies estic buscant un article, que després es va demostrar fraudulent, segons el qual els dissolvents guardaven memòria d’allò que havien dissolt. Quan vaig llegir-ne l’abstracts, vaig pensar de seguida que això de l’homeopatia potser no era cap conte de fades. Més tard es va demostrar el frau. Imagines qui havia finançat la investigació? Exactament igual passava quan corrien estudis en els quals es demostrava, també científicament, que no hi havia relació entre el tabac i el càncer de pulmó.
      Totes aquestes coses demostren que la Ciència, com l’Art, és una creació humana…

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>