Els professors de religió

La notícia: La Iglesia expulsa a profesores si se divorcian

Treballar per a segons quina empresa comporta compromisos que de vegades són difícils de pair. L’Església Catòlica és una d’elles. La notícia no em sorprèn en sí mateix perquè, vistes les barbes, ja sabem qui és el savi. Servidor, que no entén per quin setze sous ha d’haver-hi professors de religió, pot arribar a entendre determinades opcions. I respectar-les. Quedi clara, doncs, la meva solidaritat amb els professors de religió.

Acomiadar un treballador perquè no compleix el contracte pot arribar a ser raonable, però allò que els contractes poden o no regular està establert per llei. D’altra banda, determinats compromisos haurien de ser exigibles a tothom, i vista la general propensió de la capellanada, funcionaris de l’Església, cap a les carns toves (no he trobat un millor eufemisme), no sembla que tal cosa s’esdevingui amb la freqüència requerida. La inapel·libilitat de què parla l’article respecte les decisions del senyor bisbe a l’hora d’acomiadar un divorciat que no sigui de sang real (!) només es poden entendre en el context d’una empresa multinacional la direcció general de la qual és un estat teocràtic i naturalment poc sensible a la democràcia. I és que que si hom es pronuncia en nom de Déu, Hòstia! (perdoneu), és natural que cap humà no pugui dir-hi ni mu.

Allò que ja no em sembla ni lògic, ni raonable, ni moralment acceptable és que la indemnització no la pagui qui l’hauria de pagar. No, la indemnització no la paga el llunyà estat teocràtic, sinó el proper, laic (?) i democràtic estat espanyol. És a dir, i mentre no hi hagi referèndum que ho remeï, nosaltres.

Cornut i paga el beure, nano!

Una bonica col·lecció d'esglésies, ves