Els mites de la (nostra) democràcia (I)

Primer mite: cal reformar la llei d’Hondt

La repartició dels vots en unes eleccions sembla una cosa fàcil, però no ho és en la pràctica perquè no sempre que dividim un nombre per una altre, el resultat és enter -de fet, la majoria de les vegades no serà enter. I com que el nombre d’escons sí que és enter, tard o d’hora hem de fer una aproximació. La d’Hondt és la més emprada. Com qualsevol sistema, té avantatges i inconvenients, però molts dels defectes que se li atribueixen ho són injustament i, amb tota probabilitat, interessadament, ja que de retruc (o no tant de retruc) es desvia l’atenció del que sí que caldria fer: reformar la llei…  electoral. I en el cas de Catalunya, reformar no és el verb, sinó fer, ja que portem aplicant “transitòriament” la llei electoral espanyola més de trenta anys -i anem pel segon estatut!. Però sempre resulta més fàcil culpar la regla d’Hondt que posar-se d’acord en una llei electoral. La llei o regla o fórmula d’Hondt no es pot reformar perquè és això, una fórmula: va bé o no va bé, t’agrada o no t’agrada.

Suposem que 100 electors han d’escollir els representants entre cinc llistes o partits (A, B, C, D i E). Suposem que, celebrades les eleccions, tothom ha votat, no hi ha vots nuls ni en blanc i els resultats són A: 50 vots; B: 26 vots; C: 10 vots; D: 8 vots; E: 6 vots. Si haguessin de triar un sol representant, aquest ho seria de la llista A i, certament, convindria que l’elegit tingués ben present que ho ha estat només amb la meitat dels vots. Amb dos representants, la regla d’Hondt atribuiria un escó a la llista A i un altre a la llista B. Amb tres representants, dos pertanyerien a la llista A i el tercer a la B.  Però a fi que algú de la llista C resultés escollit, necessitaríem almenys elegir 8 persones, vuit! I la llista D i E ho continuarien tenint ben cru.

No, no és la regla d’Hondt allò que fa que la radiografia dels representants no s’avingui amb la dels electors, sinó altres coses. Si una circumscripció electoral escull un sol representant, necessàriament el resultat serà esbiaixat, llevat del cas que tothom voti igual.  No pot ser d’altra manera. L’ideal fóra que hi haguessin tants representants com electors, però això és impossible. Consegüentment cal trobar el just equilibri entre un enorme i caríssim parlament olla de cols i un de petitó, baratet, de fàcil gestió encara que poc representatiu. Entre el clavel y la rosa, Su Majestad escoja (Ai!, Quevedo).

Si allò que volem ha de semblar-se més en un clavell o en una rosa, senyors, això, és cosa de llei electoral. La regla d’Hondt hi posa el gerro, res més.

Excel·lent simulació de la regla d'Hondt