Finalista al V Premi Sembra de Lletres, Torrella de Llobregat, 2023
Autrui, c’est l’autre, c’est-à-dire le moi qui n’est pas moi,
Jean-Paul Sartre
Hi ha una carretera que puja fent giragonses per la vall entre pins i acàcies, escortada ara per altíssims cirerers bords i ara per plataners enormes. És una carretera poc transitada, encara que de vegades els cotxes hi corren massa. En un revolt molt pronunciat, la creua un camí de terra que esdevé un fangar quan plou. Una banda del camí ascendeix de pressa fins a un pla d’herba i flors, envoltat de bosc i amb una depressió al bell mig que sol estar plena d’aigua. Les vaques hi campen lliurement i al bosc s’hi poden veure gats mesquers, guineus i molt de tant en tant esquirols fugissers; en canvi, les granotes, les aranyetes, els mosquits, els espiadimonis i tota mena d’animalons menuts prefereixen habitar l’aigua i voltants. Però al bo de l’hivern moltes vegades el prat és ben nevat i la bassa al matí està coberta de vidre prim i juganer, les vaques ja no hi són i tot sembla adormit. Per la banda de la vall, des de la carretera, el camí s’endinsa en un bosc d’acàcies, pins, enormes roures, esquirols, algun gat comú, senglars que hi transiten i bestioles de tota mena i descendeix i descendeix fent revolts i més revolts fins on hi ha un rierol, que només és sec quan fa temps que dura la calor; el rierol talla el camí i hi ha unes fustes que permeten el pas fins i tot quan va ple o quan les congestes de neu –de neu i fang– gairebé les amaguen. Passat el rierol, el mateix camí puja fins al capdamunt d’un turonet, que és un prat sense arbres, fent una llarga i amplíssima corba. Dalt del turonet, hi ha una casa enorme, feta de pedra, i envoltada de corts i cabanyes més petites on hi ha animals estacats, palla emmagatzemada, eines desades i també un gran i sorollós i pudent tractor.
No sé ben bé on és, però si m’hi deixaven a prop, les olors d’estiu o les d’hivern, que són ben diferents, m’hi guiarien sense error. Aquelles olors, els sons del bosc, el fred de l’hivern, la calor de l’estiu, la llibertat de poder anar pertot arreu, la sensació del cansament de córrer –de córrer perquè sí–, tot això, m’ha acompanyat sempre, fins i tot quan van deixar de ser reals per esdevenir només un record, coses que van passar, coses que havien succeït.
En aquella casa dalt del turonet que hi mena un camí que surt d’un revolt de la carretera i es troba envoltada de bosc i d’olors de bèsties i de terra humida i de tota mena de flaires per a mi familiars, i sons mansos, tènues, delicats i amorosos; en aquella casa de la qual se’n cuidaven els meus pares, pastors tots dos; en aquella casa, hi vaig néixer jo.
Del meu pare, gairebé no en recordo res: va desaparèixer. De la meva mare, en tinc records dolços, olors bones. La meva mare era l’ensinistrament permanent, el descobriment de llocs nous, la protecció, la cura, l’amor. Sovint alguns excursionistes s’acostaven fins a la casa per demanar aigua o per ben bé no sé per què. La meva germana i jo ens delíem per jugar amb els excursionistes, que solien ser gent jove, amb ganes també de córrer. Com m’agradava de jugar a pilota amb ells! I també la meva germana! I sempre sota l’esguard amatent de la mare, asseguda a l’aguait, sempre. Mai ens treia l’ull de sobre i, si alguna vegada ens n’allunyàvem massa, s’aixecava i venia fins on érem i, de vegades, ens feia tornar. Mai ho va fer amb recança, mai. Ni enfadada. Ho feia perquè ho havia de fer; ho feia perquè era la nostra mare. També jugava a pilota amb nosaltres, també –tot i que més aviat poc–, però quan hi havia excursionistes, només vigilava, ens vigilava. Si en alguna ocasió, algun excursionista mostrava mala jeia, simplement el feia fora. Punt.
Sense excursionistes, jugàvem la meva germana i jo i, sovint, la meva germana, jo i la mare. Quan plovia, anàvem al garatge del tractor per no mullar-nos. Era divertit, però ni a la meva germana ni a mi no ens agradava l’olor del gasoil i del greix que feia el tractor, si bé amb el temps ens hi vam anar avesant. Quan no plovia, al principi sempre ens estàvem pel davant de la casa, al turó, fins que un dia la mare ens va fer baixar a tocar el torrent. Ens va agradar molt descobrir l’aigua corrent! Era divertit jugar-hi, però tan freda que la mare no deixava que ens hi fiquéssim, ens en feia fora.
Un dia vam travessar el torrent i vam anar pujant fins a arribar a la carretera. Anàvem darrere la mare i amb prou feines la podíem seguir perquè ella trescava de pressa i, també, val a dir-ho, perquè ens entreteníem amb qualsevol cosa que trobàvem pel camí: fulles, pedres, branques, un galàpet que vam descobrir una vegada… mort de por, pobrissó. El primer cop que vam anar enllà del torrent vam pujar i vam baixar per la carretera, però aviat la mare ens ensenyà altres camins, molt més ràpids per tornar a casa, que corrien a través del bosc i baixaven pel dret, camins plens d’olors agradables de terra humida, de bolets, de molses, de fulla morta, de fulla viva, de flors. La mare ens va ensenyar d’identificar i menjar herbes remeieres, que entre el torrent i la carretera eren molt abundants.
Quan ja començàvem a ser grans i ja la podíem seguir camí amunt, la mare ens va ensenyar que gran podia ser l’univers. Vam arribar a la carretera, com moltes altres vegades, però en lloc de retornar a través del bosc, la mare va parar a escoltar els sorolls de la carretera i, com que no venia ningú, vam travessar-la a correcuita. Un cop a l’altra banda, vam pujar fins al pla, que aquell dia era emblanquinat de neu i amb la bassa gelada. Hi vam tornar moltíssimes vegades. Amb el bon temps, l’herba es feia tan alta que amb feines ens vèiem. Ens encantava empaitar-hi les vaques, pobres; espantar els ocells que s’aturaven a beure a la bassa; perseguir tota cosa que vèiem o crèiem que vèiem, i córrer entrant i sortint del bosc. Les vaques eren animals dolços que no es ficaven amb ningú, però a nosaltres ens encantava fer-les moure, amb una limitació que aviat vam aprendre: no interposar-nos entre elles i els vedells, perquè això les enfurismava molt. Els vedells eren animalons dolços i tranquils, però encara més espantadissos que els adults, i no els agradava jugar.
Al pla, ens hi passàvem matins sencers plens de bones sensacions. I el millor és que, de tornada, encara havíem de passar pel bosc mentre ens empaitàvem, i pel rierol, en el qual, llavors que ja feia prou calor, hi xipollejàvem… La nostra felicitat era absoluta. I semblava que no acabava mai. La mare. Ma germana. Jo.
Un dia vam enganxar una tempesta al pla. La meva germana i jo estàvem ben espantats pel soroll i les lluminàries, però veure la mare tranquil·la ens donava confiança. Aquell dia vam baixar abans d’hora, perquè anàvem xops i, a més, no hi havia cap diversió a dalt: semblava que tothom havia tornat a casa i les vaques s’arraulien sota els primers arbres del bosc. Aquell dia, en arribar a la carretera, pedregava tant i tan fort i tronava tant i tan fort que no podíem sentir els cotxes. Aquell dia, en travessar la carretera, un cotxe envestí la mare, en llançà el cos dos metres enllà i va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut. Nosaltres ens vam quedar esgarrifats. La mare era allà, al costat de la carretera. Era calenta com sempre i feia l’olor de sempre i tenia els ulls oberts com sempre i semblava que ens vigilava com sempre; però no es movia i hi havia sang. No havíem vist mai sang, però sabíem que era sang. Vam estar-hi molta estona. Molta. Estàvem xops. Al final vam tornar cap a la casa, però sense entretenir-nos al bosc ni al rierol. Aquell dia vam dormir sols.
L’endemà la mare no hi era. Vam pujar fins a la carretera a buscar-la. Però la mare tampoc no hi era, només una mica de sang seca. Durant els dies successius, a poc a poc ens vam acostumar a dormir sols, a córrer sols i a no tenir-la vigilant. I no sé quant de temps després, ja ens n’havíem oblidat.
Algunes setmanes després, va venir una excursionista que no semblava pas una excursionista: va arribar amb cotxe, no duia paquets a l’esquena ni bastons i va anar a trobar directament els amos de la casa, que era evident que l’esperaven. Era una noia agradable, amb veu dolça i sense estridències, feia bona olor i se’ns va estar mirant durant una estona. Després de parlar amb els amos de la casa, va obrir la porta del cotxe i m’hi va fer pujar. Es notava que havien passat molts dies –des que la mare no hi era– que no fèiem coses noves, i per això, darrere meu, de seguida va venir la meva germana, alegre i contenta; però la van fer baixar. La noia va tancar la porta, va engegar el cotxe i el va fer moure. Jo era al seient del darrere mirant com la casa i la meva germana es feien petites. Quan el cotxe va arribar al rierol, la meva germana va començar a perseguir-nos. El cotxe pujava pel camí ben a poc a poc perquè les rodes patinaven amb el fang i de tant en tant se sentia un bum a sota. La meva germana tant hi corria al davant com al costat com al darrere. Se’m feia estrany: sempre érem tots dos que corríem, i ara no. Jo la seguia amb la vista des del seient, amb les finestres tancades. Quan el cotxe va prendre la carretera, la meva germana es va quedar allà, asseguda, cansada, i mirava. Mai més no l’he tornada a veure.
El cotxe seguia molt prest els giravolts de la carretera i jo veia passar els arbres que l’escortaven a una velocitat totalment nova per a mi. Paisatge i més paisatge, arbres, muntanyes, ponts, més muntanyes, més arbres… El món era insospitadament gran! Però encara va anar més de pressa quan la carretera es va fer ampla i era plena de cotxes similars. No sabia on anava ni sabia quant trigaríem. Em vaig estirar al seient i em vaig adormir. Durant els següents dies, vaig entendre que m’havien adoptat.
Vaig passar del turó, del rierol, del bosc sota el camí i del pla, a viure en un pis, i de les olors i flaires d’humitat, de bolet, de molsa i de terra mullada a la del parquet. L’excursionista era dolça i bona, tenia la veu melodiosa, feia bona olor i em tractava bé, sovint molt bé, sobretot quan em passava la mà pel musell i parlava suau o quan s’estirava al meu costat i em removia el pèl i volia jugar amb mi. Se semblava a la mena de coses que feia la mare, però sense llepar. Vaig saber que el meu nom era Joh, perquè me’l repetia i me’l repetia i, si quan el sentia, jo hi anava, se la veia més riallera i aleshores deia “Sandra”, i vaig saber que aquest era el seu nom. La mare no ens va posar mai nom, però li fèiem cas perquè era la mare i no sé ben bé com es feia entendre. Potser l’olor? El gest? I tampoc no calia cridar-la pel nom, ni a la meva germana: n’hi havia prou amb un lladruc o un udol. Vaig aprendre més sons: nem volia dir que anàvem a passejar; seu volia dir que m’assegués; jeu de vegades volia dir que m’estirés, però segons el to era una invitació a rebolcar-nos a terra; vine sempre volia dir que anés fins on era la Sandra; i un so estrany era taca, el qual semblava que volia dir llançar-se sobre una pilota i mossegar-la.
Al matí i al vespre sempre sortíem a passejar, jo al seu costat, lligat. Vaig haver d’aprendre a no estirar fort per no fer caure la Sandra, que era molt poc fornida. Caminava, doncs, al seu costat. Ara que, quan arribàvem en un parc, m’engegava i aleshores jo corria i corria darrere una pilota que em llançava. No era com quan jugava a pilota amb els excursionistes que venien fins a la casa, però s’hi assemblava molt. Al parc no hi havia vaques, només coloms i lloros, i segons quin dia altres gossos com jo i de molt, molt més petits, estranyament petits. Al parc se sentia més silenci que a fora, perquè a fora només se sentien cotxes i gent parlant i cridant amunt i avall. Mai no havia vist tanta gent, tants excursionistes. Ni tants cotxes. Ni havia sentit tanta olor de gasoil i greix, com al garatge del tractor, però no ben bé igual. De totes maneres, si no era al matí o al vespre, jo m’estava al pis, en silenci, dormia, i només em despertava quan sentia algú davant la porta i quan l’olor de la Sandra arribava fins on era jo. Em vaig anar acostumant a la rutina d’esperar la Sandra, de sortir a passejar, de dormir a prop seu, d’acomiadar-la, d’esperar-la i, de tant en tant, pujar al cotxe i baixar-ne més tard i córrer per la muntanya i, més d’un cop, també a la platja, on em deixava perseguir per les onades. Els dies se succeïren. La rutina. Tot semblava dolç i previsible.
Fins que va començar a venir per casa un home que feia una olor dolenta. No m’agradava. Un dia que la Sandra era a la cuina, em va fer marxar d’on jo dormia d’una puntada de peu. La Sandra ho va veure i van discutir. Des d’aquell dia, procurava distanciar-me’n tant com era possible. Cada vegada venia més sovint i, quan ell hi era, la rutina canviava: les anades al parc eren més curtes. De vegades, es quedava a la nit; aleshores feien sexe i jo havia d’estar-me al menjador de la casa. Ell tenia mala jeia, com algun dels excursionistes que la mare feia fora a força de lladrucs. Alguna volta l’havia bordat, però ell responia amb cops. I una vegada que la Sandra em va defensar, les va emprendre contra ella i la va fer caure a terra. Aviat vaig sentir l’olor de la por, la que feia el galàpet –pobrissó– que un dia vam trobar pel camí cap a la carretera; però, ves, ara era la Sandra qui feia l’olor.
Un dia ell va venir més tard que de costum, amb mala jeia, i feia molt mala olor, d’alcohol. Es va endur la Sandra a l’habitació i jo sentia com discutien. No m’agradava. Llavors la Sandra va començar a cridar. Hi vaig anar perquè l’instint em deia que hi havia d’anar i els vaig veure: la Sandra era a terra, panxa enlaire, i ell era sobre seu, agafant-li els braços. Era com si fessin sexe, però era violència. La Sandra plorava i, en veure’m, va cridar: “Joh! Vine! Taca!”. Vaig bordar molt fort i, llavors que m’hi vaig acostar, ell em va fer fora.
Hi ha coses que no es poden ensenyar, les tens apreses, les saps. Em vaig llançar sobre ell, directe al coll, però es va moure prou de pressa perquè només pogués mossegar-li el braç. Ell va cridar, el braç li sagnava i em va donar moltes puntades de peu, tantes que vaig haver de fugir amb ell darrere fins a acorralar-me al menjador. Allà m’hi vaig encarar: ell o jo. Aquesta vegada no podia pas fallar: havia d’anar a la gorja, tancar la mandíbula, fort, molt fort, i no obrir-la. Quan estava a punt de saltar, però, va aparèixer la Sandra amb un gran ganivet. Jo grunyia, amenaçador, mostrava les dents, tens, tots els músculs contrets, a punt… I desitjava que fugís. Per fi, ell es va donar per vençut, va agafar les seves coses i va marxar. La Sandra va tancar la porta del pis darrere seu i va asseure-s’hi d’esquena, a terra. Plorava. Hi vaig anar, coix. Ella plorava. Tremolava. Feia olor de por. La vaig llepar. La vaig acompanyar amb el meu grinyol. Ella plorava, sanglotava, m’acariciava. Plorava llàgrimes salades, com l’aigua que vaig tastar un dia que vam anar a la platja tots dos.
Durant els dies següents, la rutina va canviar molt. Quan deia nem no anàvem mai gaire lluny –i no només perquè jo coixejava: aviat vaig deixar de fer-ho– i, a més a més, seguíem camins sempre diferents. Un dia, tornant del passeig, quan encara no havíem pujat les escales que menaven al pis, vaig sentir l’olor d’ell: era a l’edifici. Vaig grunyir, molt, rabiosament. La Sandra va dir nem i de seguida vam córrer escales avall cap al soterrani on tenia el cotxe. Hi vam pujar, va engegar, i vam sortir. A fora al carrer, hi era ell; però la Sandra quasi li passa pel damunt. El vam deixar allà, cridava i cridava, mentre es feia petit.
Després d’una llarga estona, em van despertar les olors de la carretera que pujava fent giragonses per la vall i les del camí cap a la casa del turó. Des de dins del cotxe, vaig veure discutir la Sandra i els amos de la casa, la que havia estat casa meva. Jo sentia l’olor de la meva germana, però no la vaig veure enlloc. Després la Sandra va pujar, va engegar i va recórrer el camí fins a la carretera.
Molta estona després vam tornar a parar en un lloc on no hi havia ningú. Vam baixar del cotxe tots dos. La Sandra m’acaronava i plorava. Va pujar al cotxe i va moure’l. Jo vaig córrer al darrere, fins que es va aturar i en va sortir. Seguia plorant. Però em va llançar una pedra ben lluny i, quan la vaig haver trobada, el cotxe no hi era. Ni la Sandra. Vaig esperar i esperar, i ja era negra nit que vaig buscar un lloc entre els arbres per dormir.
L’endemà no sabia on anar i tenia gana. Per l’olor, vaig trobar un turó on hi havia restes de menjar. Hi vaig tornar algunes vegades fins que em van fer fora a cops.
Entre els edificis i el bosc, hi havia un camí on tothom anava a peu i feia una olor dolça però no gaire bona. Sempre hi havia excursionistes que fumaven estirats entre els arbres o asseguts als bancs, amb les motxilles per terra. Eren amables i sempre em donaven menjar. De vegades, quan no hi havia gairebé ningú, en trobava alguns que es rebolcaven a terra, es petonejaven, es llepaven, femelles i mascles, femelles i femelles, mascles i mascles, sempre de dos en dos. La Sandra no hi era, però sovint en sentia l’olor i aleshores en seguia el rastre. Quan això passava, el rastre es perdia en una petita carretera i, sempre, hi trobava menjar i aigua.
Quan va venir la calor, els excursionistes van desaparèixer d’un dia per l’altre. Però quan seguia l’olor de la Sandra, trobava el menjar i l’aigua i no havia d’anar a buscar bassals més amunt. Un dia que jo era a l’ombra d’uns arbusts, se’m va acostar una dona que feia bona olor. Jo la mirava amb por i curiositat. Ella es va ajupir, em va remenar el collar i va cridar: “Joh!”.
Jo vaig seure amatent, la mirava, l’ensumava. I en sentir nem, vaig seguir-la. Vaig pujar al cotxe i després de poca estona, va aturar-se en una casa que tenia un jardí gran amb alguns arbres. Em va donar aigua i menjar, em va estar acaronant. Vaig entendre dies més tard que m’havien tornat a adoptar.
La nova casa era confortable. Jo m’estava sempre al jardí, però quan plovia em feia entrar. Em tractava bé. Normalment, no hi era, i jo em passava el dia a l’herba i dormia o ensumava tota mena d’animalons petits. Quan tornava, jugàvem a fora. Era una rutina coneguda. Vaig entendre que es deia Jana, però quan venia algú, sovint no sabia a qui dels dos cridava.
La Jana fumava i un dia que feia fred i m’havia fet entrar, ella es va quedar adormida. Feia molta olor d’alcohol. Una estona més tard, no sé com va ser que em va despertar una forta olor de fum. Hi havia flames pertot i la Jana era ben adormida a tocar-les. Vaig lladrar molt fort, però com que no es despertava, la vaig arrossegar fora de l’estança. Malgrat que feia fred, la casa era molt calenta. Van arribar uns cotxes molt grans que feien un soroll i una olor similar a la del tractor i van ruixar amb aigua tota la casa.
Es van endur la Jana i jo vaig anar amb els que havien ruixat la casa. Hi vaig viure uns dies amb ells. Eren ben divertits. Sempre jugàvem i em tractaven bé. No m’agradava l’olor dels tractors ni la que ells feien quan arribaven, de fum; però aviat canviaven d’olor.
Havent passat poc temps, va aparèixer la Jana. Quan en vaig sentir l’olor, vaig sortir on era ella. Estava dreta i cridava “Joh” i jo m’hi vaig llançar per abraçar-la i llepar-la; la vaig fer caure a terra, crec, i vam jugar mentre els que havien ruixat la casa reien i reien. Després vam tornar a la casa del jardí, que feia olor de fum i era tota plena de gent que traginava coses amunt i avall i picaven parets i feien tota mena de sorolls desagradables. Dies després, però, l’olor de fum s’esvaí, la gent va desaparèixer i tot va tornar a la calma rutinària de sempre. Un cop al dia, hi havia una pluja que sortia de la mateixa gespa i em vaig aficionar a remullar-m’hi: no era el torrent del camí de la casa, però sí que les sensacions s’hi assemblaven. La Jana també corria sota la pluja i reia i acabava xopa. Seure a la gespa mullada, rebolcar-s’hi, sentir-ne l’olor, sentir-se protegit. Tot anava bé.
I va ser llavors que succeí una cosa molt estranya i inesperada. La Jana va asseure’s davant meu i em parlava i m’acariciava. De tant en tant, deia Sandra, i llavors jo mirava de buscar-la, però sense saber on, perquè enlloc no hi havia olor de Sandra. Un dia que va tornar al vespre, sí que la seva roba feia olor de Sandra, però res més. L’endemà d’aquest dia, al matí, quan jo era al jardí, vaig sentir el soroll molt familiar d’un cotxe i l’olor de la Sandra. Vaig córrer fins a la tanca: era ella que em cridava: “Joh! Vine!”.
La Jana quasi no va tenir temps d’obrir la tanca que jo em vaig llançar sobre la Sandra per llepar-li la cara i va caure a terra, sobre la gespa. Jo panteixava, la Jana reia i la Sandra plorava, però era un plor ben diferent dels de la porta o del dia que va desaparèixer quan jo buscava la pedra. Després elles es van petonejar i abraçar, a peu dret, mentre jo corria i posava les potes ara sobre la Sandra ara sobre la Jana i tornava a córrer. I panteixava. I lladrava. I corria i corria. Perquè sí.
Dies més tard, vaig entendre que la Jana també havia adoptat la Sandra.
