No fa gaires setmanes, el Ripollès, i sobretot la part més al sud, feia angúnia pels colors ocres i groguencs de l’herba assecada i dels arbres que deixaven caure les fulles per conservar la poca aigua que la calorada hauria evaporat sense miraments. El paisatge responia a la calor i la falta de pluja renunciant al verd.
Només una setmana després, havent caigut al Ripollès i al Bisaura (l’Osona amb més vocació de Ripollès) quatre gotes mal comptades, ja s’hi veia humils i tímids brots verds.
Avui ja han caigut unes quantes tempestes i pedregades —que som, ho sabem, en un país on la pluja no sap ploure.
I retorna el verd.
Benvingut!
