El gat corria amunt i avall perseguint llagostes, i també alguna papallona, segons vam veure. I les mastegava sorollosament… Aix!
Tenia molta habilitat caçant. Perquè aquest era un gat dels que no depenen del plat de les sobralles, tot i que mostrava cert interès, i sobretot comprensió, pel comportament dels humans. No era cap gat salvatge. Baso l'afirmació en el fet que ens acompanyés en la caminada i de tant en tant volgués cridar l'atenció miolant. No li sabia greu, no, quan l'acaronaves; però, vaja, es veia ben bé que el seu era un interès diguem-ne més, molt més, primari, ben avall en la piràmide de Maslow. Tanmateix allò que va sorprendre'm amb escreix fou que aprofités la meva ombra (llavors que jo intentava caçar —val a dir que sense èxit— el vol d'una rapaç) per eixoplugar-se d'aquell sol inhumà d'agost: vet aqui la foto, tu!
Va ser aleshores que em vaig posar la mà al barret per —intuïtivament— palpar-lo. No som, no, tan diferents, els uns dels altres —gastronomia a banda, és clar. Aix!
