Imagineu una classe de primària en la qual el professor mostra als seus alumnes com són les molècules. Ho fa utilitzant boles de diferents colors per representar els diferents àtoms i palets de fusta, que representen els enllaços químics, per lligar aquests àtoms. Ho fa seguint unes regles estrictes que determinen quins àtoms es poden lligar a quins i amb quina proporció.
Una nena de 10 anys munta una d’aquestes molècules, però, en no conèixer exactament les regles, ella ho fa d’una manera diferent. Són els mateixos àtoms que havia emprat el mestre, però enllaçats de manera diferent. La nena demana si allò és possible i el mestre, que no n’està del tot segur, acaba enviant una fotografia del model a un amic seu que treballa en química computacional (preveure quines propietats pot tenir una determinada molècula abans de sintetitzar-la).
L’amic, Robert Zoeliner, que veu possible l’existència d’aquella molècula, consulta la bíblia de les bases de dades de Química, el Chemical Abstracts… No hi troba res. Res de res. Com és possible?
Clara Lazen, la nena de 10 anys que assistia atenta a la classe de Ciències, ha trencat les regles, ves, construint una molècula inimpossible. Però, atès que els models computacionals semblen predir propietats de bon explosiu per a la nova molècula -cas que s’arribi a sintetitzar- el Dr. Robert Zoeliner publica la troballa al número de gener de 2012 de la revista Computational and Theoretical Chemistry.
Naturalment, dins la millor tradició pel que fa a l’autoria, Clara Lazen hi figura com a co-autora de l’article: la primera nena de 10 anys d’aconseguir-ho.
Una història simpàtica…
La història original
