De Dunkerque a Barcelona

Abans d’existir el sistema internacional d’unitats, cada país, cada comarca, fins i tot cada poble, podia tenir el seu propi sistema de mesura. La Revolució Francesa i el seu ànim universalista -i un clar interès de guillotinar també el caòtic sistema de mesures en tot el territori de la república- va precipitar l’adopció d’un únic sistema. La unitat de mesura de distàncies, l’actual metre, havia de fonamentar-se en quelcom comú a tota la humanitat perquè havia de pertànyer en peu d’igualtat a tots els humans. Per això, es va triar d’agafar una part del meridià terrestre. La idea d’un planeta compartit, patrimoni de tots els humans per igual, fou -i és, ben mirat- una idea absolutament revolucionària.

A diferència dels paral·les, que són cada vegada més curts a mesura que ens acostem als pols, els meridians són tots ells iguals. Calia, doncs, mesurar la longitud d’un meridià i fer-ho d’una manera prou exacta perquè la longitud d’un metre no tingués cap mena d’ambigüitat. Per fer-ho, calia anar mesurant sobre el terreny distàncies parcials i després sumar-les. Com que Europa talla obliquament els meridians, és a dir, s’estén de nord-est a sud-oest, no hi ha moltes opcions a l’hora de triar una línia nord-sud sobre terra ferma, més si hom pretén treballar principalment en territori francès. Les ciutats de Dunkerque i Barcelona, més exactament la riera de Teià a Ocata, el Masnou, on actualment existeix una placa informant d’aquest fet, es troben sobre el mateix meridià, és a dir, una està just al nord de l’altra, i a més totes dues es troben a nivell del mar, la qual cosa en facilita els càlculs. Per això,  s’escollí de mesurar la distància exacta, en línia recta, que les separa. Aviat està dit! Però la tasca és ingent: cal prendre moltes mesures sobre el terreny i fer molts càlculs perquè, en primer lloc, la línia que uneix ambdós punts no és una recta, sinó un arc de circumferència, i en segon lloc, perquè la línia imaginària a mesurar passa per sota de muntanyes.

La feina fou encarregada a Pierre-Baptiste-Joseph Delambre i Pierre-François-André Méchain. El primer mesuraria el tram entre Dunkerque i Rodez i el segon, el tram des de Rodez a Barcelona. Ambdós eren notables matemàtics i astrònoms, dues autèntiques autoritats en la mesura de coses difícils.

La tècnica emprada s’anomena triangulació. Consisteix en localitzar tres punts generalment elevats, visibles entre ells, i mesurar-ne els angles mitjançant un grafòmetre. Fins aquí, és molt fàcil. Qualsevol navegant sap mesurar, emprant un compàs magnètic, l’angle sota el qual veiem tres punts de la costa. Si coneixem, a més, la distància entre aquests punts, podem conèixer geomètricament la distància a què ens trobem de la costa. La precisió depèn de l’aparell i de la bona o mala mar, però aquest problema, almenys aquest, no hi és terra endins. En la pràctica, això implica tenir el terreny cobert de centenars de triangles que cal anar mesurant, pujant i baixant de puigs i turons amb un pesant i molt delicat equip i que s’estenen a dreta i esquerra de la línia a mesurar. És per això darrer que la triangulació del meridià acaba a Barcelona, però el meridià, en si mateix, passa per Ocata. Triangular la distància entre Dunkerque i Barcelona, no fou, en absolut, una feina de cap de setmana. Va durar set anys!

Tres dels vèrtexs d’un dels triangles a Barcelona foren la torre d’homenatge del castell de Montjuïc, el campanar de la catedral i la Torre del Rellotge del port, aleshores un far. Des del Castell de Montjuïc s’intentà també bastir un triangle amb un vèrtex a Mallorca. I quasi s’aconsegueix, excepte per la inestabilitat de la visió del foc de Mallorca des del castell estant, que va fer que Méchain decidís la impossibilitat d’atènyer-ho.

Però a Barcelona, les coses es varen anar complicant: un accident va deixar Méchain gairebé mig any al llit i les suspicàcies d’una monarquia borbònica cap a una república que va acabar guillotinant el Borbó van menar finalment a la guerra. Méchain va tenir prohibit durant un temps l’accés a Montjuïc, una instal·lació no oblidem que militar. Això el va forçar a introduir en els càlculs estimacions de la posició del vèrtex de Montjuïc des d’on s’hostatjava, a la Rambla, però ho va fer, ves, erròniament. Fou un error minúscul, però molt més gran del que Méchain podia suportar. La guerra, sí, va enxampar de ple Méchain. Fou fins i tot empresonat, si bé sembla que més per protegir-lo en temps d’animadversió cap als francesos que no pas una altra cosa.

Malgrat totes les complicacions i enrenous, l’empresa de mesurar l’arc de meridià comprès entre Dunkerque i Barcelona finalment reeixí i el 22 de juny de 1799 es va presentar públicament a París una barra de platí de secció triangular que feia exactament una deumilionèsima part d’un quart de meridià terrestre, és a dir, un metre.

Però després es va saber que la Terra és boteruda, una forma planera de dir que no és pas cap el·lipsoide perfecte. És per això que no hi ha dos meridians iguals. De manera que el metre acabà esdevenint només l’allargada de la barra de platí de París, una deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre… que passa a prop de Barcelona. L’esperit d’universalitat, doncs, es va quedar en les intencions. Però el metre ja existia, tothom havia trobat els avantatges d’una mesura comuna i, al capdavall, la unitat de mesura no deixa de ser una convenció. El metre havia esdevingut universal, si no en la definició, sí en l’ús!

Des de 1983, el metre es defineix  més precisament com el camí recorregut per la llum en 1/299 792 458 segons, una definició que no es pot robar, perdre ni destruir com sí que es pot robar, perdre o destruir la barra de París. La definició converteix la barra en una relíquia, ves. Però res no treu que els barcelonins (i allà dalt, els de Dunkerque) en reivindiquem alguna cosa.

Sabeu que ni Méchain ni el metre tenen a Barcelona un sol carrer, plaça, carreró o pati dedicat? Únicament una placa a la torre del rellotge esmenta que aquell punt va servir per mesurar el meridià.

Fóra bo que Barcelona fes justícia a Barcelona. Si més no, a la seva història.

El triangle de Barcelona
Llegir-ne més

Quant a Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ciència, Comentaris, Fotografies i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De Dunkerque a Barcelona

  1. Joan Talarn diu:

    Al centre de la plaça de les Glòries de Barcelona hi havia un bonic monument en ferro fos que visualitzava el perfil topogràfic del meridià entre Barcelona i Dunkerque.
    No sé si encara hi és perquè aquella zona està en plena remodelació.
    Estic d’acord amb tu que aquella gran empresa d’esforç físic i intel·lectual no té gaire reconeixement a la nostra ciutat.
    Recomano la lectura del llibre de KEN ALDER , La medida de todas las cosas, per copsar la “revolució” filosòfica i política que representava aquella aventura

Respon a Eve Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *