Entre jocs per matar immigrants (per error de fàbrica) i orgasmes de votants socialistes, no podem dir que la campanya electoral tingui gaire glamur. Realment tampoc no n’esperàvem més, ni de glamur ni de propostes serioses per sortir de l’atzucac nacional i econòmic on som. I no n’esperàvem més perquè tothom és conscient a hores d’ara del nivell, cada cop més baix, de la política al nostre país. Però, considerant el fet de l’enorme atur i la crisi per la qual estem passant, sí que fóra d’esperar almenys un pèl menys de frivolitat.
Ni això!
I no hi ha partit que no hi caigui: a la rialleta de CiU sota el logotip, el socialista senyor Llenas li etziba un literal gilipollas per emfatitzar, sense dubte, tota la potència de l’intel·lecte humà. Fins i tot, algú que no és polític, com ara el senyor Sala i Martín, que passa per ser tot un inel·lectual de pedigrí EUA, assegura que ara no és moment de triar bons gestors (La Vanguardia, 17-11-2010) (Permeteu-me, ara sí, imitar el senyor Llenas: Collons!). Per això, el senyor Sala votarà Solidaritat Catalana (tinc curiositat per saber quin ha estat el primer pensament del senyor Laporta, si d’agraïment o de rebuig). Però és ben savi l’economista en dir que ell votaria l’Artur Mas: cal estar de bones amb el poder!
Què complex és el món!
Tota els partits que poden porten els seus directors generals, residents a Madrid, ja que tothom sap que la política allà és d’una qualitat [gran somriure irònic] encomiable. I les enquestes mostren sempre resultats inquietantment coherents amb qui les paga. Les variacions són poques entre els partits grans, els més votats, però, Ai!, a mesura que ens movem cap a la banda baixa…
La conclusió és que patim una campanya on només és de qualitat el paper -no pas el que hi trobem escrit. Alguns papers són fins i tot de tan alta qualitat que no saps si llençar-los al contenidor de paper o al del plàstic. I això inclou partits molt obsessius amb això del reciclatge. Tant se val la crisi! Ja estalviarem demà! Però és que aquí el discurs i l’acció coexisteixen en plans de realitats diferents. I en un pla de més avall, lluny de l’Olimpi de cotxe oficial, s´hi troba el ciutadà, que corre (sense xòfer) a 120 km/h per on només pot anar a 80 km/h, frena només si veu un radar i llegeix divertit els estudis segons els quals baixa la contaminació com a conseqüència de la limitació de velocitat que ningú respecta.
La realitat és complexa.
Fotografia: Paper, Barcelona, 2010
