La notícia: vessament tòxic d’una fàbrica d’alumini a Hongria
Tots estem molt familiaritzats amb el popular i lleuger alumini, l’element tretzè de la taula periòdica. És una substància molt reactiva químicament i, per això, en pols, es pot fer servir com a combustible per a coets i forma part de la composició química del napalm. Però sobretot la seva utilitat és estructural, perquè tot i ser un metall tou, quan conté petites quantitats d’altres metalls, es torna dur i resistent. L’alumini, com el ferro, s’oxida amb facilitat en contacte amb l’aire, però a diferència de l’òxid de ferro (el rovell), l’òxid d’alumini es queda enganxat a la superfície i impedeix que l’oxidació continuï. És, diguem-ho així, un metall que es pinta ell tot sol.
L’alumini es va aïllar per primera vegada durant el primer terç del segle XIX. Com sempre s’esdevé amb els materials nous amb propietats interessants, tothom n’esperava un futur brillant, però no hi havia ningú capaç d’imaginar ni el paper d’embolicar, ni les llaunes de refresc, ni els aïllants, ni l’automòbil, ni l’aeronàutica… Era, això sí, caríssim: Napoleó se’n va fer fer una vaixella!. Tanmateix avui l’alumini uneix a les seves conegudes propietats mecàniques una de molt i molt rellevant: el seu preu és baix. Però ho és només a canvi d’un procés d’obtenció que genera molts residus i requereix molta electricitat i molta aigua. L’alumini s’obté per lixiviació (una forma d’extracció) de les argiles que contenen bauxita i posterior tractament electrolític. El problema és que la bauxita, el mineral que més alumini conté, també inclou petites quantitats d’altres metalls (fòsfor, crom, vanadi, gal·li, plom, coure, níquel), tan petites que no surt a compte d’extreure’ls, malgrat l’enorme valor de cadascun d’aquests metalls per separat. El fang vermell d’Hongria, malauradament famós aquests dies, és el resultant de l’acumulació de les argiles tractades, en les quals la concentració dels metalls és superior i tòxica, i amb un pH tan alt que, per si sol, ja seria capaç d’exterminar qualsevol organisme vivent que s’hi creués. La presa que ha rebentat és (era) el magatzem d’aquest residu.
L’alumini és una meravella, si, però la seva fabricació, molt econòmica, és extraordinàriament contaminant.
(Suposo que devia ser pura ignorància que, ara farà dos anys, la regidora Mayol (d’IC -Verds) obsequiés a la ciutadania de Barcelona aquells (lletjos) arbres de Nadal fets d’alumini. Els fan passar per ecològics, però millor fóra de reciclar-los i estalviar així muntanyes de llot)
Ras i curt: cal pensar en el fang vermell d’Hongria quan ens trobem a punt de llençar una llauna d’alumini a la paperera…
Fotografia: una llauna d’alumini
Addenda post data: Un enllaç molt interessant relacionat amb el fang vermell de l’alumini: http://enclauupc.blog.upc.edu/author/sandraasensio
Molt i molt interessant, des de que vaig sentir a parlar del “fang vermell” que estava encuriosit. He llegit i escoltat noticies a llocs diversos i es tot just ara que se d’on ha sortit i que és.
Moltes gràcies.
PD: per cert el PH alt diria que és el bàsic no? el fet que ho sigui molt o molt baix, seria igual de nociu? Passa doncs com amb els peixos suposo?
El pH dels fangs és similar al del sabó de rentar plats en les màquines automàtiques (el de rentar a mà té més en consideració la mà humana). És necessari per poder separar l’alumini (no se t’acudeixi posar res d’alumni al rentaplats!). Si el pH fos molt àcid, és a dir, baix, les coses no millorarien. Passa com en els aquaris, si. A Aznalcóllar, fa anys, els fangs eren, si no recordo malament, molt àcids.
Un cop vaig ficar-hi una tapa de paella d’aquestes que semblen lluents però no brillen, si d’aquestes d’alumini i bé diguem que ara no és tan bonica.
L’altra cosa que no s’ha de fer mai és embolicar el peix amb paper d’alumini…
I like open aluminum cans full of beer … schwooops …
Retroenllaç: Temps de vacances… — Tonilog (el blog del Toni)