A Noruega, una gavina, a la qual m’hi havia atansat massa, es va espantar. Les gavines, com moltes altres aus, estan adaptades per enlairar-se als penya-segats, des d’on la caiguda proporciona prou celeritat. De terra estant, no deu seu gens fàcil de fer-ho, perquè les ales només poden impel·lir-les a partir de certa velocitat respecte l’aire. Per això, corren anguniosament fins que, com els passa també als avions en la pista, poden enlairar-se. La seva angúnia ve del fet, evident, que no saben córrer, ateses unes potes pensades per a nedar (proveu de córrer amb peus d’ànec, va!). De tota manera, jo només m’entestava a retratar el moviment i, tot i que no tenia cap intenció d’exercir de depredador, elles, les gavines d’Stavanger, òbviament, no ho sabien.
La veritat és que en vaig estar perseguint unes quantes, arrossegant el teleobjectiu amunt i avall, fins aconseguir una imatge on les ales, el moviment i el moviment de les ales es confonguessin.
Pura Física!
Va de gavines
