Fotografia: Fent temps a Poblenou (lomografia)
A tothom li pot passar que entre feina i feina li quedi un temps perdut. Li passa al paleta que espera el camió del ciment i a l’arquitecte que ha acabat abans d’hora la visita d’obres. No ens hauríem d’avergonyir d’admetre que no tenim res per fer durant la propera hora. Ben al contrari, hauríem de celebrar-ho caminant, mirant aparadors o prenent un refresc tranquil·lament en una terrassa. No fa gaire, em vaig trobar un vell conegut vagant pel carrer. Feia poc s’havia quedat sense feina i anava cap a una entrevista. Molt cabal ell, s’havia preparat l’entrevista i hi anava amb temps, amb tant de temps… que li sobrava una hora. D’aquí que vagués pels carrers. Però ell no va fer servir l’expressió vagar, no. Ell va dir que feia temps. Fer temps: fastuosa expressió! I és que si una cosa no podem fer en aquest univers és temps, perquè el temps o bé l’invertim o bé el perdem. Curiosa anomalia idiomàtica, doncs, que en bell catalanesc fem temps mentre en altres parles, directament, el perdin.
