Parlar de diagonals a Barcelona no genera cap ambigüitat: no hi ha ningú que pensi en geometria, sinó en la més barcelonina de les avingudes, perfectament visible en la foto d’amunt, tot i que ocultada parcialment per l’ala. Parlo de la Diagonal, és clar, ex Generalísimo Franco, ex 14 d’Abril, ex Alfons XIII, ex Nacionalitat Catalana. Perquè tothom ha volgut batejar una avinguda sempre coneguda per La Diagonal (el mot avinguda li ha estat sempre sobrer).
Quan feia la fotografia, corria l’any 1991 i, a les carreteres, faltava poc per instal·lar-hi uns avisos quilomètrics realment brillants: Barcelona 92. Eren altres temps, altres projectes, altres… alcaldes. Eren temps d’il·lusió: per fi Barcelona retornava al mapa!
Més tard vingué allò del Fòrum (de les cultures), recordeu? Una estrafolarietat que almenys va deixar equipaments dels quals la ciutat n’estava faltada i, cal dir-ho, també l’acabament, per bé que amb cent anys de retard, de la Diagonal cap al mar. Tothom recordarà els jocs olímpics lligats al nom de Maragall (el germà gran), és més difícil que algú recordi el nom de l’alcalde Clos (avui, a l’exili) lligat al Fòrum, però queda per veure què se’n dirà de l’actual alcalde, el senyor Hereu. Potser se’l recordarà pel promotor de la més gran marrada feta en una ciutat europea o potser (Ai, vots! Ai, sistema informàtic que no rutlla!) per la moguda més inútil i cara de la història de la ciutat -i guaita, company, que la ciutat té una història llarga llarga.
Per cert, algú pot imaginar el tramvia circulant per la plaça de la Concorde, a París?
