Una por atàvica als capellans

Als anys seixanta (i també abans i més tard), tothom que naixia a Espanya (Una, Gran i irònicament Lliure) el batejaven: era el nacionalcatolicisme, un dels pilars sobre els quals se sostenia el franquisme. Catòlic i espanyol eren conceptes indestriables i, per tant, a ningú no se li acudia no batejar cap nen. La fe de baptisme -un document emès per l’Església Catòlica, primera entitat col·laboradora del règim- era tan necessària per fruir dels pocs drets que hom tenia com ho podia ser el DNI. No ens enganyem, però: la immensa majoria de la gent no veia el baptisme com una imposició, sinó com quelcom absolutament normal, absolutament necessari. El baptisme i també l’eucaristia eren, si més no, tradició. És el que tenen els totalitarismes: només hi ha una manera de fer les coses, una única forma d’entendre-les, una única religió, un únic partit i només una tradició, que cal seguir-la, perquè és el més normal. Al voltant del baptisme i de la comunió, hi va créixer una activitat econòmica important, que començava per la roba -també la dels convidats- i acabava en l’obligat banquet i el fotògraf. Les trobades de la família s’estructuraven al voltant de batejos, comunions, casaments i defuncions, però especialment en els batejos i comunions era el moment de presentar a amics i familiars el sis-cents nou, o les reformes del pis… Bé que ens trobàvem al bell mig del desarrollismo.

Naturalment, a mi, també em van batejar. No me’n recordo, és clar, però em van batejar, i també van fer una gran festa, tot i que, tret de la meva àvia paterna, catòlica ella i monàrquica, la meva no era una família gaire catòlica, però la tradició manava. I també vaig fer la comunió, és clar. Perquè la tradició manava -i l’Església, què coi!

Abans de fer la comunió, tots nosaltres havíem de seguir un curs (la catequesi) sobre el catecisme, que era una mena de trivial teològic, on calia aprendre’s les preguntes, les respostes i la relació unívoca (tot és únic en els totalitarismes) i indiscutible (tot és indiscutible en els totalitarismes) entre pregunta i resposta. El curs el feia un capellà, naturalment,  i,  en el meu cas, un capellà prou simpàtic.

Arran dels casos descoberts de pederàstia i de la manca històrica de resposta de l’Església (Encara hi ha qui se’n sorprèn), he  tornat  a recordar la por que teníem la mitja dotzena de catequistes de quedar-nos sols amb el simpàtic capellà. No en sabíem la raó, ni tampoc no tinc ara, sortosament, cap motiu de denúncia, no malpenseu. Però teníem por, una por inquietant, intuïtiva, ancestral, gairebé genètica. Una por…  atàvica. Com la por que susciten a qualsevol de nosaltres les serps.

Per què?

Més capellans serps

♣