Un terròs encès

Recordo com si fos avui una classe de Ciències llavors que feia tercer de batxillerat -del batxillerat antic, aquell que tothom començava als onze anys i alguns acabaven, de tanta revàlida com hi havia pel mig. Teníem la classe de Ciències sempre per la tarda i devia ser una tarda d’hivern quan el que contaré va succeir, atès que a la Via Augusta de Barcelona hi havia els llums encesos, de manera que pocs dels meus quaranta i escaig companys (Senyor Wert: això seu no és nou) trobàvem interessant mirar enfora. El senyor K -en recordo perfectament el nom, però deixem-ho en K- va arribar aquell dia amb un terròs de sucre i una cullereta, va posar el terròs damunt la cullereta, va treure’s un encenedor dels de benzina de la butxaca de la bata blanca que sempre duia posada, va apagar el llum de classe i va calar foc al terròs. Es va fer un silenci dens d’acné i d’esguards cap al terròs encès. Ni déu sabia què és exactament l’energia, però el senyor K ens va dir que tota aquella energia que havíem vist en forma de flama i llum era l’energia que el nostre cos utilitzava cada vegada que ens menjàvem un sucre d’aquells. I encara més: sense aquella energia, nosaltres, una mena de màquines, no podíem funcionar, perquè nosaltres cremàvem… sucre, el nostre combustible.

Les neurones se’m devien congelar en aquell instant just:  ja no recordo res més.

 130203-0664-blog

Quina actuació tan ben preparada! Ni de conya proveu d’encendre un sucre amb un encenedor! Amb els anys, he arribat al convenciment que el sucre era ben sucat d’alcohol, o benzina, o ves a saber. El de la fotografia ho estava d’acetona perquè la flama fos més visible en la imatge. L’experiment del senyor K i el pebeter dels jocs olímpics de Barcelona eren una enganyifa! Però totes dues coses aconseguien emocionar…

Com en el bon cinema, on tot és fals.

Tenia raó, tanmateix, el bon professor de ciències quan parlava de l’energia del sucre!

Fa 3500 milions d’anys, aparegué sobre el nostre planeta -ningú no sap com- un mecanisme, la fotosíntesi, per mitjà del qual alguns organismes captaven diòxid de carboni -molt més abundant aleshores que no pas ara- i aigua, i produïen glucosa i oxigen, un gas molt reactiu i potencialment tòxic que, ves per on, esdevindria essencial per a la vida.

La molècula de glucosa té sis àtoms de carboni, sis més d’oxigen i dotze d’hidrogen, disposats tots ells d’una manera molt precisa.

Devia fer gran cagarel·la, la fotosíntesi, en aquella biosfera tan primerenca, perquè es tracta d’un procés extraordinàriament eficient pel qual la matèria s’ordena, és a dir, es creen molècules complexes, els carbohidrats (com la glucosa), a partir de molècules molt més simples (com el diòxid de carboni i l’aigua), tot utilitzant llum, la llum del nostre sol. Val a dir que la paraula carbohidrat és avui emprada només fora de la ciència. El nom procedeix del fet que les molècules d’aquestes substàncies semblaven formades per tants àtoms de carboni com molècules d’aigua. I la proporció és aquesta, però simplement és quelcom irrellevant que no té res a veure amb la disposició dels àtoms. Avui dia, hom se’n refereix amb el mot genèric sacàrid (amb derivats com monosacàrid, disacàrid, polisacàrid…) i, més col·loquialment, com a sucres, ben entès que el sucre, el de la sucrera de casa, és un disacàrid anomenat sacarosa format per dos monosacàrids molt coneguts: glucosa i fructosa. El midó i la fècula, dos habituals polisacàrids, estan formats d’una munió de monosacàrids enllaçats els uns amb els altres.

La glucosa és el monosacàrid més popular. Per qüestions evolutives, la glucosa ha resultat ser una de les molècules més importants per a al vida i segurament una de les molècules de què més se’n parla a l’ascensor de casa. Per què és tan important la glucosa que fins i tot en parlem a l’ascensor? Doncs perquè la majoria dels organismes sobre la Terra, inclosos nosaltres, obtenen l’energia -com en aquella tarda d’hivern a la classe de Ciències- “cremant” glucosa, la mateixa glucosa que molts organismes sobre la Terra són capaços de sintetitzar a partir de l’aire i de la llum del sol amb una eficiència mai superada per cap laboratori químic. Però com que el món existeix enmig d’un delicadíssim equilibri entre el poc i el massa, la glucosa també ens pot matar. Vet aquí, doncs, per què en parlem a l’ascensor.

Què té la glucosa que la fa tan interessant? A banda de l’energia vinguda del sol emmagatzemada en els seus enllaços químics, moltes, moltes possibilitats químiques. El nostre món, tal i com el coneixem, seria impossible sense la glucosa, però val a dir que també hi ha molts éssers vius que en passen, d’ella, i que moltes altres molècules podrien fer el paper de la glucosa, però en altres mons, necessàriament diferents del nostre. A la biosfera on vivim, li va tocar la glucosa.

Imaginem una muntanya russa d’un parc d’atraccions. Una cadena arrossega els carros fins al punt més alt. És allà, al capdamunt de la muntanya, on començarà l’emoció de debò.  Si algú talla l’electricitat mentre la cadena ens va fent amunt, pastoret, haurem d’esperar que retorni l’electricitat o que vinguin els bombers; però si un cop a dalt, algú talla el subministrament  elèctric, ni tan sols no ens n’assabentarem, perquè el carro seguirà pujant i baixant, ens posarà cap per avall, cap per amunt, ens farà creure que caiem cap a la dreta o cap a l’esquerra, i finalment s’aturarà en arribar al final. En l’analogia, la glucosa està al capdamunt de la muntanya, com el carro abans d’iniciar el descens, gràcies no a l’energia elèctrica sinó a l’energia del sol. Totes les reaccions que tenen lloc a l’interior de la cèl·lula -i que en possibiliten el funcionament- equivalen a les giragonses del carro en el seu camí cap al final. Des d’un punt de vista comptable, haurà entrat oxigen i glucosa, i haurà sortit diòxid de carboni i aigua. I el gerani del balcó ja se’n farà càrrec, del diòxid de carboni i de l’aigua, ja, perquè ell sí que pot fer la fotosíntesi, però nosaltres no. En la muntanya russa, l’energia que el carro va acumular mentre pujava al punt més alt és retornada en forma de giragonses i molta emoció. En la cèl·lula, l’energia que el gerani va anar acumulant cada vegada que sintetitzava noves molècules de glucosa és la que requereix tota la fina bioquímica que la fa funcionar. Sense la glucosa, les nostres cèl·lules s’aturarien com s’atura un rellotge quan se li acaba la corda. Fent un símil amb els éssers pluricel·lulars, es moririen d’inanició. L’emoció de la vida no seria possible.

La glucosa arriba a les cèl·lules transportada per la sang. La quantitat de glucosa, doncs, que hi hagi és molt important: si 100 mL de sang transporten menys de 55 mg de glucosa, pot esdevenir-se un xoc per hipoglucèmia. Ben al contrari, si la mateixa quantitat de sang transporta més de 500 mg, pot esdevenir un xoc diabètic per hiperglucèmia. La quantitat de glucosa depèn molt d’allò que hem menjat: puja ràpidament havent menjat un brioix ensucrat i puja lentament si hem menjat un plat de pasta, rica en polisacàrids; però sempre baixa després, amb més o menys celeritat. Tanmateix, valors sostinguts per sobre dels 120 mg fan que els hematites i la glucosa reaccionin per formar l’hemoglobina glicosilada (en els resultats de les anàlisis de sang hi és identificada com HbA1C). Cada vegada que es forma un complex entre els hematites i la glucosa, aquest ja no es desfà mai més i cal esperar que l’organisme l’expulsi via orina. Com que la vida mitjana dels hematites és de tres mesos, els metges sempre esperen un mínim de tres mesos entre una anàlisi i la següent. La quantitat d’hemoglobina glucosilada dóna idea de quin ha estat el promig (recordem que momentàniament pot pujar i baixar) de glucosa durant els tres mesos anteriors. Per sobre del 7% d’hemoglobina glucosilada, les propietats reològiques de la sang varien i es torna menys fluida, és a dir, més resistent a moure’s, amb conseqüències que poden ser mortals a mig termini.

Al fetge, sobretot, i també als músculs, la glucosa es transforma en glicogen per intervenció de la insulina, i el glicogen es transforma en glucosa per intervenció del glucagó. El glicogen és una molècula molt més complexa que la glucosa i és, de fet, una forma d’emmagatzemar-la. És aquest un equilibri molt delicat i molt conegut dels diabètics. Fixeu-vos-hi: si augmenta la glucosa es forma més glicogen per mantenir la quantitat de glucosa, sempre que tinguem prou insulina, que és sintetitzada juntament amb el glucagó al pàncrees, però que pot ser, si cal, subministrada externament. Si hi ha demanda de glucosa, aleshores la reacció funciona al revés. És com els platets d’una balança: en un, la glucosa; en l’altre, el glicogen; enmig, la insulina i el glucagó. Si bé la insulina regula, doncs, la concentració de glucosa, és l’exercici físic allò que manté el glicogen en quantitats raonables. Però sota una demanda instantània i forta de glucosa –com ara quan correm per no perdre l’autobús!-, sovint la seva degradació habitual, realment molt eficient, no és prou ràpida, i aleshores tenen lloc altres reaccions, menys eficients però molt eficaces, que acaben per fornir àcid làctic. Sabem ben aviat quan això s’esdevé perquè els cristalls de l’àcid làctic, que posteriorment seran reabsorbits, són unes fines agulles que en el múscul produeixen les molestes agulletes.

L’envelliment no deixa de ser l’acumulació constant de petits errors de joventut. Els delicats equilibris que tenen lloc al nostre organisme comencen a no estar tan equilibrats, escoren, i de vegades escoren tant que el propi organisme no pot corregir-ho. Així que tard o d’hora potser tots serem diabètics. Ningú no hauria de tenir això com una sentència de pessimisme, sinó ben al contrari: l’afirmació només és vàlida perquè vivim més anys que mai en la història de la nostra espècie.

Ja fa molt de temps que vaig tenir notícia del decés del senyor K, aquell professor que no he sabut mai si convertia la Ciència en teatre o del teatre en treia Ciència, però que aconseguia intrigar i emocionar. Em va saber greu.

Salut i llarga vida!

 

 

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Educació, Fotografies, Química and tagged , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Un terròs encès

  1. Pingback: El cafè i la cafeïna — Tonilog (el blog del Toni)

  2. Pingback: El cafè i la cafeïna | Des de la Mediterrània

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>