Plantes que fabriquen plàstic?

Fotografia: plàstic i ferro, heus aquí l’agricultura moderna

Les cambres de gas, Hiroshima i Nagasaki, la misèria en moltes regions planetàries, l’apartheid o els khmers rojos podrien ser icones del segle XX. Però també ho podrien ser l’invent dels antibiòtics, la Física Quàntica, la declaració dels drets humans, el cinema i el jazz. La realitat és sempre tan complexa que costa entendre de què va. El segle XX també fou el segle del plàstic. El XXI potser ho serà del grafè. Però els plàstics són per dret propi una de les grans conquestes del segle XX.

Els plàstics són, tots ells, polímers. Això vol dir que les molècules que els componen són enormes, constituïdes de molècules molt més petites enganxades. Com quan fem una cadena de clips, una molècula polimèrica està constituïda d’un seguit de clips, de molts clips, un lligat al costat de l’altre, fent una llarguíssima cadena. En el polietilè, les molècules són llargues i primes, com fibres, però en altres plàstics, aquestes molècules s’assemblen més en un somier de molles, perquè estan entrellaçades entre sí. Els termoplàstics (polietilè, poliestirè, polipropilè) són com els primers; els plàstics termostables, com ara la melanina, són com els segons. Uns s’estoven i fonen a partir dels 90 C; però els altres poden ser molt resistents a la temperatura. Els dos grups són materials absolutament artificials: no existirien si els humans no els haguéssim creat. Però l’estructura del polietilè, per exemple, imita la de la cera i les poliamides imiten la seda.

L’àtom més abundant en qualsevol plàstic és el de carboni. És l’únic àtom que pot formar cadenes tan llargues. La indústria dels plàstics va indefectiblement lligada a la indústria del petroli, perquè només el petroli pot proporcionar les estructures a partir de les quals podem fabricar-los. Sovint s’ha parlat del problema que hi hauria per al transport si, de cop, ens quedéssim sense benzina o gasoil a causa d’una escassetat del petroli; però més sovint s’ignora que la indústria química, de la qual en deriva directament la farmacèutica i la tèxtil, es fonamenta en el petroli. Sense ell, hauríem de tornar als jerseis de llana, les camises de seda natural i a la roba de cotó i hauríem de pensar en teràpies menys químiques que les d’ara: un paradís per als partidaris de tot allò natural (que no han passat per l’experiència de dormir en matalassos de llana ni rentar-se amb sabó de Marsella), però absolutament inconcebible amb la població i l’esperança de vida humanes actuals.

Els plàstics, en si mateixos, no contribueixen a l’increment del diòxid de carboni. Els àtoms de carboni, empresonats des de fa milions d’anys en les bosses de petroli, segueixen empresonats formant el plàstic. Cosa molt diferent és quan usem el petroli per fabricar combustibles. No és el cas del plàstic. Probablement, l’ús estructural sigui la millor manera d’aprofitar un recurs natural a l’abast com és el petroli. Fabriquem objectes de plàstic com en podem fabricar d’acer: l’únic que canvia és el mineral de què els obtenim.

Però el plàstic és, a escala humana, indestructible. I, a diferència del ferro, és un material que no es va formar a les estrelles. És un material nou, antropogènic: cap espècie no ha tingut mai contacte amb ell i l’evolució no ha pogut preparar les tortugues de mar, per exemple, perquè no confonguin les bosses de plàstic amb les meduses. No és gens decorós navegar pel mar i adonar-se de la proximitat de la costa pel nombre de plàstics flotants que hi trobem. No és decorós, però no es tracte d’estètica, en absolut. Va molt més enllà.

Cremar plàstic és una ximpleria: retornem el carboni a l’atmosfera i, a més, generem dioxines, substàncies letals. D’altra banda, el reciclatge del plàstic és complicat i, sovint, impossible, no només pels costos econòmics. El material que se n’obté, de molt baixa qualitat, no té gairebé aplicacions. Què podem fer?

Una solució passa pels anomenats plàstics biològics. Els cereals poden proporcionar les estructures de carboni necessàries per fabricar els plàstics. Existeixen microorganismes, com ara el fong Aspergillus awamori, capaços de fermentar els cereals per obtenir les preuades estructures a partir de les quals fabricar els plàstics. Encara més: a l’EPSRC (Engeneering and Physical Sciences Research Council), s’està pensant en certes modificacions genètiques que permetrien que la mateixa planta fabriqués el plàstic.

Els material obtinguts per mitjà d’aquestes tecnologies no cobririen la totalitat de les aplicacions actuals dels plàstics, però sí que es podrien emprar com a estructures d’un sol ús (són biodegradables) sobretot en alimentació, justament el sector dins el qual és més difícil el reciclatge.

 

Per saber-ne més
Àlbum artificial

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Fotografies, Química and tagged , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>