Amalgames dentals (!)

El mercuri és el més infantil dels metalls. Quan a l’institut es trencava un termòmetre fèiem una festa, però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé,  Què voleu!, no cal que en parlem…

Tothom que ha tingut l’ocasió ha jugat amb el mercuri. Hem vist la gota plegar-se sobre ella mateixa, tota rodona i tremolosa, lluitant entre les forces de cohesió i la gravetat, i hem vist com de dues gotes, o de tres o de moltes gotetes, se’n fa una única gran gotassa, només acostant-les prou perquè es toquin. Però malgrat l’aparença, el mercuri és un metall, un metall líquid, sí, però un metall amb tots els ets i uts. Les propietats mecàniques a les quals ens tenen acostumats els metalls també les té el mercuri, però cal abaixar la temperatura enllà dels 40 graus sota zero per observar-les. La seva lluentor va fer que, en grec primer i posteriorment en llatí, el mercuri fos anomenat hidrargirium, literalment argent líquid en grec, i d’aquí en deriva el seu símbol químic actual, Hg. Però els alquimistes utilitzaven el símbol del planeta mercuri per representar-lo, i al final, el per ells anomenat vif-argentum acabà essent conegut com a mercuri.

El mercuri es dilata força amb la calor i, a més a més, ho fa homogèniament, és a dir, el seu volum augmenta igual si la temperatura passa de 5 a 15 graus que si passa de 70 a 80, posem per cas. Per això, el mercuri ha estat utilitzat en els termòmetres quasi des que es van inventar. La mescla entre el mercuri i altres metalls s’anomena amalgama i, segons quins siguin aquests metalls, l’amalgama que en surt és una pasta modelable, més o menys tova o dura depenent de la composició i de la quantitat de mercuri inclòs. Aquest propietat ha fet que el mercuri sigui utilitzat en odontologia, on les amalgames, que poden contenir també coure, plata, estany i zenc, es poden modelar a fi que omplin els forats que calgui, talment una plastilina metàl·lica que s’endureix ràpidament. Avui dia es poden usar polímers plàstics o composites, però anys ençà aquesta tecnologia no existia.

El mercuri, tanmateix, és una perillosa metzina que fa malbé els ronyons i ataca el sistema nerviós produint tremolors mercurials -clar!-, pèrdua de memòria i dificultat per filar raonaments i per parlar i sembla que podria tenir relació amb la fibromiàlgia. A més, s’acumula a l’organisme. Hi ha qui pensa que els alquimistes, seduïts com se sentien pel vif-argentum, no hi tocaven del tot a causa d’aspirar-ne els vapors, però això no ha passat mai de ser una (raonable) conjectura.

Des d’un punt de vista mèdic i químic, l’ús del mercuri en les amalgames dentals és, doncs, una barbaritat sense cap mena de justificació, sobretot ara que existeixen materials millors, perquè, com tothom sap, les amalgames dentals es troben indefectiblement a… la boca. Si el dentifrici conté fluor, malament, perquè el fluorur de mercuri format corre gorja avall, i si no en conté, també malament, perquè el mercuri s’evapora lentament a partir dels 40 C. Compte, doncs, amb la febre!

Només Suècia, Noruega i Rússia n’han prohibit l’ús i, al Regne d’Espanya, on l’usen la meitat dels odontòlegs, únicament a Catalunya hi ha recomanacions de no emprar-lo. Com que la vida és un cicle tancat, apareix un problema nou: el mercuri de les amalgames dentals retorna perillosament a l’atmosfera llavors que el portador és incinerat.  Com que cada vegada hi ha més cura de les dents i cada vegada hi ha més gent que demana la incineració, cada vegada el problema es fa més gros. Per això, al cementiri de Montjuïc ja han instal·lat filtres per retenir el mercuri.

Així que si podeu triar dentista, ara en teniu un criteri claríssim. Si no ho feu per vos, que sigui per tots.

Fotografia: Quan es trenca un termòmetre, cal recollir-ne el mercuri, una tasca molt semblant a enxampar ratolins. Sovint està brut de córrer pel terra. En la imatge, una petita quantitat de mercuri espera ser rentat en un embut damunt un paper de filtre.



About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Comentaris, Fotografies, Química and tagged , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Amalgames dentals (!)

  1. Oriol Lleopart says:

    Doncs a mi a classe em van dir que també s’utilitzava pel restrenyiment!! jeje

    Un glopet i tot avall.

    Per cert que els cabells de Sir Isaac Newton tenien un altíssim percentatge de mercuri

    • Toni says:

      Sir Isaac Newton era fill del temps que va viure. Practicava l’alquímia una mica d’amagatotis. Això del mercuri als cabells en pot ser una prova. Va escriure sobre química, poc, si ho comparem amb altres activitats, però el poc que va publicar s’allunyava del pensament alquimista.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>