Avui és l’aniversari d’Emilio Segrè (1905-1989) i dimarts vinent ho serà de Dimitri Mendeléiev (1834-1907). Són dos noms que llueixen en la ciència amb llum pròpia, però que jo he volgut lligar amb fets que fan dels científics gent més humana -per bé o per mal.
La taula periòdica dels elements tal i com la coneixem avui dia la devem a Dimitri Mendeléiev. La taula periòdica no és només una forma d’ordenar els elements químics, sinó que per al geni de Mendeléiev, era una forma de predir les propietats dels elements que no es coneixien. És aquí on rau la rellevància de la seva feina: quan no trobava un element que encaixés en una de les caselles, aleshores deixava la casella en blanc, perquè estava absolutament convençut de la teoria. No sempre l’experimentació passa per davant de la teoria en Ciència i aquí en tenim un bon exemple. A mesura que es descobrien nous elements i aquests encaixaven en les caselles que Mendeléiev havia deixat en blanc, la seva taula periòdica prenia credibilitat.
Malgrat això, Dimitri Mendeléiev no ha estat mai premi Nobel de Química. Per què? En dues ocasions es va discutir sobre l’atorgament en el si de l’acadèmia sueca, en les dues hi havia molts motius per atorgar-l’hi, i en les dues van estar ben a punt de fer-ho. Però Arrhenius, suec i premi Nobel de Química i, doncs, amb molt de carisma allí dins, s’hi va oposar sempre amb vehemència: antigues baralles amb ferides sense cicatritzar entre ambdós científics. O, mirat des d’un altre punt de vista, poc més que vilesa humana. Però segurament Arrhenius reproduïa el tracte rebut anys abans, llavors que li van puntuar la tesi amb un aprovat just perquè se sospitava que el que hi deia era fals (Avui tots els estudiants de Química de batxillerat coneixen les teories d’Arrhenius).
Anys més tard, a Itàlia, Emilio Segrè, nascut tal dia com avui de 1905 en una família jueva, va descobrir el metall que encaixava en una de les caselles que Mendeléiev havia deixat buides. El nom donat a l’element fou tecneci, atès que s’havia obtingut artificialment.
No hi ha molts humans que puguin escriure en el seu currículum que han descobert un nou element. És per això que Segrè era un científic cèlebre i prestigiós. Quan es trobava als Estats Units visitant el laboratori de radiació de Lawrence, el més avançat del moment, Mussolini legislà lleis racistes sobre els jueus i Segrè, italià fidel i universal que fins i tot treballava en projectes militars del seu país, però, ves, jueu, va haver-se de quedar als Estats Units permanentment. Obtingué una feina més aviat de baixa categoria com ajudant de recerca en el mateix laboratori de radiació, per la qual li pagaven 300 $; però el sou abaixà de 116 $ quan Lawrence, el director del laboratori, va saber que no podia tornar a Itàlia. Ja veieu: oferta i demanda aplicades al mercat de treball. Però no us penseu: el seu explotador en cap no era cap desconegut, I ara!, ni cap empresari sense escrúpols. Ernest Lawrence, escrúpols a banda, fou premi Nobel de Física pels seus treballs en el ciclotró, al seu laboratori es va desenvolupar part del projecte Manhattan, el seu nom i el d’Oppenheimer romandran per sempre lligats al desenvolupament de les armes nuclears i, acabada la segona guerra mundial, es va convertir en un gran defensor -mai ho diríeu!- de les subvencions estatals a la ciència més fonamental.
Per la seva part, Segrè va participar en el projecte Manhattan, que acabà amb un parell de bombes sobre sengles ciutats japoneses, obtingué la nacionalitat americana i no va tornar a Itàlia fins molts anys més tard. La història, doncs, acaba bé, perquè al final sembla que guanyen els bons. Però ja veiem com els científics, ells també, viuen diguem-ne… socialment, com tothom.
Retroenllaç: Els noms dels elements — Tonilog (el blog del Toni)