Parlant del temps (relativament)

Fotografia: Temps aturat, Sentmenat, 2007


Parlar del temps just quan s’acosta el final de l’any pot semblar un tòpic, més amb l’entrada de l’hivern astronòmic, però segur que no fa mal a ningú.

Quina sensació tan estranya caminar sobre les cintes transportadores dels aeroports! Si la cinta avança 1 metre cada segon i hi caminem, diguem que a 2 m/s, el resultat és que veiem passar la gent a 3 m/s. Els nens, menys inhibits que els adults,  sempre caminen en direcció contrària a la cinta: els encanta veure que no es mouen tot i caminar! Quan era petit, i agafava el tren cap a Sitges, sempre em fascinava no saber si era el meu tren que sortia o bé era el tren de l’altra via; almenys al principi, perquè a partir de certa velocitat, el trac-trac o el silenci n’informaven clarament. I m’encantava veure creuar un tren per l’altra via a tota velocitat. Allò sí que era córrer! (Confesso que encara m’agrada).

El moviment, més concretament, la velocitat, té això: se suma sempre. Però ni la mosca no s’adona de moure’s més ràpid que el TAV quan vola cap a la màquina (llevat que miri per la finestra), ni nosaltres, a la Terra, sentim el moviment del planeta a través dels estels. Perquè sentir, el que es diu sentir, només sentim alguna cosa si la velocitat canvia, com en el tren si frena, o en els parcs d’atraccions (una manera com una altra de terroritzar el cervell).

Fou Galileu Galilei (1564-1642)  qui va posar en forma d’equacions algunes d’aquestes coses que són fruit, ves, del sentit comú. És el principi de relativitat de Galileu. En Física, hom parla de relativitat en referència a com es veuen les coses des de diferents llocs d’observació, anomenats marcs de referència. A final del segle XIX, les equacions de Galileu i les de Newton tenien un poder explicatiu molt alt, tant, que molts científics pensaven que si no podien preveure el futur era només per una qüestió de potència de càlcul (Aquest optimisme devia ser comprable al de Fukuyama al 1992  llavors  d’allò de la fi de la història. I és que la capacitat humana per espifiar-la només és comprable a la capacitat humana per explicar el món). Paral·lelament, a partir de l’observació casual dels efectes d’un corrent elèctric sobre un imant, s’havia anat desenvolupant durant aquell segle una teoria d’una seductora elegància matemàtica, l’electromagnetisme. Eren, doncs, dues teories de la Física capaces, per separat, d’explicar diferents conjunts de fenòmens: dues extraordinàries creacions humanes,  patrimoni immaterial de la humanitat, que en conjunt (semblaven) explicar-ho… tot. Però, Ai!, segons l’electromagnetisme, si dos trens es creuen anant cadascun a la velocitat de la llum, els ocupants d’un tren no veuran passar l’altre al doble de la velocitat, com em succeïa a mi camí de Sitges, sinó a la mateixa velocitat de la llum. La velocitat de la llum semblava tenir connotacions divines perquè es mirés des del marc de referència que es mirés, sempre era la mateixa. Les ones electromagnètiques passaven olímpicament del principi de relativitat tan clarament establert dos-cents anys abans. Tenir dues teories molt bones però que es contradiuen entre elles no sembla una manera pràctica de començar, oi? Tot això va deixar el món científic un pèl perplex.

Faltava que algú -poc disposat a acatar l’autoritat i prou creatiu- trobés el desllorigador. Parlem ara d’un Albert Einstein (1879 -1955) jove, amb temps, treballant en una obscura i probablement avorrida oficina de patents. Com que la velocitat és una relació entre l’espai i el temps, si no puc remenar la velocitat, remeno el temps. Si jo, corrent per sobre d’un raig de llum (sona poètic, oi?) em desplaço, malgrat tot, a la mateixa velocitat que el raig de llum, és ben clar que hem d’alterar l’espai i el temps perquè tot continuï essent vàlid, tot i que haurem de sacrificar això que hem convingut d’anomenar sentit comú.  Dit d’una altra manera: si les ones electromagnètiques no encaixen en la relativitat de Galileu, no és un problema de les ones, sinó de la relativitat. I si  com va fer Einstein, hom té la gosadia suficient per tibar d’aquest fil, aleshores el món, tal i com l’entenem, sembla perdre sentit: a la velocitat de la llum, el temps… bé, és difícil de creure… però és el que surt… el temps… s’atura.  Com en el rellotge de la foto. I el temps comença a córrer llavors que la velocitat es fa més petita que la de la llum. Vol dir que si jo, posem per cas, m’entretinc donant voltes a la Terra durant, posem, tres anys, i aquestes voltes les faig a una velocitat molt i molt gran, per a mi només hauran passat posem que…  un parell de dies! Així que quan torni del meu cap de setmana, tothom (menys jo) serà tres anys més vell. I per què tres, només? És una qüestió de velocitat. Si ho faig prou ràpid, a una velocitat molt semblant a la de la llum, és possible que hagin passat tres-cents anys! O més si més ràpid vaig. Ras però no sé si curt: el temps ja no és allò que va passant, impassible, aliè a res, sinó que transcorre per uns més lentament i per als altres més ràpidament segons que uns vagin ràpidament o els altes vagin lentament. És la teoria de la relativitat especial (la general és encara més sorprenent) segons Einstein. Si abans no ens n’havíem adonat, és només perquè a les velocitats en les quals la nostra espècie, inclòs cervell, ha evolucionat, l’efecte és absolutament imperceptible.

Això succeïa l’any 1905.

I tot va canviar (llevat, potser, de l’encantador bar de la foto).

L'ateneu de Sentmenat

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Fotografies and tagged , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

5 Responses to Parlant del temps (relativament)

  1. Gerard says:

    M’ha agradat molt l’explicació. Hauries de fer més explicacions com aquesta. ¿I què hi ha de la Física Quàntica?, darrerament estic llegint treballs de Planck, Hawkings, etc… i estic meravellat. No entenc res, però em té el cervell ocupat.La Teoria de la Relativitat, suposadament, es contradiu amb la Quàntica, si es conciliessin, aleshores si que tindriem l’explicació de…TOT. Per això ara s’està treballant en la conciliació d’ambdós teories, el qual resultat s’anomenaria Teoria del Tot.

    Alguns “experts” (odio aquesta paraula) mantenen que MAI es podràn conciliar, perquè són contradictòries a la lògica de la Fisica convencional, que és l’Univers on existim (un altra vegada el “sentit comú” malentès), però aquests Pontífex de la ciència obliden que la Física Quàntica EXISTEIX I FORMA PART DE L’UNIVERS DE LA NOSTRA EXISTÈNCIA. Per tant, també de la Naturalesa. Basat en aquest FET, els contraargumentaria tot repentint-los les paraules d’Herodot (o Parmènides, no m’enrecordo ara mateix) també utilitzades per Karl Popper (definidor del concepte “ciència”): A LA NATURALESA NO HI HA CONTRADICCIONS. LA CIÈNCIA NO ESTÀ EN CONTRADICCIÓ AMB LA NATURA, SINO EN CONTRADICCIÓ AMB ELS NOSTRES CONEIXEMENTS, AMB ALLÒ QUE CREIEM SABER…..Au! perquè després diguin que la Història no serveix de res…

    I Carl Sagan, arrel de la Teoria de Cordes o de l’Univers Elegant, va dir que els coneixements científics s’acabarien quan s’arribés a esbrinar cóm i per què es va produïr el Big Bang….si és que abans no havíem acabat amb nosaltres mateixos…. Hawkings, en una entrevista amb el Papa Joan Pau II, quan aquest li va advertir que s’acostava a l’explicació de l’existència de Déu, aquell va contestar que, probablement, Déu no existia, sino que tot és fruit d’un fenómen, un accident grandiós, únic, de consequències meravelloses, produït per la gravetat. I que, en tot cas, no existiria un sol Déu, sino molts: un per cada Univers creat….suposo que el Papa va quear una mica bocabadat, doncs Hawkings, de manera irònica, donava la raó als politeístes que les tres religions monoteístes (especialment la cristiana) varen perseguir i executar….ah!, els grecs…..qué savis eren…..

    • Toni says:

      Els mai i sempre absoluts han de ser posats “sempre” entre cometes. Les cagades en ciència han estat moltes. Que en vinguin ara al cap, Kelvin va fallar estrepitosament l’edat de la Terra (no coneixia el fenomen de la radioactivitat) i Rutherfod va afirmar que l’energia que es podia treure de l’àtom era poca cosa uns quants anys abans de la construcció de la primera la bomba atòmica. Fer prediccions categòriques en base al que sabem és temptador, però no sabem mai què sabrem. Falta més prudència i humilitat. Totes les afirmacions haurien de formular-se en condicional: si allò que sabem és tot el cal saber, aleshores…

  2. Homer says:

    I have noticed that while drinking beer, time goes quickly. What about that?

  3. Gerard says:

    You are right. I have noticed too. But there are many more cases like dringing beer. I.e., fucking hard and for a long while. When you fuck this way, simply, time doesn’t go by…..you feel freezed until orgasm… amazing!!! doesn’t it.?

  4. Gerard says:

    Quí collons és en Homer?

    Who is Homer? Fucking briliant….!!!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>