La inexorable mort del càntir

Quan era petit hi havia un càntir a ca la meva àvia, crec recordar que en un racó de la cuina a tocar l’eixida. El càntir sempre era ple d’aigua i sempre era fresca. També a l’estiu. Un dia vaig acompanyar l’àvia al terrissaire a comprar-ne un de nou perquè el que tenia ja no feia l’aigua fresca: s’havia fet vell. El faria servir de test per a les plantes, però com a càntir havia arribat al final de la vida…

El records són sovint creatius. Així que no posaria la mà al foc que les coses anessin com el meu cervell em diu que van anar. Però sí que el càntir, la seva litúrgia i la seva vida em seduïen: si s’hi tenia cura, feia l’aigua freda i envellia, però només envellia si feia l’aigua freda. Pot un càntir realment envellir? Per què fa freda l’aigua? La fa freda o és només un miratge? Per què la meva àvia triava amb cura el càntir? Per què la meva àvia es va enfadar tant llavors que jo vaig pintar un càntir sense que ells se n’adonés a temps? I, si al meu avi li feia ràbia trobar-se el càntir buit, per què no el compraven de vidre? D’aquesta manera, en podrien haver controlat el contingut millor.

La meva àvia els triava amb cura sens dubte perquè sabia que els càntirs, els bons càntirs, han de ser d’un material porós a fi que l’aigua pugui travessar-ne les parets fins assolir-hi la superfície, per capil·laritat, exactament igual que el cafè puja pel terrós de sucre. El vidre no ho fa, tot això; ni tampoc la terrissa envernissada ni pintada (pedona’m, àvia!). Sobre la superfície, una bona ventilació fa que l’aigua s’evapori: aquesta és la clau! L’energia que l’aigua necessita per evaporar-se, l’agafa de l’ambient i el resultat és que la temperatura de l’ambient disminueix. Ho feia l’àvia regant l’eixida cada tarda d’estiu per tal que fos habitable. I ho fa la terrissa del càntir. És clar que la superfície ha de ser llisa i sense arestes, corbada, quasi esfèrica, a punt perquè un petit corrent d’aire empenyi la primera capa de molècules d’aigua lluny unes de les altres i sigui substituïda per la segona capa, i aquesta per una tercera, i totes substituïdes per les molècules d’aigua que travessen el fang cuit, sense envernissar, des de dins del càntir. Com més aigua s’evapori, més abaixarà la temperatura. Per això, els càntirs han d’estar plens (d’aquí el malhumor del meu avi): tota la superfície del càntir ha de dissipar energia cap enfora; però si el càntir és ple fins a la meitat, només sua la part sota el nivell. En realitat, malgrat que la temperatura no baixa gaire,  n’hi ha prou amb uns pocs graus per notar l’aigua fresca a l’estiu. Cal que el càntir suï (era la paraula que feia servir la meva àvia, però la clavava de ple, perquè la suor, la nostra suor, respon exactament al mateix fenomen: el manteniment de la temperatura corporal).

Però l’aigua del nostre país és dura, molt dura. Ho és en tota la conca mediterrània occidental. Quan s’evapora l’aigua de la superfície del càntir, els carbonats de calci i de magnesi -els responsables de la duresa de l’aigua i que calgui invertir més en sabó a casa nostra que en altres llocs del planeta- romanen a la superfície i entre els porus, de manera que tard o d’hora, els porus, pobres, s’obturen i ja no hi ha capil·laritat. Sense la fuga d’aigua, el càntir deixa de suar. S’ha fet vell, deia la meva àvia, assumint el realista principi de caducitat universal. Per endarrerir-ne el funeral, la meva àvia hi afegia llimona a l’aigua. El seu era un coneixement empíric però sense contrastar. La llimona converteix els carbonats de calci i magnesi, insolubles, en citrats. Però les coses no milloren perquè els citrats acabaven obturant igualment els porus. La meva àvia no ho sabia. De fet, mai no va fer la prova de posar dos càntirs, un amb llimona i l’altre sense. Altrament hauria conclòs la inutilitat de fer-ho, llevat pel fet que el suc de llimona sembla més refrescant i l’àcid cítric que conté pot evitar la floridura i qui sap si impedir la proliferació d’algun bacteri oportunista. També deixava, un cop a l’any, el càntir uns quants dies amb aigua i vinagre. Aquest sí que era un comportament encertat per allargar la vida del càntir, perquè l’acid acètic del vinagre dissolia els carbonats que havien començat a obturar els porus i els deixava de nou a punt; o quasi, ja que aquestes coses no rutllen mai el 100% i al final, com les piles recarregables -que cada vegada són menys recarregables-, els porus es netegen menys, fins el dia que, tècnicament, deixen de ser porus.

Sempre he tingut un gran respecte pels humils i sostenibles càntirs. Ells, els càntirs, neixen, produeixen, necessiten que els acaronin, els netegin i els mantinguin, i, malgrat tot,  finalment i inexorablement… moren. Llàstima que hagin passat a la història aquests petits pous que proporcionen aigua fresca i són, mirats de prop, plens de ciència.

 

Fotografia: càntir suant, tal com ha de ser

 

Addenda post data

Una visió menys poètica del càntir, però també molt interessant:

[2011] http://www.enchufa2.es/archives/la-ecuacion-del-botijo.html

 

 

 

 

 

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Fotografies, Química and tagged , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

11 Responses to La inexorable mort del càntir

  1. Carles Saura says:

    Interessant. Algú sap amb quin tipus de materials o terres es fan els càntirs. M’magino que argila, però és prou porosa i permeable a l’aigua? Tots som conscients dels tolls d’aigua estancada que s’acumula per tenir un sediment de llims i argiles al fons i que impedeix la infiltració. Potser una vegada cuita l’argila es fa més porosa?

    Sembla que si que es fan d’argila.

    Mirant per la xarxa he trobat aquest text d’un article sobre càntirs i cantirers de Verdú de Ramón Boleda http://www.verdudigital.net/ramonboledacases/historia/documents_historia/cantirsicantirers_part_1.pdf

    “Abans, veure passar cada dia un carro de trabuc traginant argila pels cantirers, era per als verdunins una escena habitual, que, de tant veure-la, queia en la rutina i en la indiferència. És ara que hom valora el que, per la cultura popular i etnogràfica del país, han representat durant més de cinc segles aquelles carretades curulles d’argila arrencada dels terrers, per convertir-les, com per art d’encanteri, amb milions de peces, càntirs, sillons i altres factures, sorgides de les mans dels artesans verdunins.”

    • Toni says:

      Gràcies pel document annexat, Carles. L’he trobat molt interessant. Això del fang cuit és (era) tot un món. Aquí queda l’enllaç perquè tothom que vulgui el consulti. El de la foto és un càntir de Verdú.
      Quant a la porositat dels càntirs, tot depèn de la composició de l’argila triada. Pel que jo sé (al costat d’on vivia la meva àvia hi havia un terrisser), els càntirs estan cuits a baixa temperatura (800 C – 1000 C). Altres objectes de ceràmica, fets per exemple de caolí, cal coure’ls a més de 1200 C i no són gens porosos. En els bassals, l’argila no ho és gaire, de porosa, efectivament, perquè cal coure-la a fi que ho sigui.

  2. Joan Talarn says:

    Ignorava que els càntirs morien de tan treballar.
    Ja tinc un molt bon centre d’interès per una classe de química i física popular a l’aula

    Gràcies per l’article !

  3. Homer says:

    These are just things grandmothers. Or not?

  4. Gerard Farriols says:

    Quin article més distret tot just abans de dormir. Fantàstic!

  5. Maria says:

    Jo també tinc fresques les imatges dels càntirs suant a l’ombra de l’eixida a casa dels meus avis paterns a Vilert. En canvi, no sabia que es morissin . mai no vaig assistir a cap defunció. Sí, en canvi, a la seva reutilització com a testos. Jo pensava que era perquè havien caigut i s’havien trencat!
    Com m’ha agradat el que dius i com ho expliques!
    Gràcies, Toni, amic:

    • Toni says:

      M’encanta la diferenciació que fas entre morir i reutilitzar. Tu i jo no ens morirem, Maria, perquè els nostres àtoms seran reutilitzats, com els trossos de càntir que servien de test.
      Gràcies a tu.

  6. Maria says:

    Des de que tu em vas dir que ni ens moririem perquè som pols d’estrelles no he perdut de vista aquesta afirmació. I la vaig investigant tan a fons com una persona de lletres pot fer-ho (!!!???).
    I com més va més clar ho veig.
    Tampoc hem nascut afegiría jo (per la mateixa regla de tres).
    La vida, reciclatge constant.

  7. Maria says:

    Molt poètica. Gràcies per recollir-la i sembrar-la!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>