L'església catòlica salva vides… O no.

Publicat el 2 de desembre de 2009 per Toni

Papaquinapor

Quan vaig fer aquesta fotografia, volia transmetre tot allò que té de tètric el catolicisme. No sé pas si ho vaig aconseguir, però el cert és que, en veure-la, l’Arnau, va exclamar:

-Papa, quina por!
D’aleshores que la foto es titula Papaquinapor.

M’ha semblat oportú posar la fotografia al blog ara que l’església catòlica -la mateixa que va beneir règims com el de Franco o Pinochet i va mirar cap a una altra banda llavors que Hitler havia trobat la solució final (al capdevall no són res més que jueus, devia pensar la jerarquia catòlica) -, m’ha semblat oportú penjar-la, deia, ara que l’església catòlica amenaça d’excomunicar no tan sols qui decideixi avortar (que ja és gros), sinó qui voti a favor de la possibilitat regulada que algú no catòlic ho faci. Això és més que gros, això és… pur totalitarisme.

Si algú no ho tenia clar, ara és el moment de fer preguntes.

Publicat dins de Comentaris, Fotografies | Etiquetat com a avortament, església catòlica, Franco, Hitler, Pinochet, religió, totalitarisme | 2 comentaris

Sexe animal

Publicat el 29 de novembre de 2009 per Toni

Mentre menjàvem pece espada con banana en una població al sud de l'illa de Madeira, tenia lloc l'escena de la fotografia. Què desvergonyits els coloms! El que més crida l'atenció, però, no és la dinàmica de la fotografia, les ales … Continua llegint →

Més galeries | 2 comentaris

Una setmana a Madeira

Publicat el 29 de novembre de 2009 per Toni

21-11: l’anada

Hem tingut un viatge una mica alterat. Per seguir el que comença a ser una tradició familiar, el temps per l’enllaç a Lisboa amb el vol que ens duia a Madeira era francament escàs. De fet, hem arribat a les 13.50 (sense retard) i a les 13.50 començava l’embarcament en una terminal diferent! No hem perdut el vol. Mai perdem el vol, però la maleta, ella, sí que s’ha quedat a Lisboa…

Quan ja sobrevolàvem Madeira, ens han dit que hauríem d’estar-nos una estona sobrevolant Madeira perquè l’aeroport estava tancat a causa del fort vent. Quaranta-cinc minuts ha durat l’estona. Després l’avió ha posat rumb a l’illa de Porto Santo, uns 80 km al nord, per omplir el dipòsit i esperar que el vent permetés l’aterratge a Madeira. I quan començàvem a considerar la possibilitat de dormir a Porto Santo, aleshores l’avió ha retornat a Madeira.

Sabeu què vol dir terroritzar aterrar a Madeira?

Tal com sospitàvem, la maleta no venia amb nosaltres (el mateix els ha passat a uns altres catalans), però hem trobat l’hotel a la primera (ja sabeu com funciona de bé el gps anna-lògic de base orgànica) i hem aparcat el Mitsubishi de lloguer a les 21.05 davant recepció.

Haurem d’esperar a recuperar la maleta per gaudir d’alguna de les piscines de l’hotel.

22-11: ens acomodem

091122-6581-blog

Avui hem recorregut tot el sud de l’illa, sempre amb cotxe perquè l’equipament de muntanya el teníem a la maleta ara (escric això al vespre) ja recuperada. Per dinar hem menjat peix espada amb plàtan. El peix espada no té res a veure amb el peix blau que coneixem, sinó que es tracte d’un peix molt fosc i allargat, amb unes dents que fan por i uns ulls enormes (foto), que pelen al lloc de venda.

23-11: explorant l’est

Avui hem caminat fins al Cais de Sardinha a l’extrem més oriental de l’illa, a la punta S. Lorenço. La foto mostra el camí de tornada. Impressionant, oi?

Al migdia, hem menjat sande de bife de atum jo i sande de pece espada l’Anna -és a dir entrepà de tonyina (no de llauna) i de peix espada– perquè la cuina era tancada quan hem tornat de fer la caminada. Els dos sandes, dues cerveses i els cafès de rigor no han costat els vuit euros. A la nit, hem sopat a prop de l’hotel la espétada regional, una broqueta de carn de vedella a la brasa. Hem vist molt poques vaques, però el plat és molt típic d’aquí, on presumeixen -amb raó- de tenir la carn molt bona.

24-11: quin fred!

Aquesta illa funciona com una gran torre de refrigeració. El vent empeny l’aire humit des del mar muntanyes amunt. Quan arran de mar s’està a 20 C, a 1500 m, s’està a 10 C. A prou altitud, la humitat es condensa, es formen boires pertot arreu i, sense que plogui, la muntanya regalima aigua. Per tota l’illa hi ha construïts més de 2000 km de levadas, petits canals de duen l’aigua que regalima per la muntanya cap als llocs habitats. El nom sembla que deriva de levar, portar en portuguès. No són pròpiament aqüeductes perquè la funció que tenen, a banda de portar aigua, és també i sobretot recollir-la (foto). Avui hem seguit el camí de Levada Velha (Ribeiro Frio), a la primera fotografia. Després (segona foto) hem pujat fins al pic Areeiro, un dels més alts de l’illa (1818 m).

091124-6672-b

Des del pic d’Areeiro, des d’on es feta la següent foto, hi ha un camí que mena fins al pic de Ruivo (1861 m). No teníem intenció de seguir-lo, però d’haver-la tingut ens hauríem desdit, perquè feia massa fred i massa vent per al nostre l’equipament.

091124-6677-B

A Funchal, amb temperatures per sobre dels 24 C al migdia, la màniga curta és obligada, però a Ribeiro Frio (ves el nom!), hi havia 13 C i boira, i al pic d’Areeiro, 9 C i vent!

25-11: dia de tranquil·litat

Avui hem visitat les Grutas de S. Vicente, unes coves excavades per la lava, i el museu de vulcanologia. Després hem pujat fins a l’esplanada de Paúl de Serra per preparar la caminada que hem de fer demà.

: Un dels túnels de les Grutas de S. Vicente. El diàmetre deu ser d’un metre.

La següent foto correspon a una fajà, llenques de territori totalment aïllades, on només s’hi arribava o per mar, o per mitjà d’ascensors o bé, en el millor dels casos, a través de túnels excavats des de la vall del costat. L’accés a la de la foto és amb un telefèric gairebé vertical, però aquests dies l’estan reparant.

091125-6718-b

Per la nit hem sopat a Funchal les aquí apreciadíssimes lapas grelhadas (la lapa és el barretet nostre, el qual només he menjat cru, sempre al mateix lloc de collir-los, però no he vist mai que n’oferissin a cap restaurant ni tampoc no n’he vist a la venda) i espétada de lulas (broqueta de calamars).

26-11: les dues levadas

Avui ens hem llevat d’hora per seguir dues levadas, la Levada de Risco i la Levada das 25 Fontes, que circulen paral·leles a diferent altura. La segona, la més llarga, és també més impressionant.

091126-6768-c

Al final de la Levada das 25 Fontes (l’inici, en realitat), hi ha les 25 fonts que li donen el nom i un impressionant salt d’aigua:

091126-6772-c

Part de l’aigua cau des de dalt, com en totes les cascades, però també hi ha 25 insurgències. Cal acostar-s’hi per descobrir-les. N’hem descobertes moltes, però no pas les 25.

La ratlla horitzontal en la següent foto correspon al tall que fa la levada. Per allà hem passat!

091126-6787-c

Pel camí, les vistes són fantàstiques i, algunes, de vertigen. En total hem estat poc més de quatre hores per anar i tornar, només parant mitja hora per dinar. Encara que les levadas són gairebé horitzontals, cansa molt caminar-hi a causa de les pedres, una mica trencacames i relliscoses, però sobretot el que fatiga més és la tornada, on es guanya el desnivell fins on havíem deixat el cotxe.

Per la nit hem sopat a Funchal al mateix lloc d’ahir. Avui hem tastat el polvo grelhado (pop a la brasa) i jo m’he atrevit amb el caldo verde, una sopa de patata i col. Per cert que la col la tallen amb màquines especials en trossos molt prims per fer el caldo i l’empaqueten per vendre en bosses de plàstic. En el caldo, la col està molt poc cuita.

27-11: el darrer dia

Amb el cos ple d’agulletes encara d’ahir, hem fet turisme de cotxe. Primer hem visitat el mercat de Funchal.

Després hem anat fins a Curral das Freiras, on hem menjat sopa de castanya i el que aquí diuen peix espasa, però que no té res a veure amb cap peix blau. El poble està situat en una olla, tot ell envoltat de muntanyes molt altes. S’hi accedeix per un túnel d’uns tres quilòmetres i amb molt de desnivell, però abans s’hi accedia per una carretera de vertigen (foto) ara tallada a causa dels despreniments. Les vistes són precioses, encara que amb moltes boires:

091127-6841-d

Per la tarda, hem anat a fer el cafè a Camara de Lobos (el nom procedeix de l’existència de llops de mar en aquella costa fins al segle passat), on hem vist peixos assecant-se en les barques varades. La següent foto en mostra un assecant-se al sol. Creiem que és el peix gato, però altres vegades que n’hem vist era més fosc. L’altre peix que assequen igual són les velhes, les viejas de Canàries, on també les assequen igual.

091127-6853-d

Una de les coses que més sorprenen de Madeira és la quantitat d’homes que hi ha al carrer parlant, sense fer res o… jugant a cartes.

091127-6857-d

Hem sopat a Funchal per celebrar el nostre vint-i-cinquè aniversari en un restaurant recomanat per la guia. Hem menjat caldeiro de peix, un suquet amb molt de tomàquet i ceba, cherne, tonyina i altres peixos blaus, hem begut vinho verde de Madeira i al final una sobremessa de fruites tropicals…

És una llàstima haver de tornar demà…

28-11: la tornada

0911-DSC00043-e

La tornada ha estat bastant més tranquil·la que l’anada. L’avió ha sortit a l’hora, hem tingut temps d’avorrir-nos a Lisboa -potser massa perquè l’avió s’ha endarrerit tres quarts- i la maleta ha arribat amb nosaltres. A més, a casa, ens esperaven amb una fideuada.

Més fotografies de Madeira

Publicat dins de Fotografies, Viatges | Etiquetat com a Camara de Lobos, caminar, Curral das Freiras, espétada, Funchal, lapa grelhada, levada, Lisboa, Madeira, maleta, mercat, muntanya, pece espada, peix, polvo grelhado, Portugal | 1 comentari

Sobre l'ús d'arrecades

Publicat el 16 de novembre de 2009 per Toni

0508-4819-fmajorw

Quan havíem de ser pares (i mares) imminents però no sabíem si d’un Arnau i d’un Pol o d’una Clara i d’una Marina, sí que teníem clar que no faríem foradar les orelles a cap Clara ni Marina. Ens guiava un sentit militant de la igualtat de sexes. En cap cas, mai, no ens vam plantejar de fer-les foradar a l’Arnau i a en Pol, la qual cosa també hagués estat una forma militant per la igualtat de sexes; però suposo que aquesta opció la vam descartar per la mateixa raó que ningú no demanava aleshores que les dones fessin el servei militar. Bé. Ens vam equivocar! Ara les coses són més complexes perquè ens hem enfarfollat entre el gènere i el sexe, i alhora les coses també són feliçment més simples, perquè tothom que vol portar arracades, en porta. Punt.

Però, ves, la policia és diferent. Segons he llegit als diaris d’avui, el nou reglament (esborrany) per a la Policia Nacional i la Guardia Civil permet portar arracades a les dones (¡Por Dios y España!) però no als homes (¡Torero!). M’encanta [somriure irònic] el casticisme del nostre país! Això sí: per raons de seguretat, l’arracada no pot sortir del lòbul. Es fascinant aquesta hispànica preocupació per allò que al segle XIX anomenaven sexe dèbil.

La foto correspon a la Festa Major de Sitges del 2005, no té res a veure amb el tema del blog, l’arracada no compleix la normativa dels cossos de seguretat de l’estat i el correu de signatura ja no existeix. Les coses canvien. Espanya, no.

Publicat dins de Comentaris, Fotografies | Etiquetat com a arracades, Espanya, gènere, sexe, Sitges | Deixa un comentari

El senyor Montilla ens demana que tinguem fe (en les institucions)

Publicat el 7 de novembre de 2009 per Toni

Després de sentir el discurs del senyor Montilla (per què ja ningú no diu Molt Honorable?) demanant als ciutadans confiança en les institucions i compromís per fer front a la corrupció –tolerància zero és l’expressió de moda-, no puc evitar de tenir una espècie de vertigen… el vòmit és ben a punt… perquè per fi descobrim que fins ara, la tolerància no era zero.

-Vol dir això que una mica si que es permetia?

És com aquell seminarista caçat en ple pecat que s’excusa dient allò de només havia posat la punteta. Doncs bé, ara, de moment, i fins a nou avís, ni la punteta, eh! Tot serà pecat!.

-A qui deu anar dirigit el manament?

(M’imagino els convidats al casament de la filla del senyor Millet, prohom nacional, celebrant l’esdeveniment privat al Palau de la Música i profundament preocupats tots per aquest clar mal ús de la institució. El Palau és meu, devia pensar el senyor Millet -i no pas sense raó! Perquè comptava amb l’aquiescència dels presents, alguns sens dubte gent important de la política).

Però el senyor Montilla, amb tota l’eloqüència de què és capaç (poca), ens demana fe en les institucions. La fe mou muntanyes. La fe no necessita garanties, ni justificacions. La fe és fe. Se’n té o no se’n té. I el senyor Montilla ens demana que en tinguem.

-Res més?
Res més!

-Vol dir això que a partir d’ara, quan a la sindicatura de comptes es presentin comptes de prohoms nacionals que no quadren, les coses es despatxaran amb quelcom més que un badall?

Fe.

-Vol dir això que es reformarà la llei de règim local que fa que el principal ingrés dels municipis sigui la construcció?

Fe.

-Vol dir això que es prendran mesures dins els partits per evitar la vinculació descarada d’alcaldes i regidors a activitats econòmiques determinades (com ara la construcció)?

Fe.

-Vol dir això que es prendran mesures que regulin estrictament i transparentment la financiació dels partits?

Fe.

-Vol dir això que es reformarà la llei electoral per evitar que en molts municipis governi algú de la llista menys votada?

Fe.

-Vol dir això que es reformaran les coses perquè l’alcalde de Santa Coloma, per exemple, el pugui escollir el poble de Santa Coloma i no un “grup d’experts” exclusiu en funció d’aritmètiques i logístiques que no tenen mai res a veure amb qui ha votat què?

Fe.

-Vol dir això que es canviarà la llei electoral perquè els ciutadans puguem votar els nostres representants i no una llista tancada l’ordre dins la qual depèn de la particular guerra de poder en cada partit?

Fe.

-Vol dir això que a partir d’ara els partits deixaran de pensar en les eleccions en termes de campanya publicitària, en el país en termes de mercat i ens els escons en termes de quota de mercat?

Fe.

-Vol dir això que el senyor Montilla li demanarà a la seva senyora esposa que renunciï a alguns dels nombrosos càrrecs a fi de no concentrar tant de poder per donar exemple?

Fe.

-Vol dir això que es reformarà la justícia perquè no existeixin les diferències tan descarades de tracte segons sigui un prohom nacional o no?

Fe.

-Vol dir això que el debat polític estarà a l’altura de la intel·ligència mitjana del pais i no serà, com ara, un continu infantil i tu més?

Fe. Fe. Fe. Fe.

Quan l’alcalde Hereu assenyalava en el seu darrer discurs, amb el to histriònic que el caracteritza (Com és que els seus assessors no s’han adonat de com resulta de falsa aquesta manera de parlar?), que la corrupció és el càncer de la democràcia, no s’adona que les coses van a l’inrevés i que és la manca de democràcia, de transparència, de compromís amb el que és públic el que permet estendre la corrupció. És el poc sentit ètic de molts individus que estan en política només per l’interès -legítim, sens dubte- de prosperar, sense que ningú no es prengui la molèstia de controlar-los, ni tan sols de fer la feina per la qual se’ls paga. Té raó el senyor Benach (ves qui ho havia de dir!) quan diu que la gent del carrer –eufemisme per designar qui no està a l’Olimp- se’n riu dels polítics quan fan determinats discursos, com el del senyor Montilla, per més que tots els mitjans públics hagin volgut donar-li una importància que no es mereix en una mostra més de la manca de democràcia que patim. Val a dir que altres afirmacions, com la del senyor Pujol, en el sentit que tothom té molt a amagar, fan senzillament por.

Entretant, no cal canviar res. Només posar fe. La fe no necessita fets, només discursos. Yes, we can.

Publicat dins de Comentaris | Etiquetat com a Benach, corrupció, Fe, Hereu, Millet, Montilla, Palau de la Música, Pujol, Santa Coloma | 3 comentaris

Ai, Sant Jordi, Quina creu en Millet!

Publicat el 25 de setembre de 2009 per Toni

El senyor Fèlix Millet, Creu de Sant Jordi el 1999, era algú amb qui tothom confiava. Fill de pare i nét d’avi, una nissaga, com els Borbó, però en petitet. Si, un home de confiança malgrat el seu currículum. No podia ser altrament essent qui representava a la terra les divines essències de la cultura catalana. Finalment ha resultat ser un lladre més. Ves per on! Aquí es demostra un cert punt de normalitat de país: entre els seus prohoms també hi ha pocavergonyes i corren gripaus entre les corbates de l’alta societat. Com diem al final d’un teorema matemàtic: CVD (com volíem demostrar).

Que el senyor Millet hagi engalipat totdéu no és, penso jo, quelcom preocupant en si mateix. És només un cas més de la inevitable corrupció, certament que a uns nivells que s’escapen a la majoria de nosaltres (Algú ha pensat quines reformes faria a casa seva per 1,3 milions d’euros?). Tampoc no serà preocupant que, si s’estira el fil, vagin sortint trames, persones, més trames i més persones, conegudes o no, però totes elles ben pocavergonyes. És d’esperar que un pocavergonya triï altres pocavergonyes tant per fer negocis dubtosos com per compartir barbacoes. Això requereix menys explicacions en els negocis i no cal vigilar tant en les converses de l’aperitiu. És una pena que algú hagi comentat que no es pot anar no sé quants anys enrere en la investigació perquè el delicte ha prescrit. I és una pena perquè, primer, vés a saber de quin delicte acabarem parlant i, després, perquè, atès que doblers de la nostra butxaca poden haver anat a parar a algun jardí diví -i privat-, bé paga la pena almenys saber-ho. En tenim dret, oi? Però fins i tot aquesta afirmació (no investigar més enllà) tampoc no és preocupant perquè té un cert tuf de previsibilitat, atesa la qualitat intel·lectual d’alguns gestors d’aquest Nostre Estimadíssim País. No, res de tot això no és preocupant. I ara!

El que sí que comença a preocupar-me -almenys a mi- és que tot plegat hagi pogut passar. M’explico: els qui hem gestionat diners públics, per bé que a una escala infinitament més petita, sabem de la quantitat de vacunes de l’administració, que acaba pagant tard i més car a canvi de més control. En el cas del senyor Millet, un plenipotenciari senyor amb molts poders terrenals i probablement també divins (interpreteu el que volgueu), la supervisió l’exercien la Sindicatura de Comptes i el Parlament (casi na). Val la pena llegir la notícia per adonar-se de fins a quin punt la desídia ens envolta (negligència és una paraula amb significat jurídic precís que no puc emprar). I preguem a Sant Jordi, patró de Catalunya, que no sigui res més que desídia.

Ara si que estic preocupat.

_____________________________________________

El gripau sembla un animal negligent, però no ho és. Com menys ho esperes, llança la seva llengua, ràpidament i eficaçment. Després torna a l'aparent desídia. Montruós, oi?

Publicat dins de Comentaris | Etiquetat com a Borbó, Catalunya, corrupció, cultura catalana, desídia, gripau, lladre, Millet, Palau de la Música, pocavergonya, Sant Jordi | 1 comentari

Raó i emoció

Publicat el 24 de setembre de 2009 per Toni

Quan Charles Darwin va tornar del seu viatge a bord del Beagle, va considerar, sembla que molt seriosament, la possibilitat de casar-se. A fi d’endreçar les idees, va escriure una llista d’avantatges i d’inconvenients. Entre els darrers, lamentava haver de “suportar” la família de la dona i sobretot la manca de temps de què disposaria per dedicar a estudiar les troballes del seu viatge -i que anys després el van fer famós. No semblava, no, tenir bones raons per casar-se. Però ho va fer. I va ser poc després d’escriure la llista, amb una cosina seva amb qui va tenir… deu (10!) fills. La racionalitat de Darwin no està en qüestió: la teoria de l’evolució n’és un exemple; i només ell era conscient de l’impacte que podia tenir sobre el pensament humà el fet de convertir l’home en un producte evolutiu que comparteix naturalesa amb els primats i no amb Déu -ja innecessari. Però contra la raó va vèncer l’emoció: es va casar!

Si Darwin es va equivocar o no és una cosa que ningú no pot valorar. Però resulta ben evident que la millor opció no ha de ser sempre ni necessàriament la més racional. Probablement es trobi a mig camí entre el que és raonablement emocional i el que és emocionalment raonable. Els escacs són un joc racional, infinitament racional si tenim temps quasi infinit per considerar totes les quasi infinites conseqüències de cada moviment. La majoria dels humans som bastant dolents jugant a escacs i acabem decidint més o menys diligentment de moure, per exemple, el cavall perquè ens sembla que així posarem en clar desavantatge l’alfil contrari. És una decisió raonada però emocional, estètica sovint. I l’encert o no de la jugada dependrà moltíssimes vegades del joc del contrari.

Aquesta imatge (ni cap de la mateixa col·lecció) tampoc no és cap producte racional. No ho pot ser. Tot corria massa ràpid.

Festa de benvinguda a l'estiu 2009 de les Fures de Can Baró, Horta-Guinardó, Barcelona

Publicat dins de Ciència, Fotografies | Etiquetat com a Beagle, Darwin, Déu, emoció, escacs, Les Fures de can Baró, raó, religió, teoria de l'evolució | Deixa un comentari

L'estiu s'ha acabat

Publicat el 23 de setembre de 2009 per Toni

L’estiu s’ha acabat. Ho sento, hem de tancar.

Ventimiglia, Itàlia

Publicat dins de Fotografies | Etiquetat com a estiu, Ventimiglia | Deixa un comentari

Què crua la vida… (o les gavines també mengen peix cru)

Publicat el 1 de setembre de 2009 per Toni

Els peixos petits fugen cap a la superfície perseguits per peixos més grans, sobretot bonítols i verats. És el moment que les gavines aprofiten per caçar-los. L’espectacle dura poc, tot és molt ràpid, violent, i l’aire put a greix de peix blau. És l’excitació. Després retorna la calma absoluta, l’oblid. Ha passat moltes vegades, però no en queda mai res, només alguna ploma sobre l’aigua… i aquesta foto.

Imatge presa a bord del Nora algunes milles nàutiques mar endins davant l'aeroport de Barcelona. Feu-hi clic per ampliar-la.

Publicat dins de Ciència, Fotografies | Etiquetat com a aeroport, Barcelona, bonítol, gavina, mar, Mediterrani, navegar, Nora, pescar, verat | Deixa un comentari

Per què m'agrada navegar?

Publicat el 29 d'agost de 2009 per Toni

La distància d’Aiguadolç (Sitges) a Arenys de Mar és de cinquanta milles nàutiques. A bord del Nora, que amb prou feines arriba als cinc nusos amb vent fluix, triguem unes deu hores. Hem arribat a fer el trajecte en vuit hores, sempre de sud a nord, empesos pel vent dominant en aquesta costa, però mai de tornada, de nord a sud. Superar vents de força quatre en cenyida és equivalent en un veler a pujar carrer Verdi amunt amb bicicleta (els del barri de Gràcia ja saben què vull dir). Com que el vent bufa més fort a migdia i sobretot davant de Barcelona i al delta del Llobregat, cal llevar-se d’hora en sortir d’Arenys si volem arribar en un temps raonable.

La primera de les tres fotografies està presa el sis d’agost poc abans de tres quarts de set del matí a la bocana del port d’Arenys. La llum en aquesta hora és simplement meravellosa, però la imatge de l’enorme Lluna sobre el moll no pot transmetre totes les emocions del moment. Les altres dues imatges estan preses el mateix dia, una mica més tard.

És per això que és bonic navegar…